Caos polític, caos ciutadà.

Malgrat que ja portem mesos de (esgotadora) pre-campanya electoral, no és fins el proper divendres 21 de febrer que comença oficialment la campanya electoral que ha de culminar amb les eleccions del proper 9 de març.

Durant les últimes setmanes, els principals partits polítics han deixat en un segon pla la tan coneguda (i espanyola) tàctica de crear una cortina de fum criticant els contricants (allò que se'n diu veure la palla en l'ull aliè i no veure la biga en el propi...) per adherir-se a les ofertes d'hivern tot i fent una hilarant (i poc creïble) successió de promeses electorals. A veure qui la diu més grossa.

"L'esquerra" espanyola acostuma a apostar per la política social, la tolerància i el diàleg, malgrat la mala gestió econòmica. Mentre que alguns dels típics temes de la dreta són la (in)seguretat, la política econòmica (és a dir, privatitzacions), la immigració, la llengua i, ara que està tant de moda i que la Conferència Episcopal es presenta en campanya (...), també la família tradicional. La batalla està servida i la qüestió és crear tensions.

Una de les primeres promeses del mercadillo de temporada va ser la gran idea de Rajoy de rebaixar en 1000€ l'IRPF de les dones treballadores, si guanya el PP. I tot això, evidenment, per fomentar la igualtat dona-home i la incorporació al treball de la dona... Total, per què crear una política que obligui a les empreses a pagar el mateix sou als treballadors, independenment del sexe, per fer exactament la mateixa feina, i per acabar amb la discriminació social per raó de sexe o de gènere? En fi, quines grans ments pensants que tenim en aquest país...
En ZP ja anunciat la seva rèplica prometent 1.200.000 llocs de treball per les dones (de quin tipus? amb quina qualificació?...). No és la panacea, però és millor que altres propostes...

Respecte a la política lingüística, l'altre tema predilecte de la dreta, ja sabem què ens espera als catalans i a la nostra llengua si guanya en Rajoy. En un país on no hi ha cap ciutadà escolaritzat que surti de l'escola sense saber parlar el castellà (que el parlin i l'escriguin correctament ja és una altra cosa, però això és comú arreu...), mentre que, desgraciadament, no podem dir el mateix del català, ara resulta que el castellà és una llengua discriminada. El què s'ha d'arribar a sentir...
En qualsevol cas, Catalunya sempre és terra maltractada, guanyi el partit que guanyi. Altrament, vivim en un país essencialment bipartidista i, per tant, tampoc no hi ha gaire on elegir.

Un altre punt candent de la campanya electoral és el fet que estan en joc els drets de les persones LGTB (matrimoni i adopció, entre altres), com si fóssim ciutadans de segona als que se'ls pot revocar els drets quan a la gent li vingui de gust. Que quedi clar d'una vegada, ningú té dret a decidir per nosaltres. Els nostres drets, drets personals i també drets humans, no són negociables sota cap concepte. El perill no és pas la diversitat sinó la ignorància i la falta de respecte.


Per la seva banda, l'actual ministra de Foment i (Des)Infraestructures, la nostra benvolguda Magdalena Álvarez, aquesta mateixa setmana ha arribat orgullosament amb l'AVE a Barcelona per anunciar que la setmana que ve, el dijous 20 de febrer, per fi l'AVE connectarà Madrid amb la capital catalana. Tot això justament un dia abans de començar la campanya, tot un detall senyora Álvarez, després dels inconvenients, maldecaps i desperfectes que aquestes obres han causat a Catalunya, amb la incomprensible resposta de despreci, fanfarroneria i minimització de la problemàtica per part del Govern central i de la resta d'Espanya. Això sí, el caos generat pel mal servei de RENFE (que, per cert, ja ve de llarg temps enrera) i els problemes d'infraestructures (esvorancs i altres) no només han afectat la circulació dels trens de rodalies (entengui's Barcelona i voltants) sinó que els ciutadans més perjudicats (i alhora els més maltractats i incompresos) han estat precisament els d'altres poblacions, que per un o altre motiu (feina, estudis, viatges, etc.) s'havien de desplaçar a Barcelona. Especialment els ciutadans de la comarca de Tarragona que, a sobre de trigar de quatre a set hores, entre busos, trens i altres, per fer un trajecte que hauria de durar entre una i dues hores (segons la destinació), es veien obligats a pagar els corresponents bitllets del transport usat, malgrat el mal servei, mentre que el ciutadans barcelonins afectats, encara a dia d'avui, gaudeixen de la gratuïtat del transport ferroviari. Ja ho diuen, tenim el que ens mereixem: senyors, no ens queixem tant de la política centralista de Madrid si a Catalunya el federalisme tampoc existeix... i només cal veure les notícies de TV3, on el 90% de la informació "local" es refereix a la comarca de Barcelona (i no, el Telenotícies Comarques no és suficient).

Mentrestant, en Pasqual Maragall escriu articles a la premsa demanant que la gent voti en blanc. No és mala idea, tal i com està el panorama... Quan cap del partits polítics ens representa ni ens mereix confiança, el vot en blanc hauria de ser un digne símbol de protesta i incorfomisme amb aquesta situació. El problema és que, malauradament, el vot en blanc no es considera útil i no rep el respecte i l'atenció que es mereix, així que, de nou, molts ciutadans es decantaran pel que s'anomena "vot útil" o "vot de la por", és a dir, votar els que et semblen menys dolents, per tal que no guanyin els que t'ho semblen més...

(Imatges extretes del blog de Polònia)