/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: d’octubre 2007

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Sobre la felicitat.

La felicitat és un concepte ben abstracte, i tant vanament emprat (gairebé tant com l'amor) que la paraula gairebé ha perdut el seu poder intrínsec, malgrat que si hi ha alguna cosa que ens uneixi als éssers humans, tant els que habitem aquest planeta avui en dia com els que el van habitar fa dos mil anys, cinc mil o en qualsevol època de la nostra història, és, precisament, la recerca de la felicitat. Perquè avancem científicament i tecnològicament, també en la producció d'art i cultura, però, en essència, les nostres preocupacions, els nostres sentiments, les nostres passions, els nostres desitjos, els nostres problemes... són els mateixos. En essència.

Segons el diccionari, la felicitat és l'estat d'ànim plenament satisfet, definició aparentment senzilla, però... què entenem per "estat de l'ànim plenament satisfet"? És evident que les condicions i paràmetres que condueixen a aquesta satisfacció personal plenament conscient i no transitòria (o potser sí...) seran, com a mínim, sensiblement diferents per a cada persona, però, de fet, hi ha unes característiques essencials, teòricament molt simples, que són comunes.

Recordant la piràmide de Maslow, les necessitats de les persones es poden agrupar en cinc grups jeràrquics, de manera que si les necessitats d'un grup més bàsic trontollen, la resta serà inestable (o sigui, nosaltres). Ja se sap, no es pot començar la casa per la teulada. Abraham Maslow va dividir les necessitats en: fisiològiques bàsiques (alimentació, dormir, respirar, descansar, etc. Hi ha qui inclou el sexe, però jo no la inclouria com una necessitat (que l'és, evidentment) bàsica, és molt més primordial respirar, menjar, tenir un sostre i dormir que el sexe... o no?), les de seguretat (física, moral, de salut, de feina, etc.), les d'afiliació (amistat, afecte, amor, sexe), les de reconeixement (autoestima i èxit personal) i, finalment, les d'autorealització (desenvolupament del propi potencial). Segons aquest esquema, es diu que és feliç aquella persona que té totes aquestes necessitats cobertes, essent indispensables per a la supervivència les dels dos primers grups i molt importants les del tercer.

Per una altra banda, si atenem, per exemple, a la classificació que fa en Ferran Salmurri, per arribar a ser feliços hauríem de tenir en compte els següents cinc punts: l'autoestima, element bàsic per a que les coses funcionin; l'autocontrol de la conducta, per exemple, tenir prou voluntat per no endarrerir les coses, per allò de "no deixis per demà el que puguis fer avui", perquè, per experiència, al final o bé no s'acaben fent o bé ens compliquem massa la vida fent-ho tot a corre-cuita i malament a última hora; l'autocontrol emocional, és a dir, tenir el control de la nostra ment (pensaments i emocions) en cada situació; l'estil cognitiu (pensar en positiu/negatiu) i les relacions interpersonals (quantitat i qualitat). Podríem qualificar entre 0 i 10 cada un d'aquests paràmetres segons la nostra percepció personal i veure quin percentatge obtenim per saber l'estat de la qüestió. Evidentment, si la puntuació és inferior al 50% (25 punts, en aquest cas), ens haurem de replantejar seriosament què estem fent i què és el que volem i, potser, pensar en demanar ajuda a algun/-a especialista (i no és conya, encara que, personalment, recelo bastant d'aquests professionals).

Si els paràmetres de la piràmide de Maslow ens podien semblar coherents però no ens mostraven com assolir-los, en canvi, amb els cinc punts anteriors, podem veure el camí per arribar al benestar personal. Aquest camí està molt relacionat amb el què estudia el que es coneix com a TREC: Terapia Racional Emotiva Conductual, impulsada pel terapeuta Albert Ellis, que, a grans trets, ens diu que "som el que pensem" i que anem amb molt de compte amb el llenguatge que fem servir, tant per al diàleg interior com per gestionar les crisis i processos interpersonals. Segons la terapia conductual, els nostres pensaments poden influenciar en els esdeveniments i desencadenar diferents reaccions, és a dir, és el que es coneix com a ABC (i no, no té res a veure amb l'abecedari sinó que, casualment, és la reunió de les inicials de les paraules clau Action, o Activator, Beliefs i Consequences). Davant d'una situació, habitualment pensem que una circumstància concreta ens fa sentir i reaccionar d'una o altra manera, però en realitat aquesta relació causa-efecte no és tal o, si més no, no és tan senzilla, sinó que davant d'un esdeveniment activador (A), nosaltres hi apliquem les nostres creences i coneixements actuals (B) que, finalment, determinen el nostre estat d'ànim i la reacció posterior (C). D'aquí la importància de l'estil cognitiu i l'autocontrol emocional.

