/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: de juny 2007

divendres, 22 de juny de 2007

Why don't you tell them that I'm a boy? (i II)

Com hem comentat, parlem de transsexualitat quan el sexe biològic d'una persona no correspon amb el seu sexe psicològic, és a dir, amb el que un sent.

La transsexualitat suposa un fort desafiament a la creença en la dualitat home-dona, masculí-femení, doncs ens demostra que cal anar més enllà i que no és precisament la genitalitat el que defineix un individu, sinó la seva percepció de sí mateix, alhora que deixa entreveure l'aspecte social del gènere, com podem llegir en aquest article, on veiem el procés d'aprenentatge de les normes de comportament i les diferents expectatives segons el sexe biològic.

Aquest raonament el representa a la perfecció el cartell de la pel·lícula Transamèrica ("la vida és molt més que la suma de les seves parts..."), la indecisió davant de les dues portes quan no se t'accepta en cap i quan sents que no encaixes enlloc.

A Transamèrica podem seguir el periple d'una transsexual femenina (paper magníficament interpretat per Felicity Huffman), que rep un inoportuna sorpresa just quan és a punt d'aconseguir el seu somni d'operar-se.

El procés pel qual ha de passar una persona transsexual inclou el seguiment psicològic i psiquiàtric per determinar que efectivament es tracta d'una disfòria de gènere (o Síndrome de Harry Benjamin), seguit del test de vida real, que pot durar varis anys, durant els quals la persona ha de viure en el gènere sentit i desitjat, mentre se li fa un seguiment. Finalment, si la persona desitja operar-se i se li ha recomanat i aprovat el fer-ho, s'haurà de començar amb el procés d'hormonació (que durarà tota la vida).

Per al cas de la transsexualitat femenina, s'apliquen hormones femenines (estrògens i altres) que frenen el creixement del pèl corporal (que tornarà a crèixer si es deixen de prendre). Després es pot procedir a la implantació de les mames i, en una altra operació, a la vaginoplastia, que consisteix en reaprofitar el penis per a construir la cavitat vaginal. També, de vegades, es realitzen cirurgies facials correctores.

Per als transsexuals masculins, s'apliquen hormones masculines (testosterona i altres), que, entre altres efectes, modifiquen la veu, la musculatura, el pèl corporal, aturen la menstruació (procés que pot ser molt dolorós, especialment si es patia dismenorrea) i provoquen un augment d'uns 6 ó 7 cm. del clítoris, que passa a ser un micropenis. Aleshores, la primera cirurgia que s'acostuma a realitzar és la mastectomia (extirpació de les glàndules mamàries), operació que acostuma a representar un gran alleujament per a la persona afectada, doncs és el caràcter sexual "més evident".
Després d'un temps d'hormonació, s'ha de procedir a realitzar la segona cirurgia, la histerectomia (extirpació dels ovaris, úter i vagina), davant del greu perill de patir un càncer d'ovaris degut a la hormonació.
Finalment, la persona es pot sotmetre a una tercera cirurgia de reassignació sexual per fer una reconstrucció del penis. Els mètodes més utilitzats són la faloplastia i la metadoioplastia, cadascun amb els seus avantages i inconvenients (quan a sensibilitat, aspecte, etc.).

Mentre que són ben poques les comunitats autònomes que disposen de professionals especialitzats en Identitat de Gènere i que ofereixen el seguiment del pacient i la gratuïtat de l'operació, moltes persones han de pagar una elevada suma de diners en clíniques privades: a Espanya, una reassignació d'home a dona costa entre 15.000 i 18.000 euros, i la de dona a home gairebé el doble.

Un bon exemple de transsexualitat masculina el tenim a la pel·lícula, més o menys coneguda, "Boys don't cry", una esgarrifosa i trista història basada en fets reals que li va valer un Oscar a l'actriu Hilary Swank per interpretar el paper de Brandon Teena, un noi transsexual (i no, no és una dona lesbiana, com algunes sinopsis s'empenyen a dir) assassinat a sang freda per ser això, un noi transsexual.

