Descens a la Cova Urbana de Tarragona.

El passat dissabte 21 de juliol vaig tenir el gran privilegi de participar en una activitat "esportivo- literària" que incloïa (o, més aviat, que consistia en) el descens a la Cova Urbana de Tarragona. Tota una aventura!

Una de les característiques de Tarragona és que, dit d'una manera una mica exagerada, gairebé excavant amb una cullera n'hi ha prou per trobar restes romanes de l'antiga Tarraco, és a dir, que qualsevol intent de construcció (i n'hi ha molts...) requereix d'un estudi del terreny perquè moltes vegades es troben vestigis romans. Però malgrat que en el llibre Tarragona Monumental, del 1849, ja es descrivia l'existència d'unes galeries subterrànies, ningú s'esperava trobar just a sota de la ciutat el llac subterrani més gran de Catalunya.

Es va trobar casualment al número 32 del carrer Gasòmetre l'any 1996, durant la construcció per part de la constructora BENSO d'un bloc d'edificis, quan s'efectuava un rebaixament del terreny per tal de fer-ne l'aparcament.
Les obertures descobertes van requerir l'atenció d'experts arqueòlegs i espeleòlegs que van tenir la gran fortuna i privilegi de ser els primers, potser en segles, en veure els misteris de la cova.
Actualment, l'entitat encarregada d'investigar, mantenir i fer incursions a la cova és la Societat d'Investigacions Espeleològiques de Tarragona (SIET).

La cova està formada per diverses sales, llacs i galeries, dels quals podem destacar la Galeria del Fang (sí, literalment ^^) i la gran Sala Rivemar, d'una superfície aproximada d'uns 5000 m2, completament inundada i que requereix l'ús d'equips de busseig (jo no l'he poguda veure :_( però ha de ser impressionant). Fins ara s'hauran topografiat uns 4000 metres (o més..., diuen que arriba fins al Camp del Nàstic!), però encara queda molt per descobrir i per investigar.
Segons els estudis, es tracta d'una mina d'aigua (cuniculus, en termes romans) excavada per reconduir i aprofitar com a recurs hidràulic de la ciutat. L'aigua de la cova prové majoritàriament de les plujes que es recullen de les afores de Tarragona, doncs la urbanització ha fet que la ciutat actuï com a capa impermeable. Segons he pogut consultar, la temperatura de l'aigua de la cova és d'uns 18-19ºC, però el dissabte estava realment molt freda, potser uns 12-15ºC?
El més interessant i curiós de tot és que no es produeixen filtracions de clavegueram (és d'agraïr ¿^^), així que em sembla increïble la quantitat de coses que hi ha sota de la ciutat i de quina manera deuen estar imbricades.

L'accés a la cova s'efectua baixant per un pou habilitat en una sala privada de l'aparcament, prèvia col·locació del vestit de neoprè i l'imprescindible casc amb llum. L'emoció és intensa. Es pot baixar gràcies a unes escales metàl·liques fixades al brocal del pou i ja immediatament ens trobem dins la part artificial de la cova, la galeria romana. Després, amb l'ajuda de cordes, mans, peus i una escala, hem d'anar descendint pel pou entre vuit i onze metres, al final dels quals arribem a l'anomenat Llac CEO, on sorprèn una aigua freda i clara, que de seguida s'enterboleix a mesura que va baixant el grup. L'espectacle és fascinant. Nadant fins a l'altre extrem, arribem al primer pas submergit, que hem de salvar per sota de l'aigua guiant-nos amb l'ajut d'una corda, que agafem amb una mà (perdre la corda podria suposar una desgràcia). Un cop passat l'obstacle, arribem al Llac Benso, on observo una roca que té la forma de cap de drac (almenys a mi m'ho va semblar, les formes d'una cova poden ser molt suggerents). Avançant per l'esquerra, entre aigua i roques, arribem a un sifó, el segon pas submergit. A l'altra banda ens espera el Llac de la Platja i la Sala dels Blocs o Sala Forné, on ens aturem per escoltar, completament a fosques, un poema recitat. Després, caminem a través d'uns grans blocs de roques (jo sense llum..., perquè ja se m'havia embrutat de fang i no la podíem obrir), passem per galeries i passos molt estrets i finalment arribem a la Galeria del Fang, on què millor que intentar que el del costat estigui més brut que tu. ^^ Després ja vam fer el viatge de tornada, tornant al llac de la Platja per una altra banda, on ens vam poder raspatllar el vestit de neoprè, tot brut de fang. Faltava, però, passar un altre pas submergit doble, el més difícil (no trobava la sortida del sifó...), a la sortida del qual em vaig trobar de nou al Llac CEO, per sorpresa, degut a la completa desorientació en aquells moments. Ara la feina era escalar tot el que havíem descendit a l'inici i dir adéu a la cova.