Evidentment, l'autoestima és també un aspecte clau i fonamental per a qualsevol cosa en la nostra vida i una de les maneres de potenciar-la és sent assertiu. Per dir-ho d'alguna manera, l'assertivitat és la capacitat d'autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular ni manipular els altres. Aquí tindríem un petit decàleg de drets assertius o, millor dit, de drets personal:
1. El dret a ser tractat amb respecte i dignitat.
2. El dret a tenir i expressar els propis sentiments i opinions.
3. El dret a ser escoltat i pres seriosament.
4. El dret a jutjar les nostres necessitats, establir les nostres prioritats i prendre les nostres decisions.
5. El dret a dir "no" sense sentir-se culpable.
6. El dret a canviar.
7. El dret a cometre errors.
8. El dret a demanar informació i ésser informat.
9. El dret a ser independent.
10. El dret al nostre descans i aïllament, sent assertius.

Un cop hem assolit un nivell de benestar i satisfacció personal elementals, i només quan hem arribat fins aquí, podem començar a pensar en els objectius potencials per a la autorealització:
- Inconformisme i individualitat.
- Interés social i confiança ètica.
- Autoconcienciació.
- Acceptació de l'ambigüitat i la incertesa.
- Tolerància.
- Compromís i satisfacció intrínseca.
- Creativitat i originalitat.
- Direcció personal.
- Flexibilitat i perspectiva científica.
- Acceptació incondicional d'un mateix i dels altres.
- Assumir riscos i experimentar.
- Hedonisme a llarg termini.

Per acabar, només volia comentar que els hi tinc molta aversió als llibres d'autoajuda, sobretot perquè, en general, s'ha banalitzat molt el tema, però en aquest assumpte, i amb aquests especialistes, coincideixo majoritàriament, per pura lògica, i no cal dir que tot això requereix un treball i un esforç personal considerables. Personalment, encara em queda molt camí per recórrer.

Fonts d'informació:
- Conferència de Ferran Salmurri sobre la Llibertat emocional.
- "La asertividad: expresión de una autoestima sana", Olga Castanyer.
- "Ser feliz y vencer las preocupaciones", Albert Ellis. (me'l van fer llegir, què passa...)

dijous, 18 d’octubre de 2007

El comiat a Sitges'07.

Diumenge passat el 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya va tancar l'edició amb dues intenses maratons simultànies a les 14:30h, una a l'Auditori de l'hotel Melià (on s'hi projectaven Dororo, 1408, The Fall i [REC]) i l'altra al cinema El Retiro (on s'hi va poder veure el salvatge slasher À l'interieur, la curiosa Teeth, Dainipponjin i Halloween).

La impressionant i ampla cua que donava la volta a l'hotel Melià, mitja hora abans de l'inici de la marató, augurava un espectacle animat, en un festival on els espectadors són molt participatius. La sala, amb capacitat per a 1.384 persones, es va omplir força, a excepció de les ales laterals, i només apagar-se els llums i aparèixer les primeres imatges a la pantalla, els aplaudiments i l'emoció van envair l'espai. Senyores i senyors, benvinguts al Festival de Sitges!