Socialment, és molt menys coneguda la transsexualitat masculina que la femenina (en una societat masclista i patriarcal, l'home sempre té les de perdre en l'expressió de les seves emocions) i els transsexuals masculins passen molt més desapercebuts físicament (els efectes de la testosterona són devastadors), a banda que ells pugen un esglaó social, mentre que elles el baixen (són tristos però reals els casos en què una transsexual femenina, després de l'operació de reassignació, ha passat a cobrar menys per fer la mateixa feina que feia abans d'aquesta) i aquí tenim un cop més la prova de la desigualtat social entre persones (i entre gèneres).

Finalment, comentar que, com es va dir al post anterior, una persona transsexual pot ser heterosexual, bisexual o bé homosexual, com qualsevol altra, doncs l'orientació sexual és un concepte a part.

Més informació (transsexualitat masculina):
Transmasculins (Barcelona)
Loren Cameron (transman, fotògraf)
portal de Carla Antonelli
Carta de l'associació Aldarte (un exemple molt bo basat en un cas real)

diumenge, 17 de juny de 2007

Why don't you tell them that I'm a boy? (I)

O sigui, "per què no els hi expliques que sóc un noi?"

Per parlar de la transsexualitat s'han d'entendre i diferenciar dos conceptes clau: sexe i gènere. N'hi ha prou amb tenir molt clars aquests conceptes, però després també n'hi podem afegir d'altres: orientació afectiva i sexual, identitat (sexual i de gènere) i pràctiques sexuals, que, en conjunt, corresponen als cinc conceptes bàsics sobre sexualitat i que, evidentment, es poden combinar entre ells de múltiples maneres, oferint, per tant, un ampli espectre d'expressió de la persona i de la sexualitat humana.

El sexe és el conjunt de característiques físiques, biològiques i corporals amb les que neixen les persones. Aquest seria el sexe biològic que, alhora, consta de varis elements i subdivisions: els cromosomes (XX, XY, XXY, XXX, XYY...), les gònades, els genitals, l'anatomia, la morfologia i les hormones sexuals, aquestes últimes són les responsables dels caracters sexuals secundaris (per exemple: el pèl, la barba, etc.).
Amb el sexe biològic dividim les persones i la societat de manera dual en mascle i femella, però en realitat tenim: femella, intersexual i mascle, és a dir, tenim un mínim de tres sexes.

També podem distingir entre sexe psicològic, que és el que una persona sent i, aleshores, conforma la seva identitat sexual i el sexe social, que seria el rol que prenem socialment, és a dir, és una altra manera de denominar el gènere i representa la identitat de gènere.

El gènere (o sexe social) és, doncs, el conjunt de característiques psicològiques, socials i culturals, socialment assignades a les persones en funció del seu sexe biològic. Aquestes característiques són històriques, es van transformant al llarg del temps i varien entre cultures i, per tant, són modificables.
El gènere i els rols de gènere vindrien a ser les normes socials, expectatives i creences del tipus:
- "Un home de debò no expressa els seus pensaments ni les seves emocions."
- "Tots els homes gais són efeminats."
- "Un nen no pot jugar a nines i una nena no pot jugar amb cotxes ni amb pilotes." (actualment hi ha més permisivitat amb les nenes, segons la família, però per als nens la pressió encara és molt gran)
- "El blau és el color dels nens i el rosa el de les nenes". (Això és sexisme pur! I desgraciadament encara està molt de moda en la roba per nadons i en les bates per a l'escola).
- "En les relacions entre dones una fa d'home i una de dona." (Aquest dubte el tenen molts heterosexuals però és una mica estúpid... en una relació lèsbica només hi ha dones...)

Així, segons el gènere, dividim les persones, també de manera exclusivament bipolar (què simplistes que som...), en masculines i femenines, però cada cop està menys clara la frontera entre un i altre i, en realitat, podríem dir que hi ha un continuum entre la masculinitat i la feminitat, és a dir, que no són conceptes separats i oposats, sinó que són dos conceptes units per una línia contínua en la qual ens podem situar segons ens convingui.

Finalment, a partir d'aquí, generalment s'acostuma a definir:
- Home: sexe mascle, gènere masculí, orientació sexual heterosexual qualsevol
- Dona: sexe femella, gènere femení, orientació sexual heterosexual qualsevol
Bé, la definició d'home i de dona em sembla massa complicada així que jo ho deixaria aquí, però es poden donar moltes combinacions, com, per exemple, aquestes (només fent servir tres conceptes cada vegada):
- Home femení heterosexual
- Dona masculina heterosexual
- Home masculí bisexual
- Transsexual masculí gai

Un cop hem arribat fins aquí, ja podem introduir els conceptes de transsexualitat i transgenerisme.

