En Joan sense por.

Aquests dies he començat a llegir l'assaig "Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge", de José Antonio Marina (Ed. Empúries/Anagrama). El títol és molt revelador perquè, realment, parlar de la por també significa parlar del coratge (o de l'absència d'aquest), doncs "valent no és aquell que no té por, sinó el que és capaç d'actuar malgrat ell mateix", és a dir, una persona valenta té por i, tot i la por que sent, aconsegueix reaccionar i és aquí on radica el seu valor. El qui no té por, abans que valent, més aviat és un inconscient (com jo, de vegades...) o un impàvid.

Ara mateix, però, no tinc intenció de parlar del concepte o del sentiment de por en sí. L'anècdota és el fet que, començant a llegir el llibre, m'he topat amb una referència al vell conte dels germans Grimm, Juan sin miedo, i m'han vingut al cap tot de records d'una antiga sèrie de ben pocs capítols anomenada El Cuentacuentos (The Storyteller), que emetia TVE1 als ja llunyans anys 80, les tardes dels diumenges, si no recordo malament (i podria ser així...).
Aquesta sèrie era una de les moltes creacions del senyor Jim Henson, el popular artífex de productes tan entranyables (o no...) com els Teleñecos, Barrio Sésamo o Cristal Oscuro.
En cada capítol, que durava uns 23 minuts (tot i que jo ho recordava com una o dues hores... el temps passa molt més lentament quan ets un infant...), podíem veure l'adaptació d'algun conte clàssic en part narrada davant de la llar de foc per un ancià (el conta contes) acompanyat del seu gos, que s'encarregaven de la introducció o presentació i del desenllaç, i la trama principal que era interpretada per altres actors.


Un dels contes que més em va captivar i que sempre recordo (de fet, la sèrie la recordo gràcies a aquest conte) va ser el d'en Joan sense por, un dels molts contes dels germans Grimm, autors de contes tant coneguts com La caputxeta vermella, Hänsel i Gretel, Blancaneus i els set nans, Rapunzel o bé Pulgarcito, entre d'altres. En Joan sense por explica la història d'un noi que no sap el que és la por perquè no n'ha sentit mai i que viu una sèrie d'aventures per tal de conèixer aquesta sensació de la qual tothom es vol alliberar però que, alhora, és intrínsecament humana.
El que em va agradar d'aquest capítol va ser la seva ambientació més gòtica i tenebrosa, amb "monstres" i misteris (tot tenint en compte els mitjans dels que es disposaven en aquella època i també l'estètica de la mateixa...), però, sobretot, el missatge final de la història, la manera com en Joan aconsegueix, per fi, sentir por i que, curiosament, difereix del típic final del conte (desenllaç que no acabo d'entendre, per altra banda) tal i com es pot llegir. Jo prefereixo la versió televisada, que em sembla molt més encertada, per mi té molt més sentit i és molt més humana, poètica i romàntica.

Aquí deixo els enllaços al capítol de Juan sin miedo, dividit en tres parts. Evidentment, no té la màgia que tenia el veure'l davant de la tele, una tarda dominical d'hivern, quan eres petit i qualsevol cosa t'impressionava, i en alguna de les parts la sincronització imatge-veu està una mica desfasada, així com l'estètica, que ara ens pot semblar (és) rídicula, però crec que val la pena recuperar-lo.

Storyteller youtube:

Juan sin miedo (part 1)
Juan sin miedo (part 2)
Juan sin miedo (part 3)

Spoiler: La imatge de dalt la deixo amb la intenció de suggerir no només les pors atàviques, misterioses i de vegades irracionals, sinó també per la sensació de pèrdua, de buidor i de desorientació davant la idea o la certesa de perdre allò que més estimem: "Tan sólo bastaba el pensamiento de perderte para conocer lo que es el miedo".