En la primera sessió es va projectar la pel·lícula Dororo, una entretinguda, divertida i tècnicament molt solvent, encara que de metratge un pèl excessiu (uns 135 minuts de res...), producció japonesa basada en l'homònim manga del gran mestre Osamu Tezuka, autor, entre moltes altres obres, de les populars Astroboy, La Princesa Caballero (aquí coneguda com a "Chopy y la Princesa"), Black Jack o Adolf.
Dororo ens presenta el periple del jove samurai Hyakkimaru, que ha de vèncer a 48 dimonis i altres entitats paranormals per tal de recuperar les quaranta-vuit parts, ara artificials, del seu cos que aquests es van emportar abans del seu naixement, quan el seu pare, amb ànsies de poder, hi va fer un pacte. L'espectacle està servit, en una pel·lícula que respecta a la perfecció l'estètica manga i els gags de l'obra original, doncs precisament la sensació és aquesta, la d'estar veient un manga amb actors de carn i ossos. El que no entenc, però, és la fixació d'alguns japonesos pel flamenc i el "zapateao", que estan presents en alguns moments d'acció de la pel·lícula i fins i tot en els crèdits del final, amb un resultat graciós, però que també es fa una mica pesat.

El segon passi de la marató ens va oferir l'última adaptació cinematogràfica d'una obra de Stephen King, 1408, en la qual podem seguir les investigacions d'un escèptic escriptor de relats de terror basats en suposats fets paranormals que ocorren en els diferents hotels i mansions en els que busca, amb escàs èxit, aquestes experiències. Fins que s'interessa per l'habitació 1408 de l'hotel Dolphin... i aquí començarà el misteri, els ensurts i la tensió (en una sola suite d'hotel!) fins al final de la pel·lícula.
Dirgida per Mikael Hafström i protagonitzada per un esplèndid (com sempre) John Cusack, aquest film, que s'estrenarà el proper novembre, no deixarà indiferent a ningú. Això sí, no espereu sang (no gaire) i fetge, això és tensió (de vegades gairebé insuportable) i terror psicològic pur i dur.

La tercera pel·lícula amb la que ens va obsequiar el comiat de luxe del festival va ser, precisament, la guanyadora d'aquest: The Fall, dirigida, produïda i finançada pel director angloindi Tarsem Singh, més conegut pel seu treball com a realitzador de videoclips (va ser el responsable, per exemple, de l'èxit de R.E.M. Losing My Religion). The Fall és un remake d'una gairebé desconeguda producció búlgara dels anys vuitanta titulada Yo Ho Ho. Ha estat rodada en diferents escenaris arreu del món, obtenint unes imatges espectaculars de bellíssims paisatges i ens parla d'una tendra, commovedora, divertida i alhora trista història, barrejant realitat i ficció, endinsant-nos en la narració del protagonista, Roy, un jove actor especialista en escenes d'acció que pateix un accident que l'obliga a ingressar a un hospital, on rebrà les constants visites d'Alexandria, una nena de cinc anys ingressada amb un braç trencat.
Potser no és la pel·lícula de l'any, però sí és una esplèndida obra visual i narrativa, un conte moral, amb unes interpretacions magnífiques per part de tot el repartiment i, especialment, per part dels dos protagonistes i actors principals: Lee Pace (Roy) i (què gran!) la graciosa i extraordinària Catinca Untaru (Alexandria). Si algun dia arriba a les vostres mans, doneu-li una oportunitat, no us la deixeu perdre.

Finalment, després de l'última pausa de rigor, ens preparem per enfrontar-nos al desconegut: el colofó final de Sitges'07 només podia ser la guanyadora moral del festival (premi del públic i de la crítica), la gran i terrorífica (i no és conya, esteu avisats...) [REC], d'en Jaume Balagueró i en Paco Plaza. [REC] és un experiment de grandíssimes dimensions, un muntatge extraordinari que us farà posar la pell de gallina, us deixarà sense alè amb una tensió insuportable en alguns moments, amb unes imatges dels últims deu minuts que difícilment podreu esborrar de la retina, que us deixaran la por al cos, i una frase que no oblidareu: Pablo, grábalo todo. Tenemos que seguir grabando, la gente tiene que saber lo que está pasando.
Estrena oficial a tots els cinemes el proper divendres 23 de novembre. Benvinguts a la casa del terror... ara ja és massa tard per sortir... Prepareu-vos per passar-ho molt, però que molt malament... Això sí, cal tenir en compte que, com va dir un espectador del festival que va aparèixer al programa "Cinema tres": "Això és Sitges, carai! Qui vulgui veure una altra cosa que se'n vagi a la Seminci!".