El transgènere és una persona que transgredeix les normes i expectatives de gènere i fuig de les classificacions, estereotips i rols socials al voltant de la relació sexe-gènere. Una persona que es consideri transgènere no està d'acord o no es sent identificada amb el rol social que se li ha assignat, però està a gust amb la seva identitat sexual.
"El gènere no és d'ordre natural ni respon a imperatius biològics. Per tant, qualsevol [persona] pot ser transgènere i és una de les múltiples formes de representar la identitat de gènere." (Cristina Garaizábal, psicòloga, al seminari "Reptes Actuals als Drets Humans: La Transsexualitat"; Barcelona, 19 de juliol del 2005).

El transsexual, en canvi, és una persona que té un conflicte amb el seu sexe biològic (i per tant també amb el gènere assignat). La transsexualitat es defineix per un sentiment constant i permanent de pertànyer al sexe/gènere oposat i s'acostuma a definir com viure en un cos que no et pertany ni et representa.
Tota persona transsexual és alhora transgènere, però no tot transgènere és transsexual.
A partir d'aquí, hi ha persones transsexuals que tiraran endavant tot el procés (car, llarg i molt dolorós) per fer una reassignació de sexe i d'altres que intentaran fer la seva vida de la manera més còmoda possible sense operar-se.
"La transsexualitat no es defineix per l'operació, sinó pel sentiment de pertenència a un gènere." (Àlec Casanova, Grup d'Identitat de Gènere i Transsexualitat del Col·lectiu Lambda de València; al mateix seminari)

Segons el sexe biològic d'origen i el gènere de destí, diferenciem entre transsexuals masculins o DaH (FtM, en anglès) que són aquells que fan la transició de dona a home, i transsexuals femenins o HaD (MtF, en anglès), amb un sexe biològic d'origen mascle però identitat sexual i de gènere dona.

El procés de socialització i reassignació és molt diferent per a cada cas i mereix un post a part, però per totes aquelles persones que creuen que la transsexualitat és una malaltia i un capritx... rés millor que les paraules de Carla Antonelli: "Maldito capricho el de no reconocerte en un cuerpo que tu mente no da por cierto. ¡Maldito el capricho!"

dissabte, 16 de juny de 2007

La crisi dels guionistes.

Casualment, o no tant, les últimes pel·lícules que he vist, "El truco final: El prestigio" i "El ilusionista", tenen una temàtica i uns eixos amb algunes curioses similituds.

Ambdues pel·lícules tenen com a tema o excusa principal la màgia (per a adults), amb alguna història d'amor més o menys tràgica pel mig (això sempre enganxa i fa pujar la taquilla, no ens enganyem... l'amor és el tema universal) i, a partir d'aquí, cadascuna dirigeix la trama (o l'envoltori) d'una manera diferent, encara que coincideixen de nou en l'ús dels flashbacks, els "girs argumentals" i alguna que altra sorpresa.

Les dues pel·lícules compten amb un repartiment de bons actors: "El truco final: El prestigio" compta amb els grandíssims Michael Caine ("Shiner"), Christian Bale ("El Imperio del Sol") i Scarlett Johansson ("Lost in Translation"); a "El ilusionista" hi participen Edward Norton ("American History X") i Paul Giamatti ("Entre Copas").

Personalment, em quedo amb The Prestige, em sembla molt més interessant i convincent, a més de mantenir un duel interpretatiu entre varis actors de gran talla, tenir una ambientació més fosca i sinistra en alguns moments, i requerir molta atenció per part de l'espectador ("¿Estás atento?", com resa la caràtula), degut als continus lapsus temporals.
És curiós, també, que en aquesta pel·lícula coincideixin director i actors principals de Batman Begins: Christopher Nolan (Memento), Christian Bale (com a Bruce
Wayne/Batman) i Michael Caine (com a Alfred), respectivament.
Una altra anècdota és poder veure la intensa rivalitat entre els dos mags que,
curiosament, és alhora l'enfrontament entre les últimes interpretacions dels superherois més misteriosos i sinistres: Batman (Christian Bale), per part de DC, i Wolverine (Hugh Jackman), per part de la Marvel.