La veritat és que tinc moltes ganes de tornar, se'm va fer curt, tot i que hi vam estar més de tres hores. Si algú s'hi vol aventurar, ho recomano moltíssim.

Per a més informació respecte a la Cova Urbana:
- El llibre "La Cova Urbana de Tarragona", editat per Arola Editors (2001). Ja té uns anys però és un document interessant i, per ara, em sembla que l'únic publicat amb més o menys detall i fotografies de la cova.
- Article de l'espeleobloc dedicat a la cova (conté l'interessant vídeo reportatge que va realitzar TV3/C33 per al programa Temps d'aventura)
- Fotos, mapa i sales de la cova (pàgina tinet): Cova Urbana
- Exposició Tarraco i l'aigua (MNAT, 2004): Les aigües subterrànies
- Document El cuniculus de Tarraco (pdf)
- Document L'aigua a la colònia Tarraco (pdf)
- Pàgina de l'xtec: L'aigua a Tarraco
- Vídeo d'una de les expedicions.

Per gaudir-ho en viu i en directe res millor que baixar a la cova (s'ha de tenir en compte que, degut a la seva dificultat , no és apta com a reclam turístic), aprofitant que la SIET organitza visites guiades en petits grups. [més detalls: veure anunci]

Coses que no et vaig dir mai.

Algunes coses que no t'he dit mai i que probablement no arribaràs a saber:

Que quan creia que no seria capaç de tornar a estimar, vas aparèixer tu per demostrar-me tot el contrari i per contagiar-me la teva energia, curiositat i ganes de viure.

Que m'encanta escoltar-te i observar-te.

Que passi el que passi, si mai necessites qualsevol cosa, allí estaré. Pots comptar amb mi.

Que ets un encant de persona. Et tinc molt d'afecte, respecte i admiració.

Que aquell cop que vam anar a Sitges, per mi va ser màgic, però em sentia responsable de tu.

Que et vaig mentir quan et vaig dir que ja pràcticament no sentia res per tu, però el fet és que jo també m'ho volia creure (i ho creia, en certa manera). Em sentia molt dèbil i em feia por interferir negativament en la teva vida, com potser estic fent ara.

Que m'encanten els teus ulls, a través dels quals et puc veure a tu, quan no se t'enfosqueix la mirada i se't torna dura i freda.

Que m'agradaria poder compartir moltes més coses amb tu.

Que malgrat els teus vaticinis, sincerament, espero que visquis molts anys, ben carregats de diverses i bones experiències, sempre conservant la teva alegria i la teva vitalitat.

Que ets preciosa.

Que t'agraeixo que m'hagis donat l'oportunitat de compartir i participar d'activitats que no havia fet mai.

Que aquell dia no em vaig aixecar abans per poder estar una estona més amb tu, per observar-te dormint, per veure't despertar.

Que no cal que em menteixis i molt menys que em tinguis por. T'estimo i t'accepto tal i com ets, jo no et jutjo.

