/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: Intuïcions i mentides.

divendres, 1 de juny del 2007

Intuïcions i mentides.

Segons la definició que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana dóna de la paraula mentida:

f 1 Afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat.

Quedem-nos amb la paraula conscient, perquè una altra cosa és mentir per inconsciència, per falta d'informació o per informació errònia que, en aquest cas, més que mentir, seria equivocar-se.
Ens agradi o no, tots mentim o hem mentit alguna vegada, en menor o major grau, però és diferent el significat d'una mentida quan qui menteix és algú conegut i apreciat. Personalment, ni m'agrada mentir ni m'agrada que em menteixin, o, més ben dit, el que no suporto és que em menteixi una persona a la que aprecio (ni jo ni ningú, crec), perquè aleshores vol dir que alguna cosa falla. Si qui menteix és algú altre més aliè la situació ja no és tant dramàtica ni em produeix el mateix emprenyament. La mentida és violència, diuen.

Les raons per les quals una persona pot mentir són múltiples i variades: pot ser per amagar informació, per donar una imatge diferent de sí mateixa, per caure bé, per complaure, per sortir del pas, per fer un compliment (aquelles mentides anomenades "piadoses"), per obtenir alguna cosa... Poden donar-se tantes situacions diferents i de tant diverses complexitats que és difícil fer-ne un anàlisi, a banda que intentar comprendre al 100% el comportament d'una persona pot ser una quimera, donada la quantitat de variables amb les que es juga i la poca informació que en general tenim.

Però, per quina raó et pot mentir algú a qui tens afecte? Pot ser que aquest afecte en realitat no sigui correspost, pot ser que aquesta persona no confiï en tu ni en la teva capacitat per afrontar les situacions, pot ser que et vulgui amagar informació... Sigui pel que sigui, quan descobreixes que algú et menteix, la conclusió és que no hi pots confiar o, per més que ho vulguis, ja no pots fer-ho de la mateixa manera, i és aquest el punt més emprenyador i el més dolorós:
"El que més em molesta no és que m'hagis mentit sinó que, d'ara en endavant, ja no podré creure en tu" (Friedrich Nietzsche) (te l'agafo Moonlight ;-) )

Bé, el fet és que moltes de les mentides que ens diuen, les podem entreveure gràcies a la intuïció, aquella espècie de sisè sentit que ens diu que hi ha alguna cosa que no va bé. I això no és qüestió de màgia. Segons els estudis en comunicació humana, la paraula transmet un 7% de la informació, el to de veu un 38% i el llenguatge corporal un 55%, aproximadament, és a dir, que el que diem és important però el com ho diem, la comunicació extraverbal, és fonamental. Quan ens comuniquem, és tot el cos que parla, i acostumem més a interpretar o malinterpretar els gestos i les cares o l'entonació que les pròpies paraules pronunciades.

L'experiència m'ha ensenyat que he de confiar més en la meva intuïció, si salta és per alguna cosa perquè, tot i que cal no precipitar-se i encara que em puc equivocar, la majoria de vegades l'encerta... Perquè si coneixes algú (fins al punt en que es pot arribar a conèixer algú, tenint en compte que és impossible conèixer totalment a una persona i que tothom ens pot sorprendre), pots descobrir com menteix només mirant als ulls i als llavis, o simplement perquè alguna cosa no et quadra o veus que s'ha dit sense gaire convicció o de manera impulsiva. En qualsevol cas, independenment de la persona que es tracti, la dilatació de la pupil·la i la tensió al voltant dels llavis no acostumen a fallar, i no són fàcils de controlar i manipular.

El "drama" és que una mentida es pot carregar la confiança, i la confiança no és gens fàcil d'aconseguir, és una d'aquelles coses que es van forjant lentament. Com es diu a la Wikipèdia: quan es perd la confiança, és per esgotament emocional. I després... què queda?

3 comentaris:

moonlight ha dit...

Tota teva la frase... amb el permís del senyor Nietzsche, jeje. La mentida fa mal i si és per desconfiança, tard o d'hora, destroça qualsevol tipus de relació, ja sigui de parella, d'amistat o fins i tot laboral.

"Hay tres clases de mentiras: La mentira, la maldita mentira y las estadísticas" Mark Twain

Pel que fa a la intuició... és increïble tenir-ne, però alhora, almenys jo, em sento impotent quan m'estan negant coses que sé que no són certes... se't queda cara de tont@ quan saps que alguna cosa no quadra.

En fi... així és la vida, que diria aquell (o aquella)!

Anònim ha dit...

No es mentir si te obligan a mentir. Si la única verdad que aceptan es la suya propia.

bala perduda ha dit...

Molt bona la frase d'en Twain, jo tampoc confio gaire en les estadístiques...

Sí, impotència i indignació quan saps que t'estan mentint deliberadament. Suposo que entre moltes altres coses, també és senyal de la poca autoconfiança del mentider.

Sobre això que mentir per condescència no és mentir... Home, sincerament, poc favor li fas a algú si menteixes perquè pressuposes que no serà capaç d'entendre la "veritat" (no confies en la seva maduresa ni permets que es posi a prova) o que no la tolerarà (mentir per protegir algú)... Es tant culpable del tret aquell que dispara com el que mana disparar...