Malgrat que l'excusa sigui la màgia, el leitmotiv de la pel·lícula és la venjança i l'ambició, i fins a quin punt estem disposats a lluitar i, de vegades, a permetre la nostra destrucció i la d'aquells que més estimem, per tal d'aconseguir la nostra meta.
I, per a aquells que hagueu vist la pel·lícula, fins i tot tenim un interessant toc de física quàntica.

Ara bé, jo em pregunto, ja que no és la primera vegada que passa, com és que algunes temporades surten, amb molt poc espai de temps, pel·lícules sobre una mateixa temàtica.
Algunes d'aquestes pel·lícules s'acostumen a estrenar a l'estiu i amb molt poques setmanes de diferència, d'altres amb gairebé un any de diferència, però la sensació de déjà vu és gairebé immediata (encara que no les haguem vist, n'hi ha prou amb conèixer-ne l'existència).

Per posar alguns exemples, vegem la següent llista:

  • Un pueblo llamado Dante's Peak (1996) i Volcano (1997), sobre volcans;
  • Armageddon (1998) i Deep Impact (1998), sobre el tema de cataclismes i meteorits;
  • The mummy (1999) i La máscara del faraón (1999), sobre les mòmies i les malediccions;
  • Deep Blue Sea (1999) i Deep Rising (1998), sobre els "perills" a alta mar;
  • House on Haunted Hill (1999) i The haunting (1999), sobre cases encantades i trampes mortals;
  • El truco final: El prestigio (2006) i El ilusionista (2006), sobre la màgia;
Una possible resposta a aquest misteri és un chivatazo d'algun dels integrants de l'equip de rodatge d'alguna pel·lícula, que va a parar a les mans dels guionistes (o de la productora) d'una altra. Evidentment, les majors volen aprofitar l'èxit d'algunes pel·lícules per emular-les i obtenir també bons resultats, pensant que, si una cosa agrada, canviant una miqueta els decorats la gent tornarà a caure, però sembla ser que a ningú se li passa pel cap que això també pot produir un cert esgotament en l'espectador.

Una altra opció és que facin un concurs entre ells on els guionistes han de redactar una història (o guió, valgui la redundància...) a partir d'un motiu o paraula proposats, que tampoc seria estrany en certes circumstàncies...

Hi ha molta gent que creu que tot està inventat i que encara que creguem que diem o pensem una cosa nova, en realitat estem acudint a múltiples influències i treballs anteriors. En certa manera pot ser cert, perquè històricament tenim molt de bagatge a l'esquena i és molt difícil innovar de debò, però és molt trist pensar així. Tots volem que ens sorprenguin.

A veure amb quines noves casualitats ens "sorprendran" els guionistes de cinema? Anem a proposar un tema per tal de donar un cop de mà... Mmhhh, no sé... (Carai! No és fàcil!) ... El món kafkià?

dimecres, 13 de juny de 2007

El pas del temps.

El temps és una magnitud física que ens permet mesurar la duració de les coses o el període transcorregut entre dos esdeveniments.
La nostra vida, tant la quotidianitat com la visió general de la vida, l'acostumem a mesurar amb temps i en notem el pas amb la creació i ús dels calendaris i rellotges, amb l'aparició de les arrugues i les canes (perquè el pas del temps ens afecta físicament), o amb canvis en la nostra manera, la perspectiva, de veure les coses o de viure la vida (perquè el pas del temps ens afecta en l'evolució personal).

Per mesurar el temps personal, usualment ens basem en l'any (els anys) i fem una mena de classificació en etapes vitals segons la franja d'edat.
Malgrat tot, a mi m'agrada pensar en el que jo anomeno la teoria de les tres edats, és a dir, tota persona té en realitat "tres edats": l'edat física o aparent, que és la que la gent et posa en veure't, no és gaire fiable i "només" indica com et veuen els altres i la imatge que dones segons el teu aspecte; l'edat real o matemàtica, que tampoc és indicatiu de la personalitat, serveix per mesurar el pas real dels anys i per classificar-nos en etapes i crisis vitals segons la frontera o l'interval d'edat en el que ens trobem; i l'edat "mental" o l'edat interior, que vindria a reflectir com és sent un i en quin moment de la seva vida i de maduresa està.
Quina d'aquestes tres edats és la "bona"? El més fàcil és pensar que l'edat que un sent i transmet és la que compta, encara que és l'única que passa desapercebuda a la gent, si el contacte és superficial. Podríem dir que és una barreja de les tres i suposo que en alguns casos es deu donar un equilibri de forces que faci que les tres edats s'ajustin bastant, tot i que, en certa manera, una gran part es deu a una pressió social que ens obliga a fer, comportar-nos o vestir d'una manera determinada segons l'edat (matemàtica) en la que ens trobem i que pot aconseguir que ens avergonyim de nosaltres mateixos si no encaixem en l'esquema. (A veure qui de nosaltres tindrà l'humor d'anar amb uns texans esquinçats i amb una camiseta negra d'Iron Maiden als 80 anys... M'he fet entendre, no? ¿^^)

