/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: La tenacitat del campió.

dimarts, 22 de maig de 2007

La tenacitat del campió.

Tots els esports (o, com a mínim, la gran majoria) requereixen una gran concentració i un nivell de compromís molt elevat. De fet, en certa manera, l'esport és com un paradigma de la vida aplicat al joc: n'has de conèixer les regles, has de saber quines són les teves capacitats, has de determinar quina és la meta (l'objectiu del joc) i com assolir-la (la tàctica), tot respectant les regles prèviament acordades. Com diu en Clarence Thomas, fa falta una persona amb una missió per a que un objectiu s'aconsegueixi. I per arribar a la teva meta necessites concentració i deixar-hi la pell, donar el màxim de tu i millorar dia a dia. Tant se val si parlem de la vida o de futbol, d'escacs, de natació, d'arts marcials, de tennis, d'orientació, ciclisme, triatló, raids, curses de resistència, etc. L'esquema és el mateix i la paraula clau és la tenacitat.

En el món del tennis, ja fa uns anys que va sorgir una figura que representa a la perfecció aquesta idea: Rafa Nadal, l'actual número dos del món, segons la classificació de l'ATP. És molt jove, només té 21 anys, però ha aconseguit una quantitat de fites i de títols dignes d'elogi: 21 títols individuals, entre els quals hi ha dos Roland Garros, i 81 partits invicte jugant en terra batuda, ratxa amb la qual va acabar Roger Federer, l'actual número u, el passat diumenge 20 de maig al Master Series d'Hamburg.

La veritat és que és tot un espectacle veure el seus partits. Alguns poden arribar a durar fins a tres hores i mitja, o més (és el que té el tennis...), i, malgrat tot, fins a l'últim segon et pot sorprendre amb les seves increïbles jugades i cops sorpresa.
Però el millor de Rafa Nadal és que, vagi com vagi el marcador, no desisteix, lluita fins al final per anar guanyant terreny, de punt en punt, fins aconseguir el set. Aquesta actitud, per una banda agressiva, requereix d'una capacitat de concentració, un esperit de lluita, una resistència mental i una determinació molt grans. Qualitats realment admirables que regala partit rere partit, encara que és molt més esgotador el desgast mental que el físic, en qualsevol aspecte al que s'apliqui.

Perquè la realitat és aquesta: "No pots vèncer a algú que no es rendeix" (Babe Ruth). I amb aquesta idea et quedes, amb les ganes d'esforçar-te i de lluitar al màxim, després de veure un partit de Rafa Nadal.

Qui fos un campió!

3 comentaris:

MOONLIGHT ha dit...

estic d'acord... pero també deu ser més fàcil esforçar-te quan la recompensa és la pasta que guanyen tots els esportistes d'èlit per fer el que més els hi agrada. segur que cada cap de setmana hi ha canalla esforçant-se tant o més que el nadal, per guanyar un partit de tenis, a canvi únicament, de la seva satisfacció personal.

bala perduda ha dit...

Sí, Esther, tens tota la raó del món... A mi el que m'agrada del Nadal és la seva intel·ligència sobre la pista, però és evident que deu guanyar una quantitat indecent i escandalosa de diners (de fet, pots veure la quantitat exacta a la fitxa de l'ATP...)... i tampoc entrem en el terreny personal, que el niño es mucho niño ¿-_-

Respecte al món de l'esport, el que em sembla una gran vergonya és que no es potenciïn els equips femenins. Algú coneix els equips femenins del Nàstic, el Ràcing de Cunit, el Barça o l'Espanyol? Només per posar com a exemple el futbol. Perquè hi ha jugadores molt bones i aquestes noies han de pagar per jugar, mentre que els seus companys mascles cobren!! (i quantitats astronòmiques i absolutament injustificables!)

Això és el que m'indigna profundament del món de l'esport, la discriminació (sexisme i homofòbia) i la quantitat de diners que mou. I ho dic perquè ho he viscut en primera persona, jo jugava a futbol i m'apassionava, però ningú va apostar per nosaltres. Avui en dia, em penso que només als EEUU i al Japó, les dones es poden dedicar a jugar a futbol com una professió.

Però tot això ja és un altre tema, jo només volia destacar aquest esperit de lluita que m'impressiona quan veig jugar al Rafa Nadal.

Salut! ;)

bala perduda ha dit...

Mercè ha dit:
Tu jugaves a futbol? En quin equip? Al Nàstic femení?


No, no jugava al Nàstic, tot i que m'ho he plantejat moltes vegades. Jugava en un equip escolar que després havia de tenir continuïtat a l'institut, però vam tenir les notres diferències amb els "entrenadors", a banda d'un suport nul.