/* Elimina el .es del final de la URL */ /* fi codi javascript */ VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT: 2007

diumenge, 30 de desembre del 2007

A favor de la família.

Avui s'ha celebrat el dia de la família i això és una cosa que, des de la pluralitat familiar, hem de celebrar. Moltes persones s'han manifestat a Madrid a favor de la família i jo, que també estic a favor de la família, no podia ser menys i he decidit expressar el meu sí a la família. Sí a les famílies sense fills, sí a les famílies amb fills, sí a les famílies nombroses (que avui en dia ho són a partir de 2 fills!), sí a les famílies monoparentals (que des de fa ben pocs dies ja poden gaudir, si escau, dels beneficis de ser família nombrosa), sí a les famílies homoparentals, sí a les famílies amb fills adoptats, sí a les famílies formades pels amics i la gent que s'estima, sí a les famílies reconstruïdes. En resum, sí als diferents models de família.

Segons el grec (Gran Diccionari de la Llengua Catalana), la definició de família des del punt de vista antropològic i social és el següent:


f 1 1 ANTROP SOC Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat.

En un sentit més estricte, tenim aquesta definició:


5 família estricta (o nuclear) Família formada pels cònjuges i els fills.

Però hem de tenir en compte que aquesta última definició no inclou, entre altres, les famílies que no poden o no volen tenir fills ni les famílies monoparentals, ja sigui per divorci, viudetat, obligació o opció lliure i personal.
En qualsevol cas, hi ha una sèrie de persones, moltes d'elles lligades a cert partit polític o simpatitzants d'aquest, i d'altres relacionades amb la jerarquia catòlica, que s'empenyen a creure i fer creure (que és molt pitjor) que el seu model de família està amenaçat perquè n'existeixen d'altres (que, per cert, sempre han existit, d'una manera o altra). Però en realitat pateixen d'una ceguesa i una (il·)lògica incomprensibles perquè la seva exclamació és tan absurda com dir que els pastissos de xocolata acabaran amb els de llimona o que el fet que s'abolís l'apartheid posaria en perill la "raça blanca". Trobo rídicul, patètic i d'una hipocresia insuportable que una persona amb suposades responsabilitats digui coses de l'estil de que "Espanya pateix un retrocés dels drets humans respecte a la família" (font) i que, a sobre, algú s'ho cregui. Em sembla increïble que una institució que en teoria predica l'amor, la bondat, la compassió i l'austeritat es manifesti, precisament ara (i juntament amb dirigents de cert partit polític i amb banderes espanyoles! Incomprensible!!), per raó de les unions de persones del mateix sexe i la llei d'adopció, quan mai abans s'havien manifestat per res: ni per la guerra d'Iraq, ni pel canvi climàtic, ni per la fam al món, ni per les múltiples violacions (reals) dels drets humans que es cometen arreu del món, ni per l'11-S, ni per l'11-M, ni per la hecatombe que està provocant la SIDA a l'Àfrica (i encara prohibeixen l'ús del preservatiu! Quina barra!), etc., etc., etc. Com si no hi hagués prou misèria al món i causes per les quals lluitar.

Tots recordem algunes grans fites de l'església catòlica relacionades amb els drets humans i la llibertat d'expressió i de pensament: el procés a Galileu perquè la Terra havia de ser el centre de "l'univers" (Eppur si muove!!), la Inquisició, les creuades, la concessió de bules papals, les missions i colonitzacions (que van arribar a exterminar cultures i civilitzacions senceres), el suport a una dictadura de quaranta anys després d'una Guerra Civil fraticida, la no-intervenció en les barbaritats i les massacres de l'Holocaust, la permissivitat amb els abusos a infants per part de sacerdots i la voluntat d'ocultar-los en comptes de penar-los, etc. Sembla que l'església gairebé sempre es posa en el lloc equivocat, per no dir que intervé en assumptes en els quals no hauria de tenir dret a decidir... No vivim en un país laic?

No tenen arguments ni credibilitat, i ho saben. Per això s'aprofiten de la ignorància (fins i tot de la seva pròpia) i recorren a allò més visceral, la por, el fanatisme, l'exaltació de certes passions no gaire recomanables, com l'odi o la venjança.
Senyors, no busquem problemes on no n'hi ha i fem un petit esforç per realitzar accions constructives, sempre des del respecte a la diversitat i a la llibertat personal i, sobretot, amb informació.

Més notícies, recursos i testimonis de primera mà:
- FLG (Associació de Famílies Lesbianes i Gais)
- AMPGIL (Associació de Mares i Pares de Gais I Lesbianes)
- Familias por la diversidad. (web)
- Familias por la diversidad. (blog)
- Documentació i enllaços de la FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals).
- Comunicat d'Arcópoli: "La familia nos importa mucho (parece que más que a otros)".
- Anuari: L'any de les famílies i les parelles de fet.
- Buxara: "En defensa de la familia, de verdad."
- Buxara: Manifestación en defensa de la familia. (blogroll)

diumenge, 23 de desembre del 2007

Neix COLORS.

El passat divendres 14 de desembre va tenir lloc a l'Arxiu Històric Municipal de Reus la presentació de la revista COLORS, editada pel col·lectiu H2O amb el suport del Programa per al Col·lectiu Gai, Lesbià i Transsexual de la Generalitat de Catalunya, que inclou també l'anomenat Pla Interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals. Justament el mateix dia que, també a Reus, però al Palau de Fires i Congressos, es celebrava la tradicional Nit de Santa Llúcia, la 57a Festa de les Lletres Catalanes, amb l'entrega del Premi Sant Jordi, que en l'edició d'enguany va recaure en l'escriptor Pep Coll.