Que algunes de les coses que més m'agraden de tu són la teva intel·ligència, la teva curiositat, la teva vasta cultura, el teu valor, la teva empenta, la teva capacitat de treure-li ferro a les coses i de riure-te'n de gairebé tot (...), el teu somriure (que últimament m'és car de veure), la teva vitalitat, la teva fortalesa, la teva imaginació, la teva bondat (quan decideixes desplegar-la).

Que l'Scarlett Johansson m'importa un rave si et tinc al davant.

Que, malgrat tot, encara t'estimo, cuca.

En Joan sense por.

Aquests dies he començat a llegir l'assaig "Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge", de José Antonio Marina (Ed. Empúries/Anagrama). El títol és molt revelador perquè, realment, parlar de la por també significa parlar del coratge (o de l'absència d'aquest), doncs "valent no és aquell que no té por, sinó el que és capaç d'actuar malgrat ell mateix", és a dir, una persona valenta té por i, tot i la por que sent, aconsegueix reaccionar i és aquí on radica el seu valor. El qui no té por, abans que valent, més aviat és un inconscient (com jo, de vegades...) o un impàvid.

Ara mateix, però, no tinc intenció de parlar del concepte o del sentiment de por en sí. L'anècdota és el fet que, començant a llegir el llibre, m'he topat amb una referència al vell conte dels germans Grimm, Juan sin miedo, i m'han vingut al cap tot de records d'una antiga sèrie de ben pocs capítols anomenada El Cuentacuentos (The Storyteller), que emetia TVE1 als ja llunyans anys 80, les tardes dels diumenges, si no recordo malament (i podria ser així...).
Aquesta sèrie era una de les moltes creacions del senyor Jim Henson, el popular artífex de productes tan entranyables (o no...) com els Teleñecos, Barrio Sésamo o Cristal Oscuro.
En cada capítol, que durava uns 23 minuts (tot i que jo ho recordava com una o dues hores... el temps passa molt més lentament quan ets un infant...), podíem veure l'adaptació d'algun conte clàssic en part narrada davant de la llar de foc per un ancià (el conta contes) acompanyat del seu gos, que s'encarregaven de la introducció o presentació i del desenllaç, i la trama principal que era interpretada per altres actors.


Un dels contes que més em va captivar i que sempre recordo (de fet, la sèrie la recordo gràcies a aquest conte) va ser el d'en Joan sense por, un dels molts contes dels germans Grimm, autors de contes tant coneguts com La caputxeta vermella, Hänsel i Gretel, Blancaneus i els set nans, Rapunzel o bé Pulgarcito, entre d'altres. En Joan sense por explica la història d'un noi que no sap el que és la por perquè no n'ha sentit mai i que viu una sèrie d'aventures per tal de conèixer aquesta sensació de la qual tothom es vol alliberar però que, alhora, és intrínsecament humana.
El que em va agradar d'aquest capítol va ser la seva ambientació més gòtica i tenebrosa, amb "monstres" i misteris (tot tenint en compte els mitjans dels que es disposaven en aquella època i també l'estètica de la mateixa...), però, sobretot, el missatge final de la història, la manera com en Joan aconsegueix, per fi, sentir por i que, curiosament, difereix del típic final del conte (desenllaç que no acabo d'entendre, per altra banda) tal i com es pot llegir. Jo prefereixo la versió televisada, que em sembla molt més encertada, per mi té molt més sentit i és molt més humana, poètica i romàntica.

Aquí deixo els enllaços al capítol de Juan sin miedo, dividit en tres parts. Evidentment, no té la màgia que tenia el veure'l davant de la tele, una tarda dominical d'hivern, quan eres petit i qualsevol cosa t'impressionava, i en alguna de les parts la sincronització imatge-veu està una mica desfasada, així com l'estètica, que ara ens pot semblar (és) rídicula, però crec que val la pena recuperar-lo.

Storyteller youtube:

Juan sin miedo (part 1)
Juan sin miedo (part 2)
Juan sin miedo (part 3)

Spoiler: La imatge de dalt la deixo amb la intenció de suggerir no només les pors atàviques, misterioses i de vegades irracionals, sinó també per la sensació de pèrdua, de buidor i de desorientació davant la idea o la certesa de perdre allò que més estimem: "Tan sólo bastaba el pensamiento de perderte para conocer lo que es el miedo".

