Hi ha algú allà fora...

Fa uns dies llegia la notícia del trentè aniversari de la recepció de la senyal "Wow!".

El 15 d'agost de 1977, el Big Ear, la ràdio antena del Ràdio Observatori de la Universitat d'Ohio, va captar una senyal de 72 segons i una intensitat molt més elevada que l'habitual monòton so del cosmos.

El Big Ear (1963 - 1998) formava part del programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence), creat amb la intenció de detectar l'existència de transmissions d'alguna civilització fora de la Terra.
Aquell 15 d'agost, l'astrònom Jerry (Wow) Ehman, aleshores voluntari del programa SETI després que el congrés dels EEUU n'hagués retirat la subvenció econòmica, va descobrir una señal anòmala en les dades recollides i al costat va anotar-hi "Wow!", batejant així la senyal.
Des de llavors s'ha investigat quin podria ser l'origen d'aquesta senyal, quedant gairebé descartada l'emissió des de la Terra, amb una esperançadora possiblitat que la senyal vingués de l'espai, encara que la seva procedència segueix sent avui en dia un misteri.
Malgrat tot, fins ara no s'ha tornat a rebre cap senyal similar i el Big Ear va ser desmantellat el 1998, però el projecte SETI no es va aturar i gràcies a l'auge dels ordinadors personals, va aparèixer el projecte SETI@home, que amb l'ajuda de software com el BOINC, mitjançant un protector de pantalla, aprofita el temps d'inactivitat dels ordinadors participants per analitzar les dades que es reben en temps real des de l'observatori d'Arecibo i enviar-ne després els resultats. D'això se'n diu computació distribuïda o sistemes distribuïts, on els components estan localitzats en ordinadors en xarxa i comuniquen i coordinen les seves accions mitjançant el pas de missatges, és a dir, amb la col·laboració de centenars de milers de persones que instal·len el programa en el seu ordinador es pot aprofitar la potència de càlcul per analitzar molt més espectre d'espai, obtenint d'aquesta manera els beneficis d'un supercomputador (i fins i tot més) però sense l'elevat cost d'aquest.

Actualment hi ha molts projectes de computació distribuïda (Grid Computing) a banda del SETI, com el PrimeGrid, per la recerca de nombres primers (importantíssims en criptografia i, per tant, en qualsevol àrea on hem de fer servir claus privades d'identificació, com per exemple el PIN d'una targeta de crèdit) o altres interessants projectes relacionats amb el món de la medicina i que poden ajudar a trobar solucions a malalties tant importants com l'Alzheimer o el VIH/SIDA.
D'aquesta manera, amb una connexió decent a Internet, qualsevol persona pot contribuir en tasques de recerca simplement oferint el seu ordinador durant el temps que no l'usa, per tal de fer càlculs i analitzar dades, i una part de l'ample de banda de la seva connexió, per tal de rebre les dades i enviar-ne el resultats.

Tornant al tema de l'univers, les condicions perquè hi hagi vida (tal i com nosaltres l'entenem) en un planeta són molt concretes i el fet que finalment es reunissin una sèrie de casualitats que donessin lloc a la vida al planeta Terra són poc menys que un miracle. Tot i això, tenint en compte la immensitat de l'espai i la magnitud de l'univers conegut o visible, podria ser massa agosarat descartar l'existència d'alguna forma de vida (intel·ligent) extraterrestre (que probablement estarà lluny de la nostra (comprensible) visió antropomòrfica d'un ésser de l'espai exterior).
També hem de tenir en compte algunes dificultats en les observacions, com el fet que la velocitat de la llum és d'uns 300.000 km/s i, per tant, les imatges que ens arriben de grans distàncies de l'espai són en diferit, és a dir, que, segons la distància, observem el que va passar fa milions d'anys en comptes de l'estat actual, o bé la possible expansió de l'univers (tenint en compte l'energia fosca, la teoria actual més acceptada és l'expansió de l'univers, és a dir, l'allunyament de les galàxies i el seu refredament).

Curiosament, l'any 1974 (tres anys abans que el Big Ear rebés la senyal Wow!), des de l'observatori d'Arecibo es va enviar cap a un cúmul d'estrelles l'anomenat missatge d'Arecibo, creat per Carl Sagan entre d'altres, i que contenia, en codi binari, informació sobre el Sistema Solar, el planeta Terra i l'ésser humà. El missatge trigarà (un quants mil·lennis...) a arribar al seu destí, però potser pel camí topa per algun lloc interessant... Si més no, seguirem esperant.

El mem...

No m'esperava publicar un meme al blog però sembla ser que m'ha arribat el torn, de la mà del company blocaire Nightwing80.