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Sitges'07 (FICFC).

Estem d'enhorabona: el proper dijous 4 d'octubre torna el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, conegut popularment com a Festival de Cinema de Sitges, que enguany celebra el seu quarantè aniversari en més bona forma que mai.

Si l'any passat el cartell de l'edició corresponent retia homenatge a l'obra del cineasta David Lynch, fent especial referència a l'orella de Terciopelo Azul, aquest any li toca el torn a l'extraordinària Blade Runner, amb el detall de les figures d'origami i part d'un dels edificis centrals, doncs es dedicaran algunes sessions retrospectives al Final Cut de la pel·lícula, per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari, juntament amb altres mítiques pel·lícules de la gran collita del 1982.

Es tracta d'un dels festivals de cinema més veterans i el més important del món quan a cinema fantàstic i de terror, que ha tingut com a directors l'Àlex Gorina, en Roc Villas o l'Ángel Sala (actual director del festival), entre d'altres, i que ha comptat amb la presència de personalitats del món del cinema de la talla de David Lynch, Guillermo del Toro, Woody Allen, Tim Burton, Takeshi Kitano, Jodie Foster, Quentin Tarantino o... Vin Diesel... ¿^^

Com cada any, en aquesta edició podrem gaudir de grans estrenes de pel·lícules molt esperades, com:
- Redacted, de Brian de Palma, sobre un dels casos més horribles i odiosos d'abusos a la població iraquiana per part dels soldats nordamericans de "l'exèrcit d'alliberació" (sic).
- Stardust, de Matthew Vaughn. Una gran notícia pels amants de la ciència-ficció.
- Cassandra's Dream, l'esperada nova estrena de Woody Allen, aquest cop sense l'esplèndida Scarlett Johansson.
- 1408, de Mikael Hafström, nova adaptació d'una novel·la d'Stephen King.
- El Orfanato, anunciada opera prima de J.A. Bayona.
- Gedo Senki (Tales from EarthSea), de Goro Miyazaki, que segueix l'estela del seu pare, el genial mestre Hayao Miyazaki.
- [·REC], l'última proposta d'en Jaume Balagueró, després de Los sin nombre, Darkness i Frágiles.

Durant el festival també podrem participar de la presentació de les òperes primes d'altres autors, com La habitación de Fermat, de Luis Piedrahita, o Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, o bé descobrir noves propostes i obres que d'una altra manera difícilment podríem veure, doncs són comptades les ocasions en què s'arriben a distribuir en el nostre mercat. Aquest últim és el cas, per exemple, de les pel·lícules recuperades pels crítics a la secció Seven Chances (... set crítics, set pel·lícules, set oportunitats).
Algunes de les rareses proposades per l'actual edició són: Tekkonkinkreet, Senseless, Nocturna, Vexille, Chrysalis o Teeth, que promet divertiment i horror a parts iguals.
Podeu descarregar la programació sencera del festival aquí.

La veritat és que veure una pel·lícula al gran Auditori de l'Hotel Meliá de Sitges és tota una experiència, guardo molt bons records i grans sensacions de les projeccions de Sen to Chihiro no kamikakushi (El viaje de Chihiro), Howl’s Moving Castle (El castillo ambulante) o La moustache (gran i desconeguda pel·lícula!), per exemple. I no parlem de la màgia que es crea entre els espectadors de les sales d'El Retiro o el Casino Prado (quantes vegades veureu i sentireu aplaudir o xiular en un cinema en una participació i catarsi total del públic, immers completament en l'espectacle que se li està oferint?). O senzillament passejar i gaudir de les magnífiques vistes i de l'encant de Sitges, mentre descanses de les maratonianes sessions de cinema.

Un cop més, doncs, emocions intenses durant deu llargs dies a Sitges'07. Bon cinema!

Més informació:
- Web del Festival de Sitges.
- (Magnífic!) El blog no oficial del festival.