(Pseudo) crònica del Summercase'07.

Pseudo crònica una mica deslluïda del Summercase 2007 al Parc del Fòrum de Barcelona, el divendres 13 i dissabte 14 de juliol.

Doncs sí, què pinta una persona com jo (sigui el que sigui el que això pugui significar...) en un festival tan fashion i trendy com el Summercase? Jo, que pràcticament sempre vaig amb casual wear, que els meus coneixements musicals són més aviat precaris i que l'últim festival de música pel qual em vaig interessar vivament va ser el (malaguanyat) Doctor Music Festival (i això que encara no tenia edat per assistir-hi. Per cert, què se n'ha fet de la vaca?), em vaig plantar al bell mig del concorregut Parc del Fòrum enfundant-me en les meves samarretes esportives del Decathlon. El "complex" se'm va passar ràpid quan vaig veure dos paios amb les samarretes d'Henry i de Messi (ja no era l'única persona anti-fashion per allí).
La veritat és que hi havia gent de totes les edats (a partir de la majoria d'edat, és clar) i de tot tipus, reunits en un mateix espai amb el denominador comú de passar-ho molt bé (i alguns amb la (discutible) meta d'agafar un bon "pet") gaudint d'un magnífic cartell de grups.

Un cop arribats allí, cal passar per una sèrie de trinxeres consecutives de "control de seguretat". Primerament, et comproven l'entrada successivament, dues o tres vegades, després, et col·loquen la pulsera que et correspongui (passi de dia o abonament) i pobre de tu que la malmetis. Finalment, uns "maromos" o "maromes" t'escorcollen la maleta (cas que en portis, sinó, només et llencen un mal d'ull) i decideixen si pots passar o no (com que sóc una persona previsora (...), vaig deixar la katana i el Kalashnikov a casa ¬¬ ).

El divendres 13, per arribar tard, em vaig perdre els concerts de Lily Allen i PJ Harvey, aquest últim em feia molta il·lusió. Què trist anar escoltant per la ràdio que el concert (de PJ Harvey) està a punt de començar mentre tu dones voltes a la Plaça de les Glòries perquè "no trobes" la sortida de l'Avinguda Diagonal (¿-_-) que t'ha de portar fins a Diagonal Mar... i encara has de buscar aparcament! I, finalment, arribes (gairebé una hora després!) a la carpa, just a temps de veure... com els tècnics canvien els equips... Imperdonable. Em queda el consol de que, potser, algun dia es presentarà una altra oportunitat, amén del youtube.

Començo a tombar per allí, per veure què es cou als diferents (quatre) terminals i després d'escoltar una estona els The Whitest Boy Alive, em quedo amb els The Flaming Lips, que actuen en un espai obert (la terminal E), més ampli i amb més possibilitats (però amb alguns problemes d'acústica...).
Després de donar unes voltes per allí, el divendres vaig acabar marxant aviat i vaig renunciar a veure un dels concerts estrella de la jornada: els Scissor Sisters (tot molt gai i lèsbic), que actuaven a les... 03.30h. En fi, una llàstima.