Però el pas del temps podria ben bé ser una altra cosa, alguna cosa que sentim i que portem a dins. Perquè va passant el temps, veus com cauen les fulles del calendari i de vegades sents que tot va massa ràpid i que t'agafa el toro, que hi ha etapes que no has cremat i d'altres que et cremen.
Començo a entendre que ens sentim grans quan no hem fet tot allò que havíem de fer o que volíem fer, quan tenim recança. Començo a entendre que un està a gust amb la seva edat i accepta les coses i la vida quan és capaç d'assaborir cada segon com si fos l'últim, quan no es penedeix d'allò que ha deixat enrere, quan gaudeix i s'enriqueix amb tot el que li aporta el dia a dia, i això no es redueix a esperar assegut a que les coses passin sinó a buscar-les o, fins i tot, a provocar-les.

Quan veiem un futur negre a l'horitzó, hem de començar a fer maniobres per cambiar el rumb. Perquè arriba un moment a la vida en què ens hem de desprendre de moltes coses que carregàvem des de fa anys, que hem de desaprendre per tal de tornar a aprendre, que ens hem de cuidar per poder cuidar... perquè no hi ha més cera que la que crema i hem de procurar que no s'apagui la flama abans d'hora. La joventut es porta a dins i la vida està als ulls... i, sense il·lusió, no hi ha vida.

divendres, 8 de juny de 2007

Judith Butler a Barcelona.

Aquest dimecres, 6 de juny del 2007, per la tarda, vaig poder assistir a una conferència que Judith Butler va realitzar a l'Espai Francesca Bonnemaison, de l'homònim Centre de Cultura de Dones de Barcelona (amb biblioteca pròpia) que, per cert, ja feia temps que tenia ganes de visitar.
Aquesta conferència, titulada "Polítiques sexuals i els límits del secularisme" (sí, déu n'hi do amb el títol ¿^^), estava emmarcada en un conjunt d'activitats al voltant de l'obra i la figura d'aquesta important feminista i catedràtica, realitzades entre el MACBA i l'Espai Francesca Bonnemaison, sota el títol "... El fil d'Ariadna: pensadores feministes".

Va ser una gran oportunitat per poder escoltar en viu i en directe les paraules d'aquesta interessant dona, pensadora i agitadora, que ha contribuït de manera important i decisiva en camps com el feminisme, la teoria queer, la filosofia, la política, l'ètica i, fins i tot, en la religió.

Judith Butler és doctora en Filosofia per la Universitat de Yale i exerceix com a catedràtica de Retòrica i Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. És, alhora, una de les principals filòsofes actuals del post-estructuralisme, amb influències de Michel Foucault, Jacques Lacan i Jacques Derrida, entre d'altres.

No sabia què era el que m'esperava, ni fins a quin punt arribarien les expectatives i el nivell d'assistència. Tenint en compte que és precisament ara, o, si més no, fa ben pocs anys, quan la teoria queer comença a impulsar-se a Espanya, després de més d'una dècada gestant-se i progressant dins l'àmbit acadèmic als EEUU, i sabent que Barcelona és l'única parada a l'estat de la gira de Judith Butler, podíem preveure una participació més o menys elevada, encara que, fins i tot avui en dia, quan es parla de feminisme (i hi ha molt tipus de feminismes...) la gent encara fa cares una mica estranyes (estil "vade retro"...).
La sala, amb un aforament màxim de 300 persones, aproximadament, es va omplir (fins i tot i va haver gent que es va asseure a les escales laterals) i es va fer una cua ben llarga per aconseguir els aparells per a la traducció simultània, tot això gairebé una hora abans de l'inici de l'acte! La majoria dels assistents eren dones, imagino que moltes d'elles relacionades amb el món universitari, però també hi havia alguns homes, persones vingudes d'arreu de l'estat i fins i tot de fora. També és d'imaginar que hi havia molt de bollo, marika, trans (i n'hi havia ¿^^), encara que el meu gaydar mai ha funcionat gaire bé (per desgràcia meva...).

