/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: de setembre 2007

dimarts, 25 de setembre de 2007

J'hésite.

Parfois, j'hésite trop...

Hesitar: v intr
1. No decidir-se a fer quelcom, a prendre un par- tit, per dubte o temença.
Sinònims: vacil·lar, dubtar, fluctuar, titubejar.


El dubte és inherent a l'ésser humà, com a éssers racionals que som, sovint vàries vegades al dia som preses dels dubtes que ens creen les múltiples oportunitats, els diversos camins a elegir, direccions a prendre, formes d'actuar davant d'un fet o circumstància... Perquè (en el millor dels casos) tenim la llibertat de decidir i de vegades la llibertat és un pes pesat.

Davant del dubte, la raó ens porta a sospesar les diferents opcions, analitzar-ne els pros i els contres per tal d'intentar destriar entre unes i altres, per assumir el cost d'oportunitat derivat d'entrar en un dels varis universos paral·lels que creem en escollir i deixar de banda per sempre més el altres.
Però de vegades el dubte s'allarga i amb un silenci opressor comença a formar part de la nostra vida conferint-li un pes afegit al nostre ja de per sí carregat farcell. Potser perquè tenim una lluita interna entre la nostra part racional i la vessant emocional (l'etern conflicte entre el cor i la ment). Potser perquè les nostres decisions afecten a altres persones i això ens fa tirar enrere, perquè, ho vulguem o no, estem indefectiblement vinculats els uns als altres, existeixen dependències insospitades i els efectes en cadena poden estar fora de la nostra imaginació. Ja sigui per por al compromís i a un possible fracàs, fins i tot per pura i simple indiferència o bé per falta de fe en les nostres capacitats, recursos o possibilitats, en algunes ocasions dubtem de manera exasperant i anem aplaçant sine die la nostra resolució, fins i tot amb conseqüències tant indesitjades com acabar perdent oportunitats o tancant-se portes. Com va dir Francesc Cambó: "Hi ha dues maneres d'arribar al desastre: demanar l'impossible i retardar l'inevitable".

Confesso que més sovint del que desitjaria sucumbeixo al que s'anomena "síndrome de Hamlet", és a dir, dubtar massa, demorar una decisió més temps del que seria aconsellable i assenyat, matar l'acció amb la indecisió. Northrop Frye ens explica perquè al dubte desmesurat se l'anomena "síndrome de Hamlet", perquè pren el nom del "famós príncep de Dinamarca" i quina relació té amb la llegendària tragèdia de William Shakespeare: "Durant el segle XIX i bona part del XX, "Hamlet" va ser considerada l'obra central i més significativa de Shakespeare, perquè abordava una preocupació fonamental de l'època del Romanticisme: el conflicte de la consciència i l'acció, el sentit de la consciència com una retirada de l'acció que es podia encaminar cap a la futilitat i, tot i així, era l'únic que podia impedir que l'acció esdevingués del tot absurda."

Quan vaig començar a escriure el post, el dubte que m'oprimia i em treia el son era de caire emocional. En menys d'una setmana el dubte ha quedat si fa no fa resolt i un cop l'esperança ha mort encara algunes fiblades al pit fan que m'ennuegui de tant en tant. Però he triat. Actualment, les meves hesitacions són més aviat de tipus acadèmic, o fins i tot professional, i una de les meves pors és, precisament, el dubte de si sense l'estabilitat i l'energia que atorga l'esperança anterior, seré capaç de tirar endavant els projectes que se'm presenten sense defallir en l'intent.

Davant d'aquests dubtes i pors i amb la certesa que no hi ha (gaires) més certeses que la certesa última (si se'm permet la redundància) em remeto a la següent cita: "El remei per a la claustrofòbia de la consciència és l'acció". Per tant, arribem a una conclusió o, més ben dit, a una paraula clau: el risc. Cal arriscar, "qui no s'arrisca no pisca", diu el refrany popular, no existeix la neutralitat, doncs no fer res ja és decidir, quedar-se massa temps reflexionant amb el cap entre els braços és escollir la no-acció. Però el risc produeix incerteses i les incerteses fan que anem a les palpentes i caminem sobre la corda fluixa. Per això cal estar preparat i mentalitzat, ser conscient que cal adquirir un compromís, una responsabilitat: la de buscar l'equilibri i la diplomàcia però, sobretot, la responsabilitat de saber perdonar, especialment, saber perdonar-se un mateix... i tornar a arriscar-se.

Parfois, j'hésite trop... Mais j'ai besoin de choisir.

divendres, 7 de setembre de 2007

Educació per a la ciutadania.