Actualment, el col·lectiu LGBTiQ compta amb algunes publicacions més o menys conegudes, la majoria d'elles dedicades exclusivament o en gran part al públic homosexual masculí, com l'InfoGai, editat pel Col·lectiu Gai de Catalunya (CGC), la revista gayBarcelona, la revista Nois, la Shangay i Shanguide, o bé l'arxiconeguda revista Zero, disponible, aquesta última, a la majoria de quioscos i de distribució gratuïta en llibreries, bars i locals d'ambient les altres. Si bé aquestes publicacions estan dirigides al públic gai i són predominantment de temàtica de festes i cruising, a més de contenir les seccions d'actualitat política, social i cultural, actualment també podem gaudir de la revista Sales, nascuda l'any 2005 i dedicada a les dones lesbianes, o bé de la ja veterana revista Lambda, amb interessants continguts d'actualitat, de debat, de reflexió i d'història del moviment i del col·lectiu, i ambdues revistes són de distribució gratuïta.

Malgrat aquesta oferta de publicacions, ens trobem que no és el mateix ser una persona LGBTiQ en una capital que en un poble o en una altra ciutat més petita i la problemàtica de vegades és diferent, agreujada per la dificultat d'accedir a l'oferta associativa, lúdica i cultural (i de contactes) de la que disposa la capital i per l'oblit a que s'acostuma a relegar a les persones (qualssevol) "d'extraradi". Per això, el naixement de la revista COLORS suposa un impuls per a la visibilitat i la lluita per a la igualtat del col·lectiu a les terres del Tarragonès i és, a més, un punt de referència per saber què es cou fora de Barcelona (i de Madrid).

En aquest primer número podem llegir una entrevista feta a l'artista Cristina Castillo, que ja porta dos anys presentant el seu divertit espectacle itinerant "Ser o no ser... (visible)"; un article sobre el Consell Nacional LGBT; una entrevista a Miquel Reverte, l'actual president d'H2O; i també tindrem un calendari del proper (i pròxim) any 2008, amb imatges i textos sobre el moviment.

Es pot descarregar el primero número des d'aquí. Perquè les coses no són blanc o negre, sinó que existeixen matisos, diferents tonalitats, diferents colors.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Premi al blog solidari!

Fa uns dies el company blocaire nightwing80 va tenir la bondat d'otorgar-me, conjuntament amb altres blocaires, el curiós premi al blog solidari i li agraeixo aquest detall. ;-)


Encara que jo entenia que un blog solidari era aquell que argumentava, parlava i lluitava en favor d'una causa noble (què innocent... ¿^^), sembla ser que un blog solidari és, més aviat, el que et descobreix coses noves, et fa passar una bona estona i/o et resulta agradable de llegir. De fet, aquest premi és també un mem, doncs ara em toca a mi premiar cinc blogs que m'aportin o m'hagin aportat alguna cosa. Alguns d'aquest blogs són bastant "professionals" i precisament per això, així com per les seves peculiars característiques, entre altres coses, segurament no podran seguir el joc. Així que, sense més preàmbuls, em poso el premi a la vitrina i en concedeixo d'altres, per ordre alfabètic, a alguns dels blogs que m'agraden i que, que jo sàpiga, encara no el tenen:

- Amu Daria: l'excel·lent blog de l'Eduard Balsebre, que pren el nom d'un riu de l'Àsia Central, antigament anomentat riu Pamir. Amu Daria ens delecta amb precioses imatges i gratificants anècdotes i històries d'Àsia i de la Ruta de la Seda per part d'un experimentat viatger. Per descobrir nous móns i per trobar una esperança més enllà de la nostra sorollosa i irònicament solitària civilització.

- Blocs de lletres: bé, en aquest cas, no es tracta pas d'un blog sinó d'un directori de blogs relacionats amb el món de les lletres i la literatura. Imprescindible pels lletraferits i amants fidels i apassionats de la literatura.

- Cultura lesbiana: veterà blog on les protagonistes dels articles, ressenyes i altres, així com les seves redactores, són dones lesbianes. Una gran tasca per a la visibilitat i el reconeixement de la dona, especialment de la dona lesbiana.

- Héroe de sillón: interessants articles i reflexions, molts d'ells en anglès, sobre varis temes del món de la sexualitat, de mà d'un psicòleg i sexòleg.

- La bella teoría: genial blog sobre ciència, especialment sobre física quàntica, matemàtiques i cosmologia, amb interessantíssims articles sobre la matèria.

Desitjo que aquests blogs us semblin tan solidaris com a mi. ;-)

dissabte, 8 de desembre del 2007

Invents extraordinaris (III): la Curta.

Finalitzem aquest petit cicle d'aparells extraordinaris amb la meravellosa Curta, la primera calculadora realment de mà, una calculadora mecànica que funcionava amb una maneta, com es pot observar a la fotografia següent (a la part superior):

La Curta va ser dissenyada i creada per l'enginyer i inventor Curt Herzstark en el seu presidi al camp de concentració de Buchenwald, durant la II Guerra Mundial. Posteriorment, pels volts de l'any 1947 se'n van començar a fabricar les primeres mostres.

