/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: Les presidencials franceses.

dilluns, 7 de maig de 2007

Les presidencials franceses.

Després d'unes presidencials i d'una segona volta una mica agitades, podem dir que França és tot un exemple en quant a eleccions i campanya electoral. Els canditats es limiten a fer bé la seva feina, és a dir, a exposar els seus programes (o com a mínim les intencions i ideals), a fer campanya, a fer debats equitatius (cada candidat disposa exactament del mateix temps, aquí no s'hi val allò de "jo tinc més escons, o sigui, més representació, i em mereixo més temps"), en fi, un exemple de seriositat i de bon fer. A Espanya tot això equival a menysprear-se els uns als altres i fer-nos empal·lidir de vergonya aliena amb mentides i jocs de criatures al mig del Parlament...

Les eleccions a França són seguides massivament per la població, que participa activament tant dels debats televisats com dels diferents mítings i segueix l'actualitat a la premsa, a les tertúlies de cafè i fins i tot a la blogosfera. La participació va arribar a la quota del 85,04% o_O , o sigui, el 85,04% de la població va anar a votar, fet absolutament impensable aquí, on la gent prefereix anar a la platja a exercir els seu dret (i deure!) a vot (i això que, per exemple, a Espanya les dones a penes fa 76 anys que tenen dret a votar, encara que fos, suposadament, per fer un favor a la República...).

Finalment, amb un 53,35% de vots a favor, el president electe ha estat Sarkozy. Segons el titular d'avui de la Vanguardia: "Sarkozy presidirá Francia con un triunfo aplastante", i a la pàgina 3: "Una amplia y contundente mayoría de franceses votó por Nicolas Sarkozy para sustituir a Jacques Chirac en el Elíseo"... A veure senyors..., amb un 53,35% de vots per a Sarkozy i un 46,65% de vots per a Ségolène Royal jo no diria precisament que ha estat una victòria "amplia y contundente" ni que ha estat "un triunfo aplastante"... Un "triunfo aplastante" i "una victoria amplia y contundente" és, al meu entendre, un 80% contra un 20% per exemple, o, si ens posem menys rigorosos, un 60% contra un 40%, però no un 53% contra un 46%...
Ha estat una segona volta competitiva, on s'hi jugaven moltes coses. Al final ha guanyat la dreta francesa, la disciplina, com diuen alguns titulars d'avui (tornaran a haver-hi disturbis i incendis a les banlieues de les ciutats?). Alguns, molts, afirmen que l'agressivitat mostrada per Ségolène Royal al debat televisat li ha passat factura, que va perdre els nervis davant d'un Sarkozy dòcil i seductor que no va dubtar en aprofitar l'ocasió. Diuen que no tenia un programa del tot concís (sí, educació, però com? què més?), mentre que el de Sarkozy era clar: "major flexibilitat en contractacions i acomiadaments, creació d'un Ministeri de la Immigració i la Identitat Nacional, i penes més dures per als delinqüents", és a dir, les típiques polítiques de dretes: empresa, (in)seguretat i patriotisme.

Tot i que, en general, aquest resultat no és del tot sorprenent, m'hauria agradat (a mi i a molts), que hagués guanyat Ségolène Royal (la Zapatera, com ja se l'anomena per aquí), no només per la il·lusió de veure per primer cop una dona presidint França (qui sap si precisament el fet de ser dona no li ha restat vots i credibilitat als ulls d'una part de la ciutadania) sinó perquè prometia, i molt. Jo crec, humilment, que ha estat massa ambiciosa en certs aspectes, li ha faltat rigorositat (se li ha criticat molt el tema de, finalment, donar suport als matrimonis entre persones del mateix sexe, quan ella mateixa està en contra del matrimoni, de fet, ni tans sols està casada amb la seva parella, amb la qual porta més de 30 anys), però tenia una pugna molt dura al davant, fins i tot dins del seu propi partit, sobretot per ser dona, així que tampoc l'hi ha anat del tot malament.

I quan a dones presidentes, ja tenim, per exemple, el cas d'Angela Merkel, a Alemanya, o bé el cas de Michelle Bachelet, a Xile. De totes maneres, per molt que em faci il·lusió veure una dona com a cap de govern (quan tindrem una candidata digna a Espanya o a Catalunya?), això no vol dir que voti a la primera dona que es presenti... ¿-_- , per molt dona que sigui, a mi mai se m'ocorreria votar a Condoleezza Rice, per dir algú, ¿-_-

En fi, ja s'acosten les eleccions municipals que, com bé sabem, són l'avantsala de les generals, doncs decidiran com es repartirà políticament el pastís, així que res, que guanyi... el millor?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Els teus articles no deixen de sorprendre'm pel fet insòlit d'explicitar la "vasta cultura" d'una filla de l'ESO. En fi, com he dit abans, sorprenent, però... ¿para cuándo algo más comprometido, no sé... más íntimo y personal?

bala perduda ha dit...

Dona, anònima ¿^^, moltes gràcies pel compliment, però pensa que jo, de fet, no sóc descendent de l'ESO, sinó un dels últims vestigis de l'EGB (tinc el (dubtós) privilegi de posseir el Graduat Escolar firmat per Esperanza Aguirre...) i del dos primers cursos del BUP. En tot cas, malauradament, sóc la primera generació del Batxillerat, però llavors ja tenia prou curiositat com per formar-me, a més, de manera autodidacta.

Respecte al fet de mullar-me...