El proper dimecres 12 de setembre s'iniciarà a Catalunya el nou curs escolar amb una novetat que ha aixecat molta polèmica (per una altra banda "incomprensible", com veurem més enda- vant): la incorporació al nou currículum escolar de l'ESO de l'assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans.

Només pel títol de l'assignatura, ningú s'hauria d'alarmar, doncs és un objectiu desitjable que els estudiants i joves tinguin coneixements reals i pràctics sobre Drets Humans i sobre convivència ciutadana. De fet, aquesta matèria podria ser molt propera a la que abans es coneixia com a Ètica i que s'impartia a aquells alumnes que no cursaven l'assignatura de Religió (Catòlica, of course). Però per alguna "estranya raó", la proposta d'impartir Educació per a la Ciutadania i els DDHH a les escoles ha aixecat moltes ampolles, curiosament, entre els sectors més conservadors i en l'església, que últimament han agafat el gust per les manifestacions (amb motius ridículs...) i les objeccions de consciència (abans això semblava patrimoni dels rojos i les esquerres...).

El fet que s'implanti ara l'assignatura no prové d'una genial pensada d'algun ministre amb poca feina, sinó que forma part de les directives de la Unió Europea en matèria d'educació per a la ciutadania democràtica i que l'any 2005 va celebrar l'Any Europeu per a la Ciutadania a través de l'Educació.
Revisem, doncs, quin pot ser l'escandalós contingut de tan polèmica assignatura. Per exemple, llegim aquest document, on s'explica en què consisteix l'assignatura, els objectius, els continguts i els criteris d'avaluació.
Segons el document, l'assignatura en qüestió "situa la preocupació per promoure una ciutadania democràtica com a part del conjunt dels objectius i les activitats educatives, en la mateixa línia en què ho fan altres organismes internacionals." A més, recorda que l'article 14 de la Constitució espanyola estableix la igualtat de tots davant de la llei i rebutja qualsevol tipus de discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Seguim llegint: "Respecte a les obligacions de l'Estat en la formació de tots els ciutadans i ciutadanes en valors i virtuts cíviques que afavoreixin la cohesió social, l'article 27.2 diu que l'educació tindrà per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat en el respecte als principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals, que han d'interpretar-se segons l'establert a la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya."
Així, algunes de les competències bàsiques desitjades són: aprendre a aprendre, adquirir autonomia i iniciativa personal i millorar la comunicació lingüística i interpersonal.

Fins aquí tot sembla bé, no? Anem a llegir alguns dels objectius:

- Reconèixer la condició humana en la seva dimensió individual i social, acceptant la pròpia identitat, les característiques i experiències personals respectant les diferències amb els altres i desenvolupant l'autoestima.

- Reconèixer els drets de les dones, valorar la diferència de sexes i la igualtat de drets entre ells i
rebutjar els estereotipus i prejudicis que suposin discriminació entre homes i dones.

- Identificar la pluralitat de les societats actuals reconeixent la diversitat com a enriquidora de la convivència i defensar la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones, rebutjant les situacions d'injustícia i les discriminacions existents per raó de sexe, origen, creences, diferències socials, orientació afectivo-sexual o de qualsevol altre tipus, com una vulneració de la dignitat humana i causa perturbadora de la convivència.

- Valorar la importància de la participació en la vida política i altres formes de participació ciutadana, com la cooperació, l'associacionisme i el voluntariat.

En fi, podríem seguir enumerant continguts i analitzar textos durant dies i dies, però vegem on està el problema, perquè les principals queixes i raons per demonitzar l'assignatura tenen una relació directa amb el tractament i reconeixement de la diversitat afectiva i sexual i altres conceptes relacionats amb la sexualitat, com el sexe segur i l'avortament (ull, que s'ha d'anar amb molt de compte amb aquest tema), i la construcció social de les diferències de gènere (que no de sexe). Segons els grups objectors, aquesta assignatura suposa una ingerència en l'educació dels infants i adolescents, "adoctrinant-los" en temes ètics que només els pares (i l'església) tenen dret a tractar... A veure senyors, fer creure a la gent que la sexualitat es divideix en "normal" (heterosexual) i "anormal i antinatural" (totes les altres opcions), tal i com se'ns ha volgut fer creure fins no fa gaires anys per una "simple qüestió" d'omissió i ignorància, és un adoctrinament de dimensions i repercussions monumentals! La sexualitat és un fet natural i intrínsec de totes les persones i el que és "normal" és que tothom la pugui viure d'una manera sana i lliure sigui quina sigui la seva orientació afectivo-sexual, i remarquem lo de afectiva, perquè les persones LGBT també ens enamorem i estimem amb bogeria i el nostre amor és tan vàlid, sòlid, enriquidor i productiu com el de qualsevol altre.