Va ser la primera calculadora mecànica de mà, capaç de fer sumes, restes, productes, divisions, arrels quadrades i fins i tot arrels cúbiques, amb una precisió d'onze xifres més un marcador per a decimals. Té finestres per als operands (al voltant del cilindre), una per indicar el número de voltes que se l'hi ha donat a la maneta per fer el càlcul, i una altra finestra per al resultat, a la part superior. A més, també disposa d'una anella de reset, és a dir, per posar a zero els comptadors. A l'interior, entre altres peces, hi trobem un eix de transmissió, un tambor de voltes, un tambor de dents i una campana de les desenes per portar l'arrossegament de l'operació, tot encaixat i disposat amb una perfecció de rellotger.

Per calcular les operacions es procedeix de manera similar a com actualment ho fan els ordinadors, tenint en compte, però, que en un ordinador cada dígit és un 0 ó un 1.
La diferència entre dos nombres s'obté fent el complement a 9, Ca9(X), doncs donats dos nombres X i Y (considerem que són naturals, és clar), X - Y = X + Ca9(Y) + 1. (En el cas binari seria el complement a dos). Per exemple:
Volem calcular: 54528 - 379. La Curta procediria de la següent manera: primer, calcularíem el Ca9(00379) = 99999 - 00379 = 99620. Després, sumem 54528 i el resultat anterior i obtenim 54528 + 99620 = 154148. Finalment, suprimim el dígit de màxim ordre, en aquest cas l'u, i el sumem: 54148 + 1 = 54149 . D'aquesta manera, hem obtingut el resultat desitjat: 54149.
Per al producte i la divisió, els càlculs es resolen per repetició de la suma i la diferència.

Curt Herzstark (1902 - 1988), l'artífex d'aquest genial i precís invent, va créixer envoltat de calculadores i altres màquines a la fàbrica del seu pare. De mare catòlica i pare jueu, després d'una breu col·laboració amb l'exèrcit alemany fabricant peces de precisió per aquest, fou enviat per les SS al camp de concentració de Pankratz, on es torturaven els jueus. Posteriorment, el varen enviar al camp de Buchenwald, on se'l va fer responsable en una fàbrica de la secció que construïa peces mecàniques. El 1945, Buchenwald fou el primer camp en ser alliberat per les forces aliades. Un cop acabada la II Guerra Mundial i alliberats els supervivents dels camps de concentració, després de refer la seva vida, Herzstark va sol·licitar patents per al seu nou enginy i va buscar inversors. En va trobar un en el príncep de Liechtenstein, que va crear l'empresa Contina i es van començar a construir les primeres curtes, que es posaren a la venta l'any 1948.

L'última calculadora Curta es va vendre el 1970 i no se n'han tornat a fabricar més. Avui en dia és un objecte molt cobejat pels coleccionistes de rareses, per alguns matemàtics i pels amants dels enginys de càlcul i altres aparells científics peculiars.
Actualment, se'n poden trobar alguns exemplars en venta en una pàgina de subhastes per internet però malauradament, o precisament per aquest interès que desperta, és difícil trobar una Curta per un preu inferior als 600 euros. En fi, seguirem esperant un cop de sort.

Més informació:
- Interessant i complet article sobre la Curta a la revista Investigación y Ciencia (de pagament).
- Pàgina de vcalc: The Curta Calculator Page.
- La Curta a Tecnología Obsoleta.
- Web curta.org
- Curta Calculating Machines.
- A l'interior de la Curta.
- Sobre Curt Herzstark.
- Entrevista amb Curt Herzstark per l'institut Charles Babbage.

divendres, 30 de novembre del 2007

Vampíria: la ruta.

Ja fa pràcticament una setmana, durant els passats divendres 23 i dissabte 24 de novembre, alguns afortunats vam poder gaudir d'una nit de misteri i literatura "fantàstica i de terror" amb Vampíria, la ruta literària per Albarca que formava part dels actes de la Tardor literària amb els 5 sentits.

El punt de trobada fou la Plaça Imperial Tarraco de Tarragona (valgui la redundància), davant de la Facultat de Lletres de la URV. En pujar a l'autocar se'ns va obsequiar amb un "kit vampíric", que consistia en diversos materials de maquillatge terrorífic, de manera que, juntament amb vàries cançons de Fangoria o amb la composició de Wojciech Kilar per a la banda sonora del Dràcula de Coppola, per exemple, que sonaren durant el trajecte en autocar, vam poder fer una primera immersió en l'ambient lúgubre i tenebrós.
A part de la foscor de la carretera i les tortuoses corbes que trobem un cop sortim d'Alforja per pujar fins a la Serra del Monstant, passant per Cornudella del Montsant, per les finestres també podíem gaudir d'una esplèndida lluna gairebé plena.
Arribats al camí que puja fins Albarca, davant de la dificultat de l'ascensió, l'autocar ens va deixar a la cuneta de la carretera, just davant de la creu al costat del camí. Amb l'ajuda de llanternes, vam iniciar l'ascensió del turó fins al poble, en una situació que recordava el passatge de Dràcula, l'obra de Bram Stoker, en què en Jonathan Harker és abandonat pel carruatge enmig dels boscos que envolten el castell del comte Drakul... Res més apropiat per l'ocasió...
Un cop vam ser al "cim", ens va rebre part de la comitiva de la Pell del Llavi i, després de descarregar l'equipatge, vam iniciar la ruta guiada pel poble a càrrec d'en Pep Blay, escriptor i periodista musical, que, molt amablement, ens va rebre a ca seva i ens va oferir un pica-pica de coca de recapte i moscatell per després delectar-nos amb curiositats sobre el seu llibre i la creació d'aquest, amb mostres de camises, llibres i discos que l'han influenciat, entre els quals, la macabra història d'en Charles Manson. I tot això en una habitació plena d'espelmes i amb una ambientació fosca i gòtica.