Segons la wikipèdia, un mem vindria a ser una unitat mínima de la transmissió cultural. Per exemple, podríem considerar mems, des del punt de vista biològic i reproductiu, els cromosomes, però també les mateixes sinapsis neuronals, les seves xarxes i el sistema nerviós.
En qualsevol cas, els mems que s'extenen per la blogosfera els podem entendre com a virus d'informació i alhora com a estratègia de marquèting viral, ja que permeten enllaçar d'un bloc a un altre, en general mitjançant la participació en qüestionaris atractius, creant d'aquesta manera una "cadena de blocs".

Bé, un cop fetes les explicacions i definicions corresponents, ja sense més preàmbuls anem a respondre les preguntes:

Quan temps portes com a blocaire?
Doncs si tenim en compte el primer post publicat, des del dissabte 5 de maig de 2007.

Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?
Doncs ja no ho recordo... ¿^^ Imagino que navegant pel web (el més probable) o bé llegint alguna publicació digital o impresa relacionada amb el món de la ciència o de la informàtica. També m'he fet ressò del món blocaire pel curiós fet que el primer llibre publicat a tot el món amb textos de blocs, ¿De otro planeta?, és una interessant, divertida i emocionant recopilació d'articles de diferents autores lesbianes, dins del que ja s'anomena la bollosfera.
En un principi vaig iniciar el meu bloc sense una idea gaire clara, només per poder recuperar i practicar l'hàbit d'escriure i redactar, encara que fos de manera no impresa, i per "jugar" i fer proves, però va resultar ser bastant addictiu, especialment durant el primer mes... ¿^^

Nomena 5 blocs que segueixis diàriament o amb molta freqüència.
Buf! Cinc blocs és poc... L'assiduïtat i la quantitat varien segons el temps disponible i les ganes de dedicar-ne a navegar per la blogosfera, però els imprescindibles són:
- Diàriament: Sota la llum de la lluna, Cultura Lesbiana i Barrapunto.
- Periòdicament o bé quan hi ha nous articles: Meoquidemanimo, Acuarelacool i Biblosfera.

Ets lector anònim d'algun bloc?
Si deixo comentari en general sempre faig servir el nick, ja sigui enllaçant al bloc o sense enllaçar. Però no sempre deixo comentaris, com en la publicació digital Barrapunto.

Alguns autors que et despertin especial simpatia.
Crec que em repetiré... Em sembla interessant, sòbria i encertada l'opció de la Moonlight, que cada dia escriu un text, ja sigui una frase, un fragment d'una cançó o bé una definició, juntament amb una imatge (molt ben escollides, per cert) que pot suggerir el significat del text escollit.
M'interessen també les notícies i els articles del company Nightwing80, dedicades en gran part al món del còmic i del cinema, especialment les referents a Batman ;-) . A més, el bloc té un aspecte molt atractiu, amb molts enllaços, gadgets i imatges, com les espectaculars il·lustracions de la capçalera del bloc, que canvien cada cop que es carrega la pàgina.
També m'agrada molt l'espai de l'Anna, la BibloSfera, que em resulta molt agradable, i les crítiques i recomanacions de les seves lectures.
I de vegades em passejo entre les paraules d'en Pere, Saragatona, o descobreixo les noves adquisicions de l'home dibuixat.

Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?
Mmhhh... Més que blocaires, internautes en general, com les participants del portal lesbianlips o algunes blocaires de la bollosfera, com les nenes del Girly Loveball, que són unes borratxes i unes catxondes molt divertides i simpàtiques. ^^

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Ostres, doncs encara no conec prous dones blocaires com per decidir sobre aquesta transcendent qüestió. M'hauré de posar les piles...

T'has enamorat alguna vegada d'algun blocaire?
Doncs per ara no... Però em penso que seria difícil sense una rendez-vouz com cal...

Estàs satisfet amb el teu bloc?
Encara m'agradaria polir algunes coses, com l'aspecte del bloc. Els widgets no m'interessen especialment tot i que reconec que són un element que pot atraure lectors, a més de donar dinamisme a la pàgina, però sí que m'agradaria investigar un mica sobre alguns elements, com per exemple algunes de les utilitats del que es coneix com a web 2.0.
Per una altra banda, també m'agradaria poder escriure més, encara que això requereix d'una dedicació perillosa i fins i tot addictiva... Però sí, en general tenir un bloc representa una bona oportunitat per ser creatiu, per expressar-se i per deixar la pròpia emprempta, a més de permetre intercanviar opinions i conèixer gent, i tot això em satisfà.

Tria entre 3 i 5 blocaires per què contestin aquestes preguntes en els seus blocs.
Em rento les mans... que respongui les preguntes el lector/-a que vulgui. Això sí, si deixa un comentari el podrem enllaçar per tal que la cadena memètica no es perdi. ;-)

P de Princeses.

Reprenem el fil amb dues propostes cinematogràfi- ques diferents i interes- sants que parlen d'històries dures i difícils.

