/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: El comiat a Sitges'07.

dijous, 18 d’octubre de 2007

El comiat a Sitges'07.

Diumenge passat el 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya va tancar l'edició amb dues intenses maratons simultànies a les 14:30h, una a l'Auditori de l'hotel Melià (on s'hi projectaven Dororo, 1408, The Fall i [REC]) i l'altra al cinema El Retiro (on s'hi va poder veure el salvatge slasher À l'interieur, la curiosa Teeth, Dainipponjin i Halloween).

La impressionant i ampla cua que donava la volta a l'hotel Melià, mitja hora abans de l'inici de la marató, augurava un espectacle animat, en un festival on els espectadors són molt participatius. La sala, amb capacitat per a 1.384 persones, es va omplir força, a excepció de les ales laterals, i només apagar-se els llums i aparèixer les primeres imatges a la pantalla, els aplaudiments i l'emoció van envair l'espai. Senyores i senyors, benvinguts al Festival de Sitges!

En la primera sessió es va projectar la pel·lícula Dororo, una entretinguda, divertida i tècnicament molt solvent, encara que de metratge un pèl excessiu (uns 135 minuts de res...), producció japonesa basada en l'homònim manga del gran mestre Osamu Tezuka, autor, entre moltes altres obres, de les populars Astroboy, La Princesa Caballero (aquí coneguda com a "Chopy y la Princesa"), Black Jack o Adolf.
Dororo ens presenta el periple del jove samurai Hyakkimaru, que ha de vèncer a 48 dimonis i altres entitats paranormals per tal de recuperar les quaranta-vuit parts, ara artificials, del seu cos que aquests es van emportar abans del seu naixement, quan el seu pare, amb ànsies de poder, hi va fer un pacte. L'espectacle està servit, en una pel·lícula que respecta a la perfecció l'estètica manga i els gags de l'obra original, doncs precisament la sensació és aquesta, la d'estar veient un manga amb actors de carn i ossos. El que no entenc, però, és la fixació d'alguns japonesos pel flamenc i el "zapateao", que estan presents en alguns moments d'acció de la pel·lícula i fins i tot en els crèdits del final, amb un resultat graciós, però que també es fa una mica pesat.

El segon passi de la marató ens va oferir l'última adaptació cinematogràfica d'una obra de Stephen King, 1408, en la qual podem seguir les investigacions d'un escèptic escriptor de relats de terror basats en suposats fets paranormals que ocorren en els diferents hotels i mansions en els que busca, amb escàs èxit, aquestes experiències. Fins que s'interessa per l'habitació 1408 de l'hotel Dolphin... i aquí començarà el misteri, els ensurts i la tensió (en una sola suite d'hotel!) fins al final de la pel·lícula.
Dirgida per Mikael Hafström i protagonitzada per un esplèndid (com sempre) John Cusack, aquest film, que s'estrenarà el proper novembre, no deixarà indiferent a ningú. Això sí, no espereu sang (no gaire) i fetge, això és tensió (de vegades gairebé insuportable) i terror psicològic pur i dur.

La tercera pel·lícula amb la que ens va obsequiar el comiat de luxe del festival va ser, precisament, la guanyadora d'aquest: The Fall, dirigida, produïda i finançada pel director angloindi Tarsem Singh, més conegut pel seu treball com a realitzador de videoclips (va ser el responsable, per exemple, de l'èxit de R.E.M. Losing My Religion). The Fall és un remake d'una gairebé desconeguda producció búlgara dels anys vuitanta titulada Yo Ho Ho. Ha estat rodada en diferents escenaris arreu del món, obtenint unes imatges espectaculars de bellíssims paisatges i ens parla d'una tendra, commovedora, divertida i alhora trista història, barrejant realitat i ficció, endinsant-nos en la narració del protagonista, Roy, un jove actor especialista en escenes d'acció que pateix un accident que l'obliga a ingressar a un hospital, on rebrà les constants visites d'Alexandria, una nena de cinc anys ingressada amb un braç trencat.
Potser no és la pel·lícula de l'any, però sí és una esplèndida obra visual i narrativa, un conte moral, amb unes interpretacions magnífiques per part de tot el repartiment i, especialment, per part dels dos protagonistes i actors principals: Lee Pace (Roy) i (què gran!) la graciosa i extraordinària Catinca Untaru (Alexandria). Si algun dia arriba a les vostres mans, doneu-li una oportunitat, no us la deixeu perdre.

Finalment, després de l'última pausa de rigor, ens preparem per enfrontar-nos al desconegut: el colofó final de Sitges'07 només podia ser la guanyadora moral del festival (premi del públic i de la crítica), la gran i terrorífica (i no és conya, esteu avisats...) [REC], d'en Jaume Balagueró i en Paco Plaza. [REC] és un experiment de grandíssimes dimensions, un muntatge extraordinari que us farà posar la pell de gallina, us deixarà sense alè amb una tensió insuportable en alguns moments, amb unes imatges dels últims deu minuts que difícilment podreu esborrar de la retina, que us deixaran la por al cos, i una frase que no oblidareu: Pablo, grábalo todo. Tenemos que seguir grabando, la gente tiene que saber lo que está pasando.
Estrena oficial a tots els cinemes el proper divendres 23 de novembre. Benvinguts a la casa del terror... ara ja és massa tard per sortir... Prepareu-vos per passar-ho molt, però que molt malament... Això sí, cal tenir en compte que, com va dir un espectador del festival que va aparèixer al programa "Cinema tres": "Això és Sitges, carai! Qui vulgui veure una altra cosa que se'n vagi a la Seminci!".

3 comentaris:

MOONLIGHT ha dit...

aquest espectador té tota la raó, jeje

Nightwing80 ha dit...

M'apunto les recomanacions, bala perduda. He llegit molt bones crítiques de REC i tothom coincideix en què realment fa por. Serà qüestió de comprovar-ho...
O no, ;D

bala perduda ha dit...

moonlight: Doncs sí, aquest espectador té tota la raó. ¿^^ Encara que, de fet, el Festival de Sitges és de cinema fantàstic, no només de terror, i hi ha prou seccions com per incloure un bon i interessant espectre de gustos i pel·lícules.

nightwing80: REC fa por. Comprova-ho. ;-)