![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Parfois, j'hésite trop...Hesitar: v intr
1. No decidir-se a fer quelcom, a prendre un par- tit, per dubte o temença.
Sinònims: vacil·lar, dubtar, fluctuar, titubejar.
El dubte és inherent a l'ésser humà, com a éssers racionals que som, sovint vàries vegades al dia som preses dels dubtes que ens creen les múltiples oportunitats, els diversos camins a elegir, direccions a prendre, formes d'actuar davant d'un fet o circumstància... Perquè (en el millor dels casos) tenim la llibertat de decidir i de vegades la llibertat és un pes pesat.
Davant del dubte, la raó ens porta a sospesar les diferents opcions, analitzar-ne els pros i els contres per tal d'intentar destriar entre unes i altres, per assumir el cost d'oportunitat derivat d'entrar en un dels varis universos paral·lels que creem en escollir i deixar de banda per sempre més el altres.
Però de vegades el dubte s'allarga i amb un silenci opressor comença a formar part de la nostra vida conferint-li un pes afegit al nostre ja de per sí carregat farcell. Potser perquè tenim una lluita interna entre la nostra part racional i la vessant emocional (l'etern conflicte entre el cor i la ment). Potser perquè les nostres decisions afecten a altres persones i això ens fa tirar enrere, perquè, ho vulguem o no, estem indefectiblement vinculats els uns als altres, existeixen dependències insospitades i els efectes en cadena poden estar fora de la nostra imaginació. Ja sigui per por al compromís i a un possible fracàs, fins i tot per pura i simple indiferència o bé per falta de fe en les nostres capacitats, recursos o possibilitats, en algunes ocasions dubtem de manera exasperant i anem aplaçant sine die la nostra resolució, fins i tot amb conseqüències tant indesitjades com acabar perdent oportunitats o tancant-se portes. Com va dir Francesc Cambó: "Hi ha dues maneres d'arribar al desastre: demanar l'impossible i retardar l'inevitable".
Confesso que més sovint del que desitjaria sucumbeixo al que s'anomena "síndrome de Hamlet", és a dir, dubtar massa, demorar una decisió més temps del que seria aconsellable i assenyat, matar l'acció amb la indecisió. Northrop Frye ens explica perquè al dubte desmesurat se l'anomena "síndrome de Hamlet", perquè pren el nom del "famós príncep de Dinamarca" i quina relació té amb la llegendària tragèdia de William Shakespeare: "Durant el segle XIX i bona part del XX, "Hamlet" va ser considerada l'obra central i més significativa de Shakespeare, perquè abordava una preocupació fonamental de l'època del Romanticisme: el conflicte de la consciència i l'acció, el sentit de la consciència com una retirada de l'acció que es podia encaminar cap a la futilitat i, tot i així, era l'únic que podia impedir que l'acció esdevingués del tot absurda."
Quan vaig començar a escriure el post, el dubte que m'oprimia i em treia el son era de caire emocional. En menys d'una setmana el dubte ha quedat si fa no fa resolt i un cop l'esperança ha mort encara algunes fiblades al pit fan que m'ennuegui de tant en tant. Però he triat. Actualment, les meves hesitacions són més aviat de tipus acadèmic, o fins i tot professional, i una de les meves pors és, precisament, el dubte de si sense l'estabilitat i l'energia que atorga l'esperança anterior, seré capaç de tirar endavant els projectes que se'm presenten sense defallir en l'intent.
Davant d'aquests dubtes i pors i amb la certesa que no hi ha (gaires) més certeses que la certesa última (si se'm permet la redundància) em remeto a la següent cita: "El remei per a la claustrofòbia de la consciència és l'acció". Per tant, arribem a una conclusió o, més ben dit, a una paraula clau: el risc. Cal arriscar, "qui no s'arrisca no pisca", diu el refrany popular, no existeix la neutralitat, doncs no fer res ja és decidir, quedar-se massa temps reflexionant amb el cap entre els braços és escollir la no-acció. Però el risc produeix incerteses i les incerteses fan que anem a les palpentes i caminem sobre la corda fluixa. Per això cal estar preparat i mentalitzat, ser conscient que cal adquirir un compromís, una responsabilitat: la de buscar l'equilibri i la diplomàcia però, sobretot, la responsabilitat de saber perdonar, especialment, saber perdonar-se un mateix... i tornar a arriscar-se.