Princesas, de Fernando León de Aranoa. (2005)

Princesas és el tercer llargmetratge del director Fernando León de Aranoa, en el qual, a l'igual que en els seus treballs anteriors, tracta temes socials amb la pretensió d'acostar-se als sectors més marginats de la societat. Si a Barrio podíem seguir les peripècies de tres adolescents dels barris de les afores de Madrid i a Los lunes al Sol teníem històries al voltant de la precarietat laboral, l'atur i la desesperança, ara li toca el torn al polèmic tema de la prostitució.
La pel·lícula ens presenta la història de Cayetana (paper interpretat per Candela Peña), una noia jove i atractiva que exerceix com a prostituta d'amagat de la seva família, i Zulema (Micaela Nevárez), una jove dominicana atrapada en territori espanyol sense papers i obligada a prostituir-se per sobreviure.
Ja d'entrada observem la diferència entre dos tipus de prostitució: la de Caye que, encara que no en sabem del cert els motius, suposem lliure i voluntària, amb el dret de decidir quin client s'accepta i quin no i el tipus de servei que s'ofereix; i la de Zule, prostitució obligada i victimitzant, que al no disposar de papers no pot accedir a una feina de manera legal i, per tant, tampoc als recursos suficients per tornar amb el seu fill a l'altre costat del pantà, i que, a més, manté esperances d'aconseguir el permís de residència gràcies al xantatge d'un polícia, el qual la sotmet i n'abusa impunement.

Potser la part més fluixa de la pel·lícula és el misteri del personatge de Caye, que és evident que pateix mantenint aquesta situació, però que alhora sembla perfectament en disposició d'abandonar el món de la prostitució i no és capaç de fer-ho. L'excusa per prostituir-se es presenta en un desig de guanyar diners amb la meta d'operar-se els pits, però potser podríem veure una buidor vital i una falta d'afecte molt grans.
Un altre punt una mica forçat és que d'una manera casual sorgeix una amistat entre les dues protagonistes, també veïnes, que cada cop es va tornant més estreta, protegint-se mútuament. Curiosament, en aquesta amistat jo hi veig amor per part de Caye, en la manera de mirar, protegir i ajudar. Qui sap.

A banda d'això, tenim una història que enganxa, uns diàlegs poètics (que potser treuen credibilitat, com dirien alguns, però no per això la pel·lícula perd interès, ans al contrari) i unes magnífiques interpretacions per part de tot el repartiment, especialment de Micaela Nevárez i d'una grandíssima Candela Peña. Genial la Maria Ballesteros fent el memorable paper d'una entranyable drogoaddicta, i una guapíssima Mònica Van Campen en un breu paper secundari de prostituta.

Algunes frases memorables de la pel·lícula:

Caye - "¿Tú le vas a cobrar al tuyo?"
Zule - "Hoy no somos putas. Hoy somos princesas."

Caye - "Existimos porque alguien piensa en nosotros, y no al revés."

Caye - "Lo peor no sería que no hubiera nada después de la muerte. Lo peor sería que hubiera otra vida, y que fuera como esta".


Vier Minuten, de Chris Kraus. (2006)

A Vier Minuten ens trobem davant d'una curiosa proposta del cinema alemany que ens manté expectants amb una trama que barreja moments de tensió malsana, propera al misteri i a l'horror, amb moments còmics i d'humor i unes experiències vitals molt dures.

La història s'origina amb el cas real d'una dona que va passar seixanta anys de la seva vida, gran part d'aquests durant la Segona Guerra Mundial, donant classes de música en una presó de Berlín. Aquest serà el rol interpretat per l'actriu Monica Bleibtreu, fent el paper de Frau Krüger, una dona rígida i reprimida amb un trist passat al darrera que no ha sabut superar.
Aquest caràcter dur i fred de la dona veterana està confrontat amb el temperament violent i agressiu d'una jove reclusa de la presó, Jenny (Hannah Herzsprung), amb un talent especial per la música. Jenny veurà en Frau Krüger i les seves lliçons una oportunitat per evadir-se d'ella mateixa i de tot el que l'envolta, i la mestra trobarà en l'alumna l'ocasió per aconseguir la seva redenció (i la de Jenny) intentant que participi i guanyi en un concurs d'interpretació musical per a joves talents.

En realitat, la relació professional i posteriorment d'amistat (o alguna cosa similar) que han de mantenir ambdues dones, les obligarà a enfrontar-se amb els seu propis dimonis i a compartir el seus dolorosos passats amb l'altra.

Una pel·lícula recomanable amb unes interpretacions brillants (al·lucinant Hannah Herzsprung!), que, al meu parer, té un cert aire als films de Lars Von Trier i al cinema del moviment Dogma.

Vier minuten, o quatre minuts per aconseguir la glòria de la millor manera possible: sent fidel a un mateix.