La conferència va començar puntualment a les 19.30h i es va desenvolupar en anglès. Encara que parlava d'una manera força clara i a un ritme fàcil de seguir, jo no em volia perdre els detalls i em vaig posar el pinganillo de la traducció, però, alhora, també volia sentir l'anglès original i al final vaig tenir una lluita titànica entre ambdues orelles, una per escoltar la traducció i l'altra per escoltar la versió original i permetre'm fer la meva pròpia traducció ¿^^ Total, que vaig trobar en falta uns subtítols! Al final vaig fer mig i mig, però em sembla que hauria pogut seguir força bé la conferència sense l'ajuda de l'aparell.

La veritat és que va relacionar conceptes aparentment inconnexos, com són la sexualitat, les polítiques sexuals, la "modernitat" i la immigració i la guerra d'Iraq!

Un dels punts més curiosos va ser el conèixer que a Holanda, des del març del 2006, a tots els immigrants que volen obtenir el visat holandès se'ls fa un "examen d'integració cívica". I compte amb la paraula "immigrants", perquè de fer aquest test n'estan exempts els treballadors qualificats, els ciutadans de la UE, de Canadà, de Japó, dels EEUU (of course...) i de Suïssa...
I en què consisteix aquest examen d'integració cívica? Doncs entre altres coses, en preguntar a les persones sol·licitants del permís de residència si tindrien cap problema en veure a dues persones del mateix sexe fent-se un petó o agafant-se de la mà! És a dir, es considera l'acceptació de la homosexualitat com un índex de modernitat (i també es considera, doncs, les persones immigrants com unes incivilitzades), i això implica imposar una base secular, laïca, i l'eliminació de les fronteres culturals usant la llibertat sexual i les polítiques sexuals. I això on ens porta? A l'homogeneïtzació (cultural).
Bé, aquestes van ser les paraules textuals de Judith Butler. Tots volem que se'ns respectin els drets i que no se'ns miri de manera estranya i desafiant (això en el millor dels casos), però d'aquí a formar part de les polítiques d'immigració hi ha un bon tram.

També es va parlar de la "figura paterna" (sí, el típic debat dels rols i les figures materna i paterna), molt defensada encara avui en dia per gran part dels països de la UE (sobretot a França, tant pel partit de Sarkozy com el de Ségolène Royal) i de la societat patriarcal en general. Vam riure molt amb aquesta part, tenint en compte que sempre han existit famílies monoparentals, on la figura del pare era absent (ja fos per guerres, per abandó o el que sigui) o bé "present-absent", és a dir, present "físicament" però absent de manera "moral i espiritual", o sigui, quan fa falta... (riures generalitzats, en particular el meu); de vegades també faltava la figura de la mare, o fins i tot hi han hagut famílies homoparentals, encara que d'una manera no reconeguda.

Un altre punt candent va ser la guerra d'Iraq, la guerra de l'alliberament segons G.W.Bush i els neocons... El fet que es fes una guerra amb la propaganda de portar la llibertat i la modernitat a orient i l'únic que haguem portat ha estat vergonya, humiliació i violacions constants dels drets humans (moltes d'elles sota l'excusa de la "llibertat sexual"), amb exemples tant clars i lamentables com les presons d'Abu Ghraib i Guantànamo. I això perquè Bush exclamés, un cop enderrocat el règim de Sadam, que havia guanyat la batalla de les dones, la batalla feminista, tot omplint les primeres planes dels journals amb dones sense el vel... Quan, de fet, els EEUU és un país purament masclista, xenòfob i homòfob, tant dins com fora de l'exèrcit. Visca la hipocresia...
Qui vulgui llegir més al respecte: aquí teniu una entrevista a Zillah Eisenstein amb el títol: "La administración Bush utiliza mujeres para hacer la guerra", o bé aquesta, que tracta de la croada de l'administració Bush contra la salut i els drets sexuals i reproductius de la dona.

