/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: (Pseudo) crònica del Summercase'07.

diumenge, 15 de juliol del 2007

(Pseudo) crònica del Summercase'07.

Pseudo crònica una mica deslluïda del Summercase 2007 al Parc del Fòrum de Barcelona, el divendres 13 i dissabte 14 de juliol.
Doncs sí, què pinta una persona com jo (sigui el que sigui el que això pugui significar...) en un festival tan fashion i trendy com el Summercase? Jo, que pràcticament sempre vaig amb casual wear, que els meus coneixements musicals són més aviat precaris i que l'últim festival de música pel qual em vaig interessar vivament va ser el (malaguanyat) Doctor Music Festival (i això que encara no tenia edat per assistir-hi. Per cert, què se n'ha fet de la vaca?), em vaig plantar al bell mig del concorregut Parc del Fòrum enfundant-me en les meves samarretes esportives del Decathlon. El "complex" se'm va passar ràpid quan vaig veure dos paios amb les samarretes d'Henry i de Messi (ja no era l'única persona anti-fashion per allí).
La veritat és que hi havia gent de totes les edats (a partir de la majoria d'edat, és clar) i de tot tipus, reunits en un mateix espai amb el denominador comú de passar-ho molt bé (i alguns amb la (discutible) meta d'agafar un bon "pet") gaudint d'un magnífic cartell de grups.

Un cop arribats allí, cal passar per una sèrie de trinxeres consecutives de "control de seguretat". Primerament, et comproven l'entrada successivament, dues o tres vegades, després, et col·loquen la pulsera que et correspongui (passi de dia o abonament) i pobre de tu que la malmetis. Finalment, uns "maromos" o "maromes" t'escorcollen la maleta (cas que en portis, sinó, només et llencen un mal d'ull) i decideixen si pots passar o no (com que sóc una persona previsora (...), vaig deixar la katana i el Kalashnikov a casa ¬¬ ).

El divendres 13, per arribar tard, em vaig perdre els concerts de Lily Allen i PJ Harvey, aquest últim em feia molta il·lusió. Què trist anar escoltant per la ràdio que el concert (de PJ Harvey) està a punt de començar mentre tu dones voltes a la Plaça de les Glòries perquè "no trobes" la sortida de l'Avinguda Diagonal (¿-_-) que t'ha de portar fins a Diagonal Mar... i encara has de buscar aparcament! I, finalment, arribes (gairebé una hora després!) a la carpa, just a temps de veure... com els tècnics canvien els equips... Imperdonable. Em queda el consol de que, potser, algun dia es presentarà una altra oportunitat, amén del youtube.

Començo a tombar per allí, per veure què es cou als diferents (quatre) terminals i després d'escoltar una estona els The Whitest Boy Alive, em quedo amb els The Flaming Lips, que actuen en un espai obert (la terminal E), més ampli i amb més possibilitats (però amb alguns problemes d'acústica...).
Després de donar unes voltes per allí, el divendres vaig acabar marxant aviat i vaig renunciar a veure un dels concerts estrella de la jornada: els Scissor Sisters (tot molt gai i lèsbic), que actuaven a les... 03.30h. En fi, una llàstima.

Completament out of topic: una de les grans motivacions del dissabte va ser la confirmada presència de Miss Scarlett Johansson al festival (oh yeah!), amb el motiu principal d'assistir (i potser participar) al concert dels The Jesus and Mary Chain.
Les possibilitats de trobar-la entre les 10.000 persones (o més, el càlcul a ull se'm dóna fatal) que podien estar pul·lulant per allí eren mínimes, però això no treu la màgia de pensar que pots estar gaudint tranquil·lament d'un concert, girar-te un moment i veure-la al teu costat.
De nou, em perdo el concert dels The Jesus and Mary Chain, així que m'afegeixo al públic de (fora) de la carpa de la terminal N, on actuen les genials Electrelane. Un cop finalitzat el concert em dirigeixo al terminal S a veure què pesco dels OMD. Després d'escoltar un quants temes, de sobte, veig passar una noia de pell molt blanca i amb una cabellera rossa recollida en una cua alta, amb vestit i tacons, seguida d'una filera de quatre o cinc noies també molt elegants. O_o No m'ho penso gaire, així que la segueixo al voltant de la carpa fins arribar a la part lateral dreta de l'escenari, on s'endinsa en la carpa sense que hagi pogut escodrinyar-li la cara intentant saber si és ella o no. Me la imaginava més baixeta, però s'ha de tenir en compte que porta tacons. Em quedo a l'entrada lateral de la carpa, on m'arriben les bafarades d'aire calent (la gent deu estar al límit d'una lipotímia, fa molta calor allí) i em diverteixo veient com ballen alguns (n'hi ha que aprofiten els pals de la carpa per fer... algun numeret). Finalment, la noia que perseguia surt i es queda pràcticament davant meu, fins i tot amb tacons és més baixeta que jo, ens mirem als ulls però em desconcerta veure uns iris de color marró i sóc incapaç d'afirmar si és ella, doncs marxa, seguida de la seva "escorta", abans de que em pugui fixar en altres trets. It could be... Sospito que per camuflar-se entre la multitud fa servir lents de contacte de color mel/marró clar, però no hi posaria la mà al foc, així que em quedo amb la incògnita de si he tingut davant dels meus nassos a la senyoreta Johansson ¿^^.