Parfois, j'hésite trop... Mais j'ai besoin de choisir.
Davant del dubte, la raó ens porta a sospesar les diferents opcions, analitzar-ne els pros i els contres per tal d'intentar destriar entre unes i altres, per assumir el cost d'oportunitat derivat d'entrar en un dels varis universos paral·lels que creem en escollir i deixar de banda per sempre més el altres.
Però de vegades el dubte s'allarga i amb un silenci opressor comença a formar part de la nostra vida conferint-li un pes afegit al nostre ja de per sí carregat farcell. Potser perquè tenim una lluita interna entre la nostra part racional i la vessant emocional (l'etern conflicte entre el cor i la ment). Potser perquè les nostres decisions afecten a altres persones i això ens fa tirar enrere, perquè, ho vulguem o no, estem indefectiblement vinculats els uns als altres, existeixen dependències insospitades i els efectes en cadena poden estar fora de la nostra imaginació. Ja sigui per por al compromís i a un possible fracàs, fins i tot per pura i simple indiferència o bé per falta de fe en les nostres capacitats, recursos o possibilitats, en algunes ocasions dubtem de manera exasperant i anem aplaçant sine die la nostra resolució, fins i tot amb conseqüències tant indesitjades com acabar perdent oportunitats o tancant-se portes. Com va dir Francesc Cambó: "Hi ha dues maneres d'arribar al desastre: demanar l'impossible i retardar l'inevitable".
Confesso que més sovint del que desitjaria sucumbeixo al que s'anomena "síndrome de Hamlet", és a dir, dubtar massa, demorar una decisió més temps del que seria aconsellable i assenyat, matar l'acció amb la indecisió. Northrop Frye ens explica perquè al dubte desmesurat se l'anomena "síndrome de Hamlet", perquè pren el nom del "famós príncep de Dinamarca" i quina relació té amb la llegendària tragèdia de William Shakespeare: "Durant el segle XIX i bona part del XX, "Hamlet" va ser considerada l'obra central i més significativa de Shakespeare, perquè abordava una preocupació fonamental de l'època del Romanticisme: el conflicte de la consciència i l'acció, el sentit de la consciència com una retirada de l'acció que es podia encaminar cap a la futilitat i, tot i així, era l'únic que podia impedir que l'acció esdevingués del tot absurda."
Quan vaig començar a escriure el post, el dubte que m'oprimia i em treia el son era de caire emocional. En menys d'una setmana el dubte ha quedat si fa no fa resolt i un cop l'esperança ha mort encara algunes fiblades al pit fan que m'ennuegui de tant en tant. Però he triat. Actualment, les meves hesitacions són més aviat de tipus acadèmic, o fins i tot professional, i una de les meves pors és, precisament, el dubte de si sense l'estabilitat i l'energia que atorga l'esperança anterior, seré capaç de tirar endavant els projectes que se'm presenten sense defallir en l'intent.
Davant d'aquests dubtes i pors i amb la certesa que no hi ha (gaires) més certeses que la certesa última (si se'm permet la redundància) em remeto a la següent cita: "El remei per a la claustrofòbia de la consciència és l'acció". Per tant, arribem a una conclusió o, més ben dit, a una paraula clau: el risc. Cal arriscar, "qui no s'arrisca no pisca", diu el refrany popular, no existeix la neutralitat, doncs no fer res ja és decidir, quedar-se massa temps reflexionant amb el cap entre els braços és escollir la no-acció. Però el risc produeix incerteses i les incerteses fan que anem a les palpentes i caminem sobre la corda fluixa. Per això cal estar preparat i mentalitzat, ser conscient que cal adquirir un compromís, una responsabilitat: la de buscar l'equilibri i la diplomàcia però, sobretot, la responsabilitat de saber perdonar, especialment, saber perdonar-se un mateix... i tornar a arriscar-se.