Després d'una agradable i càlida sessió d'històries i curiositats, vam iniciar la ruta vampírica pel poble, amb un fred que glaçava. En Pep Blay, com a cicerone, ens va conduir amb llanternes i fanals a través del cementiri vell i l'església, on ens va explicar la història de les ofrenes humanes i la sospita de les pràctiques d'avortament. Vam (o vaig) conèixer l'existència de Pla del Castell, la casa de turisme rural d'Albarca. Ens va fer partícips de l'estranya història de la misteriosa senyora Pilar Prim (res a veure, per cert, amb l'obra homònima d'en Narcís Oller), de la qual també en vam poder veure la casa (des de fora, eh?) i, posteriorment, la tomba, una de les més fastuoses o, millor dit, decents, de tot el cementiri nou.
Tenint en compte el fred que feia, vam desistir de fer els vint minuts de camí (amb els seus corresponents vint minuts de tornada) per visitar les famoses tombes antropomòrfiques, visita que em queda pendent per una altra ocasió. Així, ens vam dirigir al refugi Montsant d'Albarca, on vam sopar i vam tenir una vetllada de poemes, contes i literatura.
Amb el crepitar de la llar de foc, a la llum de les espelmes, en un ambient de foscor i amb elements decoratius com "teranyines", aranyes i corbs, es van recitar poemes de romàntics com Percy Shelley i es va llegir un conte d'en Carlos Ruiz Zafón i una de Las Leyendas de Bécquer, El monte de las ánimas. Per finalitzar les lectures i recitals, el mateix Pep Blay ens va llegir un emocionant fragment d'un capítol dels seu propi llibre.

Quan molts es retiraren a dormir, alguns altres vam poder compartir una bona estona, fins quarts de tres o quarts de quatre de la matinada, conversant amb en Pep Blay de temes tant diversos com el temps i la concepció que en tenim, l'extinció o no de l'espècie humana, la mort o els còmics onírics i literaris com Sandman, d'en Neil Gaiman, o bé el Batman d'en Frank Miller. En aquest punt, coincidim en el gust per un personatge tant humà i torturat com en Bruce Wayne/Batman.
D'aquesta manera, vam donar per finalitzada una agradable nit de literatura que esperem repetir per a la Tardor Literària del proper any.
L'únic, però, que podria deslluir una mica la jornada vampírica fou el fet que en la descripció de l'activitat es prometia un exemplar del llibre Vampíria Sound, d'en Pep Blay, com podem llegir, per exemple, aquí, aquí, aquí, al programa de La Pell del Llavi o bé al mateix programa de la Tardor Literària, però que no es va arribar a fer realitat. Senyors, amb la literatura no es juga.

Fotos de la vetllada (cortesia de La Pell del Llavi).

dimarts, 27 de novembre del 2007

Mem: Temps era temps...

De la mà del senyor nightwing, aquí tenim un nou mem: "Temps enrere", i aquestes són les meves respostes:

1- Jo fa deu anys enrere anava a l'institut i passava per una de les etapes més fosques, solitàries i depriments de la meva vida, però, alhora, de gran activitat intel·lectual, per dir-ho d'alguna manera.

2- Jo cinc anys enrere estava "estudiant" una altra carrera i treballant en dos llocs alhora (cosa difícilment sostenible, per cert) per guanyar-me les garrofes i pagar-me la carrera, el transport i els meus petits capricis.

3- Jo fa un any estava estudiant una altra carrera ¿^^ , buscava feina i intentava resoldre els meus maldecaps vitals.

4- Ahir (dimarts 27 de novembre) em vaig aixecar ben d'hora per anar a treballar, per la tarda vaig anar a classe de Francès i per la nit vaig estar una estoneta navegant per internet i després treballant una mica en el PFC abans d'anar a dormir.

5- Avui (dimecres 28 de novembre) m'he aixecat ben d'hora per anar a treballar ¿^^, per la tarda he anat a classe de Català i ara estic davant de l'ordinador responent el mem ¿^^. Dintre d'una estona aniré a fer el sopar, que hi ha gana, i després tindrem una sessió televisiva de sèries i altres: Kyle XY (+info) i Silenci! ^^ Abans d'anar a dormir intentaré també treballar una mica en el PFC.

6- Cinc cançons: mmmhh. Segurament un altre dia en diria algunes de diferents, però bé, més que cinc cançons, crec que també triaré artistes o treballs en concret ¿^^: Older de George Michael (em vaig comprar aquest treball en casset quan tenia 14 anys i encara m'agrada, i molt), Tutto Pavarotti de Pavarotti ¿^^, Descanso Dominical de Mecano, Don't Go Away d'Oasis i Zombie dels The Cranberries. L'Amparito Roca també me l'apunto. ;-)

7- Cinc llocs per visitar: només cinc?... Doooooncs, països o ciutats que m'agradaria visitar: Suïssa, Japó, Irlanda, Lisboa i el Tibet. Repetiria amb França (Carcassone est une très belle ville! ;-) ) i amb la costa cantàbrica espanyola.