Molta informació per pair la que ens va deixar Judith Butler en hora i mitja d'intervenció, que no se'm va fer gens pesada, malgrat els "problemes acústics"... ¿^^

dissabte, 2 de juny de 2007

Stop LGBTIQ - fòbia.

Aquestes últimes setmanes han aparegut a diversos mitjans de comunicació una sèrie de notícies que ens demostren clarament quin és l'estat de l'homofòbia, la lesbofòbia, la bifòbia i la transfòbia (ho resumirem en LGBTIQ-fòbia) arreu del món. Com que aquestes són coses que m'afecten i que m'indignen, farem un petit resum de les notícies més rellevants.

Comencem amb la "bomba de la setmana":

Polònia i els Tele Tubbies.
I no, aquest cop no em refereixo al Polònia de TV3, sinó a Polònia, capital Varsòvia (que no Barçòvia...), país de l'Europa Central i membre de la UE i de l'OTAN.
Resulta que ara el govern de Polònia, que sembla ser que no té "gaire feina", investigarà si els Teletubbies (els "Turutubis", com deia la meva peque cousin) fomenten l'homosexualitat entre els nens o_O ... Sembla ser que el pobre Tinky Winkie, que ja va ser notícia per aquest fet fa uns anys, té molta ploma i no han vist amb gaires bons ulls que porti un bolso... Per què clar, les pobres criatures que miren els Teletubbies (que m'imagino que han de ser molt peques... perquè eren un pal...) són susceptibles de ser homosexualitzades i pervertides i això no és pot permetre ¿-_- Però de la mateixa manera que pressuposen que es pot "fomentar l'homosexualitat", també s'hauria de poder fomentar l'heterosexualitat i la cosa no és ben bé així, encara que propaganda no li falta doncs ja des de la més tendra infància estem constantment bombardejats per pressions i presumpcions d'heterosexualitat. En qualsevol cas, aquí el problema està en creure d'entrada que l'homosexualitat és una cosa negativa.

Amb titulars com aquest, que semblen un acudit, ens podem partir la caixa i pensar que allà dalt estan sonats, però últimament Polònia, juntament amb Moscou, està passant a ser tristament coneguda com a país homòfob i està irritant sobre manera a la UE que, tot i això, no li està fotent la canya que deuria. No fa gaires mesos, va sortir a la llum la notícia que el govern polonès estava redactant un projecte de llei per cessar els professors que "promoguessin" l'homosexualitat, és a dir, que n'hi hauria prou amb que un professor fos gai perquè se'l fes fora, ja que en cap moment especificaven què carai significa això de "propagar l'homosexualitat". Evidentment, la Comissió Europea va posar el crit al cel i va advertir que actuaria en conseqüència si aquesta llei tirava endavant.

Tota una caça de bruixes la que s'està duent a terme a Polònia, igual que a Moscou, on qualsevol intent de defensar l'associacionisme i les manifestacions gays és brutalment reprimit.

Hi ha molta gent que no entén quin sentit té fer una manifestació de l'orgull gai però, com podem observar, en té molt de sentit, entre moltes altres raons, per fets com els que estem comentant aquí.

Una altra notícia molt forta i que m'ha deixat amb molt mal cos:

Una parella de lesbianes pateixen assetjament per part dels seus conciutadans.
A Rioja, un poble d'Almeria, una parella de lesbianes amb dos fills de relacions anteriors estan patint les amenaces i l'assetjament per part dels habitants del poble, que han deixat anar perles com aquesta: "tortilleras, os vamos a matar y a sacar la matriz por la boca" (extret de Dos Manzanas). L'associació LGBT COLEGA ja ha denunciat públicament aquest fet i espero que es prenguin les mesures que calguin per frenar aquestes barbaritats, fruit de la ignorància i la intolerància més salvatges.

Per últim, però no per això menys important, la següent:

Transsexualitat al Paquistan.
Un home transsexual i una dona paquistanesos han estat empresonats per casar-se, denunciats pel propi pare de la noia. Estan acusats d'homosexualitat i d'actes antinaturals i s'enfronten a penes d'entre dos anys i cadena perpètua.
La parella ha declarat que el seu és un matrimoni per amor i que prefereixen suïcidar-se a viure separats.

