El pas del temps.

El temps és una magnitud física que ens permet mesurar la duració de les coses o el període transcorregut entre dos esdeveniments.

La nostra vida, tant la quotidianitat com la visió general de la vida, l'acostumem a mesurar amb temps i en notem el pas amb la creació i ús dels calendaris i rellotges, amb l'aparició de les arrugues i les canes (perquè el pas del temps ens afecta físicament), o amb canvis en la nostra manera, la perspectiva, de veure les coses o de viure la vida (perquè el pas del temps ens afecta en l'evolució personal).

Per mesurar el temps personal, usualment ens basem en l'any (els anys) i fem una mena de classificació en etapes vitals segons la franja d'edat.
Malgrat tot, a mi m'agrada pensar en el que jo anomeno la teoria de les tres edats, és a dir, tota persona té en realitat "tres edats": l'edat física o aparent, que és la que la gent et posa en veure't, no és gaire fiable i "només" indica com et veuen els altres i la imatge que dones segons el teu aspecte; l'edat real o matemàtica, que tampoc és indicatiu de la personalitat, serveix per mesurar el pas real dels anys i per classificar-nos en etapes i crisis vitals segons la frontera o l'interval d'edat en el que ens trobem; i l'edat "mental" o l'edat interior, que vindria a reflectir com és sent un i en quin moment de la seva vida i de maduresa està.

Quina d'aquestes tres edats és la "bona"? El més fàcil és pensar que l'edat que un sent i transmet és la que compta, encara que és l'única que passa desapercebuda a la gent, si el contacte és superficial. Podríem dir que és una barreja de les tres i suposo que en alguns casos es deu donar un equilibri de forces que faci que les tres edats s'ajustin bastant, tot i que, en certa manera, una gran part es deu a una pressió social que ens obliga a fer, comportar-nos o vestir d'una manera determinada segons l'edat (matemàtica) en la que ens trobem i que pot aconseguir que ens avergonyim de nosaltres mateixos si no encaixem en l'esquema. (A veure qui de nosaltres tindrà l'humor d'anar amb uns texans esquinçats i amb una camiseta negra d'Iron Maiden als 80 anys... M'he fet entendre, no? ¿^^)

Però el pas del temps podria ben bé ser una altra cosa, alguna cosa que sentim i que portem a dins. Perquè va passant el temps, veus com cauen les fulles del calendari i de vegades sents que tot va massa ràpid i que t'agafa el toro, que hi ha etapes que no has cremat i d'altres que et cremen.
Començo a entendre que ens sentim grans quan no hem fet tot allò que havíem de fer o que volíem fer, quan tenim recança. Començo a entendre que un està a gust amb la seva edat i accepta les coses i la vida quan és capaç d'assaborir cada segon com si fos l'últim, quan no es penedeix d'allò que ha deixat enrere, quan gaudeix i s'enriqueix amb tot el que li aporta el dia a dia, i això no es redueix a esperar assegut a que les coses passin sinó a buscar-les o, fins i tot, a provocar-les.

Quan veiem un futur negre a l'horitzó, hem de començar a fer maniobres per cambiar el rumb. Perquè arriba un moment a la vida en què ens hem de desprendre de moltes coses que carregàvem des de fa anys, que hem de desaprendre per tal de tornar a aprendre, que ens hem de cuidar per poder cuidar... perquè no hi ha més cera que la que crema i hem de procurar que no s'apagui la flama abans d'hora. La joventut es porta a dins i la vida està als ulls... i, sense il·lusió, no hi ha vida.