8- Cinc coses que m’agrada menjar: quan a menjar, m'agrada gairebé tot i m'encanta provar coses noves i descobrir nous sabors. És més, podria dir que el menjar, de fet, entra per la vista, però potser el que més m'agrada és la pasta, la fruita i la xocolata. I si fem una fondue de xocolata amb fruita encara més. :-)__

9- Cinc joguines preferides: d'ara o d'abans? Anys enrera, els playmobils, els He-man (sí, què passa... ¬¬), la meva col·lecció pràcticament completa de les Tortugues Ninja (em faltava el guerrer del clan del Peu ¿^^) i, una mica més tard, la Game Boy i la Mega Drive (quines viciades!).

10- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides: Home... Cinc distribucions preferides... doncs no. M'agradaria tenir més experiència amb Linux de la que tinc, però de les diferents distros, em quedo amb Ubuntu i Kubuntu, tot i que a la universitat també he fet servir Debian i, a més, també disposo d'algun Live CD de Knoppix i Càtix. Com a curiositat, també em quedaria amb Damn Vulnerable Linux, només per estudiar i aprendre sobre Seguretat Informàtica.

11.- Cinc persones a les que passo aquest mem: Cinc no, dues (... o tres, segons com es miri ¿^^). Si hi volen participar: Kissu&Padam i Mercedes Sánchez. :-)

diumenge, 18 de novembre del 2007

Educació en diversitat afectivosexual.

Durant el passat cap de setmana, concretament els dies 9, 10 i 11 de novembre, es van celebrar a l'Hotel Asturias de Gijón, ubicat al preciós barri de Cimadevilla, les I Jornades en Educació per a la Diversitat Afectivosexual, excel·lentment organitzades i dirigides per l'associació XEGA (Xente Gai Astur).

Durant aquests intensos tres dies vam poder assistir a vàries xerrades, col·loquis, tallers i taules rodones al voltant de l'educació en la diversitat afectivosexual i de la infància i adolescència LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals), amb ponents dels diversos col·lectius integrants de la FELGTB (Federació Estatal de Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals).

Per desgràcia, com exclamava el títol d'una de les xerrades, de manera gairebé tàcita encara avui en dia la infància i l'adolescència LGBT es mouen entra la invisibilitat, l'exclusió i la discriminació i es tracten com una aberració. Però el que no és "normal" i molt menys acceptable és el fet que una o un adolescent o jove LGBT hagi de viure els seus sentiments amb angoixa i d'amagat, amb por al rebuig dels seus companys o a que no se l'escolti, se'l tingui en compte i se'l respecti, vulnerant així de manera flagrant la seva dignitat com a persona i menyspreant la seva capacitat d'estimar i de tenir relacions afectives i sexuals absolutament plenes i satisfactòries. Situació aquesta que, per descomptat, tindrà un efecte negatiu en el seu desenvolupament com a persona.

És per això que cal traslladar la igualtat social a l'àmbit de l'educació, perquè l'educació és el motor transversal de la igualtat i l'educació afectivosexual ha de ser un objectiu per al conjunt de la població i s'ha d'incorporar en un programa d'educació per a la salut, de manera que no es tractin les relacions afectives i sexuals des del punt de vista heterocèntric i coitocèntric com s'ha fet fins ara. Per exemple, només cal recordar que quan es parla de salut sexual als instituts, el tema s'acostuma a reduir a parlar del preservatiu i a explicar com es posa (a un plàtan, malpensats), sense tenir en compte que, en general, a les noies lesbianes això no els servirà de gran cosa. Per una altra banda, es redueix tot a la part (hetero)sexual i, curiosament, s'omet la vessant afectiva. Per tant, per tal de mantenir els principis de normalització i d'inclusió, és a dir, d'una escola realment per a tots, és fa patent la necessitat de formació del professorat en diversitat per orientació afectivosexual i de gènere i en diversitat de famílies, i això és necessari tant per legislació, doncs la llei així ho indica: "L'educació tindrà per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat en el respecte als principis democràtics i els drets i llibertats fonamentals", ja que " Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social" (Article 14 de la Constitució Espanyola de 1978), com per les escandaloses estadístiques de LGBTfòbia i de suïcidi en joves LGBT.

En aquestes jornades, en una xerrada dedicada a la infància i adolescència transsexual, també es va presentar i exposar la Guia didàctica sobre transsexualitat per a joves i adolescents, molt interessant i aclaridor material en format còmic, il·lustrat per Aniel, una jove transsexual, i amb textos de Lola Martín, sexòloga i sociòloga pertanyent a COGAM, que ens mostren de manera clara i divertida la quotidianitat i la problemàtica de les persones transsexuals.