Completament out of topic: una de les grans motivacions del dissabte va ser la confirmada presència de Miss Scarlett Johansson al festival (oh yeah!), amb el motiu principal d'assistir (i potser participar) al concert dels The Jesus and Mary Chain.
Les possibilitats de trobar-la entre les 10.000 persones (o més, el càlcul a ull se'm dóna fatal) que podien estar pul·lulant per allí eren mínimes, però això no treu la màgia de pensar que pots estar gaudint tranquil·lament d'un concert, girar-te un moment i veure-la al teu costat.
De nou, em perdo el concert dels The Jesus and Mary Chain, així que m'afegeixo al públic de (fora) de la carpa de la terminal N, on actuen les genials Electrelane. Un cop finalitzat el concert em dirigeixo al terminal S a veure què pesco dels OMD. Després d'escoltar un quants temes, de sobte, veig passar una noia de pell molt blanca i amb una cabellera rossa recollida en una cua alta, amb vestit i tacons, seguida d'una filera de quatre o cinc noies també molt elegants. O_o No m'ho penso gaire, així que la segueixo al voltant de la carpa fins arribar a la part lateral dreta de l'escenari, on s'endinsa en la carpa sense que hagi pogut escodrinyar-li la cara intentant saber si és ella o no. Me la imaginava més baixeta, però s'ha de tenir en compte que porta tacons. Em quedo a l'entrada lateral de la carpa, on m'arriben les bafarades d'aire calent (la gent deu estar al límit d'una lipotímia, fa molta calor allí) i em diverteixo veient com ballen alguns (n'hi ha que aprofiten els pals de la carpa per fer... algun numeret). Finalment, la noia que perseguia surt i es queda pràcticament davant meu, fins i tot amb tacons és més baixeta que jo, ens mirem als ulls però em desconcerta veure uns iris de color marró i sóc incapaç d'afirmar si és ella, doncs marxa, seguida de la seva "escorta", abans de que em pugui fixar en altres trets. It could be... Sospito que per camuflar-se entre la multitud fa servir lents de contacte de color mel/marró clar, però no hi posaria la mà al foc, així que em quedo amb la incògnita de si he tingut davant dels meus nassos a la senyoreta Johansson ¿^^.

Després dels OMD, tornem a la carpa N, on actuen els Ratatat, que menys de quaranta-cinc minuts després han de tancar paradeta davant de la desbandada massiva cap als Kaiser Chiefs... M'uneixo a la bogeria del concert. Fins i tot al mig del concert dels Kaiser Chiefs m'ofereixen "pastis". Què cool... Oferiment al qual responc negant amb el cap, tot de molt bon rotllo. No sóc tan guai inconscient.
Una hora després, abans que acabin els Kaiser, una munió de gent comença a emigrar cap al terminal E, on tindrà lloc el concert més esperat de la jornada: els Chemical Brothers.
Acaben els Kaiser i jo també vaig cap allà, a buscar un bon lloc per poder gaudir de l'espectacle. Encara falten deu minuts i allò es va omplint de gent fins que es forma un tap a les escales per baixar al terreny.
M'embriaga l'emoció quan està a punt de començar el concert, hi tinc moltes expectatives. Per fi, senyores i senyors, els Chemical Brothers en escena!! Vibrant concert, amb una multitud embogida movent-se al ritme de la frenètica (i psicodèlica) música electrònica, de temes encadenats que es succeeixen un rere l'altre non stop. Quan, abans de finalitzar un tema, comença a sonar de fons la melodia de "Hey boy, Hey girl" es produeix una expectació que va augmentant més i més el clímax. Els segons són eterns fins que no comença el tema. Catarsi total. La visió de la gent extasiada em recorda la discoteca de Blade, només falta la dutxa de sang.
Una hora i mitja ben llarga de concert! Increïble. Vaig trobar a faltar el tema Block Rockin'Beats, massa vell?
Gairebé al final de l'espectacle, veig a les escales, a prop meu, una noia rossa (crec que la mateixa que abans, amb les mateixes característiques si fa no fa) pujant per les escales, precedida d'un "maromo" i seguida d'una noia amb un pinganillo. Sens dubte (o quasi ¿^^) és ella.

Són les cinc del matí passades, ja clareja i l'únic (últim) grup que queda actuant són els The Glimmers, reversionant temes d'altres grups. Fi del Summercase'07, amb unes magnifíques vistes al mar (i a la incineradora... ¬¬) per contemplar la sortida del Sol.

Edito: Gairebé se m'oblida (!) comentar que em va encantar veure vàries parelles de gais i lesbianes agafadets i agafadetes de la mà, movent-se amb tota naturalitat entre els diferents espais del recinte i gaudint dels concerts. Aquestes coses em fan sentir bé.