Per a certs sectors de la dreta espanyola més rància i intolerant, tot els grups que no estiguin d'acord amb les seves idees constitueixen un
lobby, com els agrada dir... I la pedra angular de les seves queixes és tot el referent al matrimoni (el (suposat) terme de la discòrdia) entre persones del mateix sexe i la diversitat i pluralitat familiar (que sempre ha existit, per una altra banda, encara que no amb recolzament legal). El pitjor de tot és que a arrel de totes aquestes disputes, les editorials, que també són partidistes i també tenen interessos, han tret edicions del llibre de text amb un tractament de la informació ostentosament diferent, ometent, ignorant o accentuant determinats temes.

Tot això em recorda a la matèria de
Ciències Naturals que s'imparteix a molts joves als EEUU (i que s'està tornant a posar de moda en altres països...) on estan obligats a estudiar les teories creacionistes (amb motius i interessos religiosos, evidentment) en comptes de les evolucionistes de Darwin, àmpliament acceptades per la comunitat científica. Evidenment, els grans perjudicats per totes aquestes manipulacions són els milers de joves que, no ho oblidem, són els ciutadans que han de mantenir la societat (cívica i democràtica?) en un futur pròxim.

Més informació:
- Contigut de l'assignatura (font: M.E.C.)
- Recomanacions del Comitè de Ministres als estats membres de la U.E.
- Altres documents respecte a ciutadania i educació.
- Objeción de conciencia (no els hi vull fer propaganda, però cal llegir "la seva versió" dels fets)
- Notícia: Primer curs amb l'assignatura EpC (font: LaMalla.net)
- Tot un arxiu de notícies al respecte (font: Dos manzanas)
- Gag del Gran Wyoming (font: AmbienteG)

dijous, 6 de setembre de 2007

Tutto Pavarotti.

Ara en veure les notícies (per un dia que no escolto la ràdio pel matí...) m'acabo d'assabentar del decés del gran tenor Luciano Pavarotti, fet que m'ha produït un impacte, similar al disgust que vaig tenir quan va morir la genial i difícil Katharine Hepburn. Se'ns en van les grans figures... Avui en dia ja gairebé no queden aquelles personalitats carismàtiques del món de l'art i la cultura o, si més no, per formar part de la història actual (de masses), la cosa queda molt més diluïda. Sí que tenim figures mediàtiques, creades sobretot a nivell de màrqueting, la majoria relacionades amb el món de l'esport, de la televisió o de la música més comercial, però, almenys des del meu humil punt de vista, crec que és difícil trobar grans personatges que hagin marcat una època en l'actualitat, estil Andy Warhol, Marilyn Monroe o Maria Callas, per dir-ne alguns. El fet que estem immersos en una cultura del consum ràpid i excessiu, de l'èxit fàcil i efímer i de l'emprar i llençar, fa difícil la creació de veritables icones (les perdurables). En fi, el temps dirà.

Algunes cançons i àries interpretades per Pavarotti han format part de la meva infància, doncs l'equip de música de casa les reproduïa pràcticament cada cap de setmana, començant alguns dies a hores massa matineres, cosa que de vegades suposava una tortura per a mi... Malgrat això, vaig agafar un gust especial a aquest disc: Tutto Pavarotti: Songs and Arias (1989) i ja fa uns quants anys que me'l vaig fer meu, escoltant amb deler peces com Caruso, Core'ngrato o Nessun Dorma.
Pavarotti tenia una veu especial, jo no he escoltat cap Caruso ni cap Nessun Dorma interpretat per un altre tenor que hagi igualat el seu nivell. Fins ara, qualsevol altra versió era poca. A l'igual que tampoc em convenç cap Casta Diva que no canti la Callas.

A Luciano Pavarotti també se'l recordarà per les seves tasques humanitàries, realitzant concerts benèfics a favor de les víctimes de les guerres dels Balcans i col·laborant en altres projectes de les Nacions Unides, organisme del qual en fou nombrat Missatger de Pau l'any 1998, com els (encara a assolir) Objectius del Mil·lenni.

Com a dedicatòria, m'agradaria finalitzar amb l'ària Nessun Dorma, pertanyent al darrer acte de l'òpera Turandot, de Puccini. La qualitat del so no és tan bona com seria desitjable, però aquí queda. A mi se'm posa la pell de gallina cada cop que l'escolto.

Luciano Pavarotti (R.I.P.)
12 d'octubre de 1935 - 6 de setembre de 2007
In memoriam