Pedro Zerolo, des de la Secretaria de Moviments Socials del PSOE, ha fet una crida a la comunitat internacional per demanar l'alliberament d'en Shumail Raj i la Shahzina Tariq.

Ja prou dur és viure en un cos que no sents com a propi, que la gent et vegi com el que no ets i et tracti com el que no sents (i viceversa), com perquè, a sobre, vinguin quatre carallots fanàtics a dir-te el que pots i el que no pots fer i a privar-te de la llibertat i de l'amor...

F R E E D O M!

divendres, 1 de juny de 2007

Intuïcions i mentides.

Segons la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana dóna de la paraula mentida:

f 1 Afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat.

Quedem-nos amb la paraula conscient, perquè una altra cosa és mentir per inconsciència, per falta d'informació o per informació errònia que, en aquest cas, més que mentir, seria equivocar-se.
Ens agradi o no, tots mentim o hem mentit alguna vegada, en menor o major grau, però és diferent el significat d'una mentida quan qui menteix és algú conegut i apreciat. Personalment, ni m'agrada mentir ni m'agrada que em menteixin, o, més ben dit, el que no suporto és que em menteixi una persona a la que aprecio (ni jo ni ningú, crec), perquè aleshores vol dir que alguna cosa falla. Si qui menteix és algú altre més aliè la situació ja no és tant dramàtica ni em produeix el mateix emprenyament. La mentida és violència, diuen.

Les raons per les quals una persona pot mentir són múltiples i variades: pot ser per amagar informació, per donar una imatge diferent de sí mateixa, per caure bé, per complaure, per sortir del pas, per fer un compliment (aquelles mentides anomenades "piadoses"), per obtenir alguna cosa... Poden donar-se tantes situacions diferents i de tant diverses complexitats que és difícil fer-ne un anàlisi, a banda que intentar comprendre al 100% el comportament d'una persona pot ser una quimera, donada la quantitat de variables amb les que es juga i la poca informació que en general tenim.

Però, per quina raó et pot mentir algú a qui tens afecte? Pot ser que aquest afecte en realitat no sigui correspost, pot ser que aquesta persona no confiï en tu ni en la teva capacitat per afrontar les situacions, pot ser que et vulgui amagar informació... Sigui pel que sigui, quan descobreixes que algú et menteix, la conclusió és que no hi pots confiar o, per més que ho vulguis, ja no pots fer-ho de la mateixa manera, i és aquest el punt més emprenyador i el més dolorós:
"El que més em molesta no és que m'hagis mentit sinó que, d'ara en endavant, ja no podré creure en tu" (Friedrich Nietzsche) (te l'agafo Moonlight ;-) )

Bé, el fet és que moltes de les mentides que ens diuen, les podem entreveure gràcies a la intuïció, aquella espècie de sisè sentit que ens diu que hi ha alguna cosa que no va bé. I això no és qüestió de màgia. Segons els estudis en comunicació humana, la paraula transmet un 7% de la informació, el to de veu un 38% i el llenguatge corporal un 55%, aproximadament, és a dir, que el que diem és important però el com ho diem, la comunicació extraverbal, és fonamental. Quan ens comuniquem, és tot el cos que parla, i acostumem més a interpretar o malinterpretar els gestos i les cares o l'entonació que les pròpies paraules pronunciades.

L'experiència m'ha ensenyat que he de confiar més en la meva intuïció, si salta és per alguna cosa perquè, tot i que cal no precipitar-se i encara que em puc equivocar, la majoria de vegades l'encerta... Perquè si coneixes algú (fins al punt en que es pot arribar a conèixer algú, tenint en compte que és impossible conèixer totalment a una persona i que tothom ens pot sorprendre), pots descobrir com menteix només mirant als ulls i als llavis, o simplement perquè alguna cosa no et quadra o veus que s'ha dit sense gaire convicció o de manera impulsiva. En qualsevol cas, independenment de la persona que es tracti, la dilatació de la pupil·la i la tensió al voltant dels llavis no acostumen a fallar, i no són fàcils de controlar i manipular.

El "drama" és que una mentida es pot carregar la confiança, i la confiança no és gens fàcil d'aconseguir, és una d'aquelles coses que es van forjant lentament. Com es diu a la Wikipèdia: quan es perd la confiança, és per esgotament emocional. I després... què queda?