Probablement, l'any que ve repetirem.

Més informació:
Sinnamon records
Articles de Rock en viu

Cahiers du Cinéma.

Encara que una mica tard, vull fer eco d'una gran notícia pels amants del cinema: des del passat mes de maig ja podem gaudir de l'edició espanyola de la reputada revista francesa Cahiers du Cinéma, fundada l'any 1951 per Jacques Doniol-Valcroze, André Bazin i Lo Duca i que ha comptat amb col·la- boradors de la talla de Jean-Luc Godard, Eric Rohmer, Jacques Rivette, Claude Chabrol o François Truffaut, tots ells repre- sentants de la nouvelle vague, relacionada amb els inicis de la revista.

L'edició espanyola de Cahiers corre a càrrec de Caiman Ediciones i ja compta amb tres números, el darrer dels quals està al carrer des del passat divendres 13 de juliol, amb una puntualitat rigorosa doncs aquest era el dia anunciat a la web, i correspon als mesos de juliol i agost. El preu final és de 4 euros per una revista que ronda les 100 pàgines (amunt o avall, segons el mes), plagades de bon i dens contingut i d'imatges fascinants.
L'edició espanyola basarà part del seu contingut en la traducció de l'edició francesa (que costa uns 6 euros) i una altra part serà de producció pròpia, amb especial atenció al cinema i als festivals autòctons.

Des de la web de l'edició francesa es pot accedir a alguns dels continguts i articles de les revistes, a banda de poder consultar el sumari complet de cada número. A més, també podem disposar d'una versió online, en anglès, encara que de pagament.

Cahiers du Cinéma es diferencia d'altres revistes de cinema, com poden ser Fotogramas o Cinemanía, en la concepció i el tractament del cinema com a art i com a vehicle d'expressió i de canvi. No espereu trobar ressenyes ni reportatges sobre els propers blockbusters ni les macroproduccions del moment ni tampoc gaires referències a les majors, per a això ja existeixen altres mitjans de comunicació, com les publicacions abans esmentades. De fet, sempre m'he preguntat perquè se li ha de fer més propaganda a una pel·lícula que ja de per sí compta amb unes inversions de màrqueting escandaloses i que, a sobre, està en boca de tots... Perquè, encara que Fotogramas sigui la revista més veterana de tota Europa, amb 61 anys informant sobre les grans estrenes del món del cinema i sobre les seves celebritats, en poques ocasions es distancia del cinema americà i les produccions mundials més sonades per donar-nos a conèixer obres d'altres cinematografies més desconegudes i, de vegades, amb menys possibilitats, però no per això menys interessants.
A Cahiers du Cinéma, entre d'altres coses, hi trobem pel·lícules d'autor, pel·lícules, potser, minoritàries, però obres que d'una altra manera difícilment coneixeríem ja que es troben fora del circuit comercial habitual; crítiques i anàlisis suculents de pel·lícules i festivals; entrevistes, fins i tot a compositors de bandes sonores (cosa gairebé inèdita!) i una especial atenció al cinema oriental, que tantes joies ha aportat.

En fi, una revista molt recomanable per totes aquelles persones que vulguin redescobrir el cinema o aprendre una mica més sobre la història del cinema i els seus protagonistes; per a estudiants, estudiosos i persones interessades en les arts escèniques i en la cinematografia menys comercial, que busquin en les pel·lícules, molt més enllà d'un simple entreteniment, un fons de reflexió i de comunicació, de transmissió de sensacions i emocions, una forma de compromís i una via d'expressió de les inquietuds, preocupacions, experiències i expectatives.

Respecte a la distribució, a la mateixa web de Caiman Ediciones es poden consultar els punts de venta. Per ara, en "aquesta la nostra ciutat", jo només l'he trobada a les franquícies Roslena, i s'ha d'estar atent al dia de sortida perquè només n'arriben un o dos exemplars...