Molt emotiva va ser la ponència d'una mare de l'AMPGIL (Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes), que va arrencar calorosos i agraïts aplaudiments d'una atenta sala amb una sorprenent declaració: "M'alegro de tenir un fill gai perquè, sinó, hauria mort idiota". Aquesta frase, que sense reflexió pot semblar molt forta, evidentment es refereix a l'oportunitat d'entendre la riquesa i diversitat de les relacions afectivosexuals entre persones, més enllà del que la societat ens ha volgut inculcar. Com molt bé resa el cartell d'AMPGIL, que va ser portada del número 50 de la revista Lambda (anteriorment a la polèmica de la campanya a Itàlia): "Pot ser que sigui gai... pot ser que sigui lesbiana... o pot ser que sigui heterosexual... en qualsevol cas, la família i el sistema educatiu han de garantir el seu desenvolupament integral com a persona". Queda dit.

Finalment, només resta agrair la tasca de totes i tots aquells professionals de l'educació que fan possible que els adolescents LGBT d'escoles, instituts, esplais i agrupaments es puguin sentir més segurs, recolzats i lliures en un món que, malauradament, encara avui en dia els és molt hostil.

Recursos sobre educació en diversitat afectivosexual:
- Inclou, gais i lesbianes en l'educació.
- AMPGIL, Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes.
- Àrea d'educació de COGAM (Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Madrid).
- Materials editats per ALDARTE (centre d'estudis i documentació per les llibertats sexuals i centre d'atenció a gais, lesbianes i transsexuals).
- Tutor GLBT, l'experiència del blog d'atenció a la diversitat afectivosexual a l'IES Duque de Rivas (Madrid).
- Pisando fuerte, blog creat i dirigit principalment per a joves i adolescents LGBT.
- Documentació i recursos de la FELGTB.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Invents extraordinaris (II): el theremin.

Reprenem la sèrie d'invents extraordinaris amb el Theremin, el primer instrument musical electrònic del món i podríem dir que el primer sintetitzador.

La genialitat d'aquest invent radica en què és un instrument que es toca sense tocar, malgrat la paradoxa d'aquesta afirmació. El theremin o eteròfon és un instrument que es fonamenta en la ciència, concretament en l'electromagnetisme, i, per tant, es "toca" movent les mans per tal de controlar els camps electromagnètics que es generen.
Fou creat l'any 1919 per un físic i violoncelista rus anomenat Lev (Leon) Serguéievich Termen, que més endavant es va passar a dir Leon Thérémin.
Al llarg de la seva vida, Termen va investigar en els camps de l'electromagnètica i l'electricitat i va arribar a conèixer personatges històrics de la talla de Lenin, Einstein, el director de cinema Sergei Eisenstein o l'enginyer Robert Moog, creador, ara sí, del sintetitzador.

L'aspecte habitual del theremin és el d'una caixa amb dues antenes laterals: una vertical que en controla la freqüència, de manera que aquesta augmenta, és a dir, el so és més agut, a mesura que s'hi apropa la mà; i una altra d'horitzontal, amb la que es pot graduar el volum, més baix o més alt segons si n'apropem o n'allunyem la mà, respectivament.

Encara que és un instrument bastant desconegut, el theremin es va emprar molt en pel·lícules de sèrie B dels anys 40 i 50 i també entre els anys 50 i els 70, especialment en les pel·lícules de terror i sci-fi com, per exemple, The Day the Earth Stood Still ("Ultimátum a la Tierra", 1951). Després d'una època de recessió, en els últims anys s'ha tornat a fer servir molt en les B.S.O.'s d'algunes pel·lícules, com Mars Attacks, o fins i tot a l'opening dels Simpsons, i també n'han fet ús alguns grups com Led Zeppelin, Nine Inch Nails (foto), Jean Michel Jarre, Portishead o Blur.

Casualment, durant els actes de la Tardor Cultural de Tarragona hi haurà una audició musical de Theremin, això sí, adreçada a alumnes d'ESO i Batxillerat. Aquest espectacle tindrà lloc els propers dilluns 10 de desembre, a les 9:30h, 11h i 15:30h, i dimarts 11 de desembre a les 9:30h i les 11h, a la Sala August del Palau Firal i de Congressos de Tarragona. Organitza: Imaginautes Serveis Culturals.

Per finalitzar, una petita demostració de com sona un theremin (Oxygene, de Jean Michel Jarre):


Més informació:
- El increíble theremin. (història i explicació científica del seu funcionament)
- Theremin hispano.
- Theremin World.
- Mi theremin (blog d'un thereminista).
- Guia d'introducció al theremin, de Victor Estrada (thereminista).
- El llibre de Clara Rockmore (destacada thereminista): Method for Theremin. (disponible en anglès, italià i castellà)
- Article sobre el theremin al cinema.
- En altres blogs.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Invents extraordinaris (I): el reacTable.

Amb aquesta entrada enceto la primera tanda (en un principi, de tres) sobre aparells que em semblen increïbles i que em fascinen (i, perquè no dir-ho, que m'encantaria tenir...). En aquest primer torn, parlarem d'un instrument musical excepcional: el reactable.

El reactable és un instrument musical col·laboratiu creat l'any 2003 pel Grup de Tecnologia Musical (GTM) de l'Institut Universitari de l'Audiovisual (IUA), pertanyent als grups de recerca de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Està format per una taula circular tangible i retroiluminada, a l'interior de la qual hi ha una càmera que capta i analitza el moviment que es produeix a sobre i un projector que retorna una imatge. Aquesta càmera i el projector estan connectats a un ordinador on hi ha el software específic per a que funcioni l'aparell, de manera que segons el moviment i l'objecte que la càmera ha captat, gràcies al projector, es retorna una imatge i un so o una operació determinada. Per produir sons i interactuar amb el reactable es fan servir una sèrie de peces, com els cubs, amb unes etiquetes a cada cara (o a vàries cares) que representen petits dibuixos o seqüències amb regions en blanc i negre, anomenats fiducials, que el programa interpretarà d'una manera determinada, de forma que segons el moviment que es faci amb cada peça i la interacció amb les altres (posició, distància, rotació, etc.) podrem modificar els paràmetres de so del sintetitzador i gaudirem d'espectaculars combinacions.

