Debilitats.

"Si creus que no ets capaç de controlar-te, torna al desert. Però no t'enganyis: escollir la solitud és una debilitat." (Verba Seniorum)

Hi ha diversos tipus de solituds. Jo, com a mínim, en conec tres, i d'aquestes tres solituds, només una em sembla acceptable.

Per una banda, tenim la solitud voluntària, necessària per a tothom, per estar amb un mateix, per cuidar-se, per sentir-se, per autoconeixement... en fi, per créixer. És difícil evolucionar i madurar sense aquest tipus de solitud, ja que quan estem envoltats de gent no tenim el mateix nivell d'autoconsciència, no ens podem escoltar de la mateixa manera, tranquil·lament i amb sinceritat. Representa el nostre espai personal, els moments per a nosaltres mateixos. Crec que la podríem definir bastant acertadament amb el lema: "Nosce te ipsum" (Coneix-te a tu mateix).

A l'altre extrem, hi tindríem la solitud obligada, la pitjor de totes. No ho desitges, però, per les circumstàncies que siguin, et veus obligat a estar sol... o et trobes irremeiablement sol i no saps com sortir-ne. Aquesta és la solitud patològica, la que et fa sagnar, la que et corca per dins, la que et torna egoista i covard, la que t'embogeix.

Però en un terme mig hi ha un tipus de solitud diferent, també voluntària, tot i que forçada per certes situacions amb les quals ens és difícil enfrontar-nos, o que ens resulten desagradables. Seria una solitud de fugida, fugir d'alguna cosa que ens provoca malestar.

I aquí és on entra en joc la frase que he deixat al principi. Perquè potser és una debilitat, és bastant probable, però, per dir-ho d'alguna manera, és una temptació molt gran fugir d'aquelles situacions davant les quals ens sentim increïblement dèbils o insegurs, quan no ens creiem capaços ni amb prou forces per afrontar-les. Fins i tot quan s'emmarquen en una situació que per a nosaltres podria ser plaent, però hi ha alguna cosa que l'esguerra... i ens fa renunciar a tot... o, com a mínim, aconsegueix que tinguem la intenció de tirar la tovallola i marxar.
Perquè ara mateix em sento així, i dubto i dubto... i no arribo enlloc. Per una altra banda, els temors i les recreacions prèvies també ens poden condicionar de manera decisiva a l'hora de viure-les, aconseguint que finalment passi allò que temíem.
On és el punt d'equilibri? M'agradaria de debò poder subscriure les paraules de l'Anaïs Nin: "Hago retroceder a la muerte a fuerza de vivir, de sufrir, de equivocarme, de arriesgar, de dar y de perder." ... Perquè "todo lo que no es dado es perdido" (proverbi hindú).

Acabo amb aquest videoclip amb imatges de "Loving Annabelle", ... porque me siento tierna... (m'encanta la foto de dalt ^^ )