Parfois, j'hésite trop... Mais j'ai besoin de choisir.
7 comentaris:
El beneficio de la duda siempre es importante a tenerlo en cuenta, más esa duda nos puede conducir, en caso de debilidad o fata de motivación, a la no acción como bien explicas en tu post, lo cual tampoco es aconsejable para alcanzar nuestra autoestima o nuestro equilibrio interior.
La madurez emocional nos lleva a tomar decisiones y a arriesgar. A mi juicio jamás podremos saber a priori los resultados de dichas decisiones, quizás la experiencia o la formación académica, etc. sean factores determinantes para optar por un camino u otro, más los resultados siempre serán impredecibles, de modo que personalmente me inclino por el riesgo de tomar decisiones y luego con responsabilidad asumir los resultados que se deriven de ellas.
Et desitge bon dia!! ;-)
brutal, nena... has escrit en una entrada el que fa... anava dir temps, però diria que tota la vida... em passa.. soc miss hamlet, o mis dubte... i és que si quan t'arrisques no funciona, a la llarga optes per no tornar-ho a fer... espero que tu siguis valenta i arrisquis i "pisquis" el que vols... sort!
Realment impressionant. Lamento que passis per aquesta situació però t'he de felicitar per com ho has expressat. Crec, espero i (et) desitjo, que arriscar-se valgui la pena.
A mi edad, ya he descubierto que si te equivocas en la elección simpre puedes salir de ahí, de una manera u otra. La duda ya no se hace tan tremenda sabiendo eso.
me alegro de que te interesara el post sobre romaine brooks, a mí su pintura me atrapa siempre que la miro.
me ha gustado mucho ver "el pensador" de rodin. hace algunos años vi una reproducción en un museo y me encantó.
una de las sensaciones que más inseguridad me crean es cuando tomo una decisión. aún sabiendo que he hecho bien, queda ese ¿y si no? la responsabilidad a veces es un lastre demasiado pesado...
és veritat que de vegades la llibertat és un pes pesat, perquè pots dubtar quin camí triar davant un ventall de possibilitats que no saps quina serà la millor...
però prefereixo dubtar encara que em crei angoixa enlloc de deixar que altres decideixin per mi...
Jo també soc força indecisa, i de vegades, exagerem el que pugui passar després d'una decisió, i potser al final, no era per tant
milagros: Sí ante la duda, la falta de motivación es un gran peligro (de hecho lo es siempre...), así como la inseguridad y la incertidumbre. Estoy de acuerdo contigo en que lo importante es ser capaz de arriesgar y saber asumir las consecuencias (por aquello de "a lo hecho, pecho"), eso es madurez y experiencia.
Gracias por comentar. :-)
¡Saludos y que pases un buen día!
moonlight: Vaja, així que som uns "cagadubtes" ¿^^ És natural que les decepcions i els fracassos ens pesin, però hauríem d'intentar que no ens condicionessin fins al punt de quedar-nos paralitzats... No és fàcil, però s'ha de mirar endavant. Sort per tu també i molt ànims, moon!! ;-)
nightwing80: Merci! Un gran compliment, venint de tot un senyor filòleg! ^^ Salut!
dable: Gracias dable, bienvenida! Yo creo que aún no he llegado a esa conclusión, es más, a mi parece que a veces no hay vuelta atrás, que nada puede volver a ser igual, no sé. Claro que todo depende de la situación, hay muchas variables en juego...
Saludos y gracias por comentar. :-)
kissu&padam: Muy sugerente "El Pensador" de Rodin, como todas sus creaciones ^^. Yo también tuve la suerte de ver una pequeña reproducción en una magnífica exposición sobre Rodin y me encantó.
¡Buf! Los "y si" son odiosos... sobre todo en según qué ocasiones. Como bien dices, a veces la responsabilidad es un lastre...
kissu&padam: Tens raó, de vegades li hauria de treure ferro a l'assumpte, així potser seria més fàcil decidir i segur que guanyaria en qualitat de vida ¿^^
Salut i gràcies per comentar.
Publica un comentari a l'entrada