Per les seves característiques, el reactable és un instrument: col·laboratiu, doncs hi poden participar vàries persones alhora; intuïtiu, ja que no hi ha manuals, tot es basa en l'assaig-error i en anar provant combinacions i aprenent de manera autodidacta; produeix una espectre de sons interessant i variable; i és aconsellable tant per instal·lacions i projectes musicals amateurs com per a veterans de la música electrònica. De fet, la cantant islandesa Björk ha integrat el reactable (i el grup d'investigació GTM de la UPF) en la gira de presentació del seu últim treball, Volta, i el projecte també ha estat presentat en reconeguts festivals de música electrònica com el Sónar de Barcelona o el Ars Electronica de Linz (Àustria).

El software del reactable es compon d'un sintetizador (software privatiu que pertany al GTM), amb els efectes visuals que produeix, i un sensor de visió per computador, anomenat reacTIVision, que permet captar els fiducials de qualsevol objecte físic (els podríem portar tatuats, per exemple), així com qualsevol moviment dels dits. El reacTIVision és software lliure multiplataforma de codi obert i, per tant, tothom se'l pot descarregar del web i fer-hi les millores i retocs que hi cregui convenient, així que qui hi vulgui jugar i crear-se un mini reactable, pot fer-ho amb manya i paciència. Per tots aquells que hi estiguin interessats, en aquesta web ens ho expliquen d'una manera molt il·lustrativa. Entre algunes altres coses, només cal descarregar l'aplicació reacTIVision (disponible en diversos Sistemes Operatius, com Ubuntu, MacOSX o Windows) i el protocol TUIO (implementat en varis llenguatges de programació, com Java, C++, C# o PureData) i disposar d'una càmera FireWire.

Per ampliar informació:

1. Veure-ho en directe és espectacular, tothom es queda fascinat. Properes presentacions i demostracions del reactable:
- Divendres, 16 de novembre, a les 20:00h, a Barcelona.
- Dijous, 22 de novembre a Lleida, dins el Festival Itinerant In-Somni.

2. Més informació sobre el reactable:
- Pàgina oficial del reactable amb tota la informació actualitzada.
- Notícia: El sintetizador a YouTube.
- Notícia: El reactable a la gira de Björk.
- Excel·lent demostració virtual del seu funcionament.
- Ressò en altres blogs.
- Vídeos a YouTube.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Sobre la felicitat.

La felicitat és un concepte ben abstracte, i tant vanament emprat (gairebé tant com l'amor) que la paraula gairebé ha perdut el seu poder intrínsec, malgrat que si hi ha alguna cosa que ens uneixi als éssers humans, tant els que habitem aquest planeta avui en dia com els que el van habitar fa dos mil anys, cinc mil o en qualsevol època de la nostra història, és, precisament, la recerca de la felicitat. Perquè avancem científicament i tecnològicament, també en la producció d'art i cultura, però, en essència, les nostres preocupacions, els nostres sentiments, les nostres passions, els nostres desitjos, els nostres problemes... són els mateixos. En essència.

Segons el diccionari, la felicitat és l'estat d'ànim plenament satisfet, definició aparentment senzilla, però... què entenem per "estat de l'ànim plenament satisfet"? És evident que les condicions i paràmetres que condueixen a aquesta satisfacció personal plenament conscient i no transitòria (o potser sí...) seran, com a mínim, sensiblement diferents per a cada persona, però, de fet, hi ha unes característiques essencials, teòricament molt simples, que són comunes.

Recordant la piràmide de Maslow, les necessitats de les persones es poden agrupar en cinc grups jeràrquics, de manera que si les necessitats d'un grup més bàsic trontollen, la resta serà inestable (o sigui, nosaltres). Ja se sap, no es pot començar la casa per la teulada. Abraham Maslow va dividir les necessitats en: fisiològiques bàsiques (alimentació, dormir, respirar, descansar, etc. Hi ha qui inclou el sexe, però jo no la inclouria com una necessitat (que l'és, evidentment) bàsica, és molt més primordial respirar, menjar, tenir un sostre i dormir que el sexe... o no?), les de seguretat (física, moral, de salut, de feina, etc.), les d'afiliació (amistat, afecte, amor, sexe), les de reconeixement (autoestima i èxit personal) i, finalment, les d'autorealització (desenvolupament del propi potencial). Segons aquest esquema, es diu que és feliç aquella persona que té totes aquestes necessitats cobertes, essent indispensables per a la supervivència les dels dos primers grups i molt importants les del tercer.

