Re: Debilitats.

Degut a un error "inesperat" de blogger (...), al missatge anterior no s'han pogut publicar comentaris ni respostes, ja que no hi apareixia la opció. He estat mirant el codi, però no he pogut accedir al codi sencer de la pàgina més articles, així que m'ha estat impossible arreglar l'inconvenient pel meu compte.

Com que hi ha hagut algú que m'ha enviat per correu una resposta, la publico i replico aquí. Si algú vol fer el mateix, espero que aquest cop ja apareguin els comments. ¿-_-

Comment by anònim:
"Cuando desperté la mañana del día de mi cena con Sheba, me prometí solemnemente no empezar a hacer ningún tipo de preparativo hasta el mediodía. Es un gran reto para mí no dar una importancia desmedida a este tipo de ocasión. Cualquier cambio en mi rutina -cualquier variación en la secuencia de trabajo, compras en el supermercado, televisión y demás- tiende a adquirir un significado desproporcionado. En ese sentido soy como una niña: capaz de vivir, en términos psicológicos, con toda la atención puesta en una expectativa nimia durante varias semanas, pero siempre corriendo el peligro de aplastar el acontecimiento esperado bajo el peso de mi esperanza excesiva.
[...]
Cuando vives sola, tus muebles, tus posesiones, siempre te obligan a enfrentarte a la pequeñez de tu existencia. Sabes con una exactitud dolorosa de dónde viene todo lo que tocas y la última vez que lo tocaste. Los cinco pequeños cojines del sofá permanecen rellenos e inclinados en su ángulo desenfadado varios meses seguidos a menos que los desordenes teatralmente. El nivel de la sal en el salero disminuye al mismo ritmo insoportable, día tras día. Sentada en la casa de Sheba -observando la mezcla de desechos de sus numerosos habitantes-, comprendí el alivio que se podía sentir al dejar que tus escasos objetos se junten con los de los demás." ("Diario de un escándalo", Zoe Heller)

Aquesta és per a mi la veritable solitud. Crec que correspondria al segon tipus de soledat que tu has posat en el teu article. Per a mi, aquesta és la veritable i única solitud, ja que les teves altres dues són opcionals i voluntàries, com tu has escrit, per tant, en el moment que tu vols posar-hi fi, desapareixen. De manera que no són res més que pseudosolituds, un luxe més de la burgesia que no ha superat l'adolescència. La soledat de veritat, la de Juan Ramón Jiménez, la que es pateix, no t'abandona, és la teva companya imposada i dolorosa. Aquesta no es tria i se't clava a l'ànima sense pietat. És la que unifica classes socials i posa al mateix nivell als marginats i als aristòcrates. No sé si la coneixes, em fa l'efecte que no. Per cert, al teu article no dius quina solitud és la que et sembla acceptable.

Respecte al fragment de "Notes on a Scandal", on es reflecteix molt bé la brutal solitud de la Bàrbara (que clarament faria referència al segon tipus de solitud, tal i com els vaig diferenciar a l'article anterior), aquesta seria la solitud amb majúscules, la que fa mal, la que et porta a desconfiar, a ser egoista, la que t'emmalalteix. Aquest tipus de solitud que et fa embogir i que, en el cas de l'exemple que poses, porta a la protagonista a un nivell de baixesa moral i maquiavel·lisme bastant punyent (a mi em va semblar molt forta la pel·lícula).
No penso entrar en detalls personals, però sé prou bé com n'és de dolorosa i desesperant aquesta solitud.

Jo no sé quina mania tens amb la burgesia... ¿^^ Encara no he llegit a Marx, així que en certes qüestions no et podré seguir, però hi ha dues coses ben certes: tots naixem i morim sols, en això tots som iguals: "tant mor el rei, com el papa, com aquell qui no té capa".

Sobre això que les altres "pseudosolituds, són un luxe més de la burgesia que no ha superat l'adolescència", discrepo. El temps per a un mateix el necessitem tots, independentment de si ens el podem concedir o no (l'ideal seria que així fos, però amb els temps que corren...). En canvi, el fugir de les situacions que ens violenten o que ens fan patir sí que pot ser un clar senyal d'immaduresa.

Quan a quin "tipus de solitud" em sembla més acceptable, no ho he dit perquè em sembla evident: l'única vàlida és la que ens dóna un espai d'intimitat.