Després dels OMD, tornem a la carpa N, on actuen els Ratatat, que menys de quaranta-cinc minuts després han de tancar paradeta davant de la desbandada massiva cap als Kaiser Chiefs... M'uneixo a la bogeria del concert. Fins i tot al mig del concert dels Kaiser Chiefs m'ofereixen "pastis". Què cool... Oferiment al qual responc negant amb el cap, tot de molt bon rotllo. No sóc tan guai inconscient.
Una hora després, abans que acabin els Kaiser, una munió de gent comença a emigrar cap al terminal E, on tindrà lloc el concert més esperat de la jornada: els Chemical Brothers.
Acaben els Kaiser i jo també vaig cap allà, a buscar un bon lloc per poder gaudir de l'espectacle. Encara falten deu minuts i allò es va omplint de gent fins que es forma un tap a les escales per baixar al terreny.
M'embriaga l'emoció quan està a punt de començar el concert, hi tinc moltes expectatives. Per fi, senyores i senyors, els Chemical Brothers en escena!! Vibrant concert, amb una multitud embogida movent-se al ritme de la frenètica (i psicodèlica) música electrònica, de temes encadenats que es succeeixen un rere l'altre non stop. Quan, abans de finalitzar un tema, comença a sonar de fons la melodia de "Hey boy, Hey girl" es produeix una expectació que va augmentant més i més el clímax. Els segons són eterns fins que no comença el tema. Catarsi total. La visió de la gent extasiada em recorda la discoteca de Blade, només falta la dutxa de sang.
Una hora i mitja ben llarga de concert! Increïble. Vaig trobar a faltar el tema Block Rockin'Beats, massa vell?
Gairebé al final de l'espectacle, veig a les escales, a prop meu, una noia rossa (crec que la mateixa que abans, amb les mateixes característiques si fa no fa) pujant per les escales, precedida d'un "maromo" i seguida d'una noia amb un pinganillo. Sens dubte (o quasi ¿^^) és ella.

Són les cinc del matí passades, ja clareja i l'únic (últim) grup que queda actuant són els The Glimmers, reversionant temes d'altres grups. Fi del Summercase'07, amb unes magnifíques vistes al mar (i a la incineradora... ¬¬) per contemplar la sortida del Sol.

Edito: Gairebé se m'oblida (!) comentar que em va encantar veure vàries parelles de gais i lesbianes agafadets i agafadetes de la mà, movent-se amb tota naturalitat entre els diferents espais del recinte i gaudint dels concerts. Aquestes coses em fan sentir bé.

Probablement, l'any que ve repetirem.

Més informació:
Sinnamon records
Articles de Rock en viu

3 comentaris:

Emili Samper ha dit...

Uooo!!! M'ha encantat la teva (pseudo)crònica!
Quina enveja els concerts, la marxa, l'ambientillo i haver vist a aquest tros de dona que és la Johansson! (fos o no fos ella, sempre et quedarà el dubte que potser ho era. Repeteixo: quina enveja, jeje).
L'any qui ve m'hi apunto!

moonlight ha dit...

jeje, boníssim!!!... fos la Johansson o no, des del moment que et va fer dubtar, senyal de que estava bona, així que alegria pal cuerpo, jeje... jo m'he proposat anar a algun festival d'aquestos modernillos l'any que ve!!!

bala perduda ha dit...

Jaja! Doncs no sé si era ella o no... llàstima que el dubte em va fer abaixar la mirada, perquè jo la veia disposada a apropar-se a mi i va ser llavors quan va marxar. En fi, que fos o no fos ella aquella noia també era molt guapa. ^^

Això, l'any que ve tots de festivals! N'hi ha molts per triar. Si voleu, podeu començar dijous mateix amb el FIB. ^^