Per una altra banda, si atenem, per exemple, a la classificació que fa en Ferran Salmurri, per arribar a ser feliços hauríem de tenir en compte els següents cinc punts: l'autoestima, element bàsic per a que les coses funcionin; l'autocontrol de la conducta, per exemple, tenir prou voluntat per no endarrerir les coses, per allò de "no deixis per demà el que puguis fer avui", perquè, per experiència, al final o bé no s'acaben fent o bé ens compliquem massa la vida fent-ho tot a corre-cuita i malament a última hora; l'autocontrol emocional, és a dir, tenir el control de la nostra ment (pensaments i emocions) en cada situació; l'estil cognitiu (pensar en positiu/negatiu) i les relacions interpersonals (quantitat i qualitat). Podríem qualificar entre 0 i 10 cada un d'aquests paràmetres segons la nostra percepció personal i veure quin percentatge obtenim per saber l'estat de la qüestió. Evidentment, si la puntuació és inferior al 50% (25 punts, en aquest cas), ens haurem de replantejar seriosament què estem fent i què és el que volem i, potser, pensar en demanar ajuda a algun/-a especialista (i no és conya, encara que, personalment, recelo bastant d'aquests professionals).

Si els paràmetres de la piràmide de Maslow ens podien semblar coherents però no ens mostraven com assolir-los, en canvi, amb els cinc punts anteriors, podem veure el camí per arribar al benestar personal. Aquest camí està molt relacionat amb el què estudia el que es coneix com a TREC: Terapia Racional Emotiva Conductual, impulsada pel terapeuta Albert Ellis, que, a grans trets, ens diu que "som el que pensem" i que anem amb molt de compte amb el llenguatge que fem servir, tant per al diàleg interior com per gestionar les crisis i processos interpersonals. Segons la terapia conductual, els nostres pensaments poden influenciar en els esdeveniments i desencadenar diferents reaccions, és a dir, és el que es coneix com a ABC (i no, no té res a veure amb l'abecedari sinó que, casualment, és la reunió de les inicials de les paraules clau Action, o Activator, Beliefs i Consequences). Davant d'una situació, habitualment pensem que una circumstància concreta ens fa sentir i reaccionar d'una o altra manera, però en realitat aquesta relació causa-efecte no és tal o, si més no, no és tan senzilla, sinó que davant d'un esdeveniment activador (A), nosaltres hi apliquem les nostres creences i coneixements actuals (B) que, finalment, determinen el nostre estat d'ànim i la reacció posterior (C). D'aquí la importància de l'estil cognitiu i l'autocontrol emocional.

Evidentment, l'autoestima és també un aspecte clau i fonamental per a qualsevol cosa en la nostra vida i una de les maneres de potenciar-la és sent assertiu. Per dir-ho d'alguna manera, l'assertivitat és la capacitat d'autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular ni manipular els altres. Aquí tindríem un petit decàleg de drets assertius o, millor dit, de drets personal:
1. El dret a ser tractat amb respecte i dignitat.
2. El dret a tenir i expressar els propis sentiments i opinions.
3. El dret a ser escoltat i pres seriosament.
4. El dret a jutjar les nostres necessitats, establir les nostres prioritats i prendre les nostres decisions.
5. El dret a dir "no" sense sentir-se culpable.
6. El dret a canviar.
7. El dret a cometre errors.
8. El dret a demanar informació i ésser informat.
9. El dret a ser independent.
10. El dret al nostre descans i aïllament, sent assertius.

Un cop hem assolit un nivell de benestar i satisfacció personal elementals, i només quan hem arribat fins aquí, podem començar a pensar en els objectius potencials per a la autorealització:
- Inconformisme i individualitat.
- Interés social i confiança ètica.
- Autoconcienciació.
- Acceptació de l'ambigüitat i la incertesa.
- Tolerància.
- Compromís i satisfacció intrínseca.
- Creativitat i originalitat.
- Direcció personal.
- Flexibilitat i perspectiva científica.
- Acceptació incondicional d'un mateix i dels altres.
- Assumir riscos i experimentar.
- Hedonisme a llarg termini.

Per acabar, només volia comentar que els hi tinc molta aversió als llibres d'autoajuda, sobretot perquè, en general, s'ha banalitzat molt el tema, però en aquest assumpte, i amb aquests especialistes, coincideixo majoritàriament, per pura lògica, i no cal dir que tot això requereix un treball i un esforç personal considerables. Personalment, encara em queda molt camí per recórrer.

Fonts d'informació:
- Conferència de Ferran Salmurri sobre la Llibertat emocional.
- "La asertividad: expresión de una autoestima sana", Olga Castanyer.
- "Ser feliz y vencer las preocupaciones", Albert Ellis. (me'l van fer llegir, què passa...)

dijous, 18 d’octubre del 2007

El comiat a Sitges'07.

Diumenge passat el 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya va tancar l'edició amb dues intenses maratons simultànies a les 14:30h, una a l'Auditori de l'hotel Melià (on s'hi projectaven Dororo, 1408, The Fall i [REC]) i l'altra al cinema El Retiro (on s'hi va poder veure el salvatge slasher À l'interieur, la curiosa Teeth, Dainipponjin i Halloween).

La impressionant i ampla cua que donava la volta a l'hotel Melià, mitja hora abans de l'inici de la marató, augurava un espectacle animat, en un festival on els espectadors són molt participatius. La sala, amb capacitat per a 1.384 persones, es va omplir força, a excepció de les ales laterals, i només apagar-se els llums i aparèixer les primeres imatges a la pantalla, els aplaudiments i l'emoció van envair l'espai. Senyores i senyors, benvinguts al Festival de Sitges!

En la primera sessió es va projectar la pel·lícula Dororo, una entretinguda, divertida i tècnicament molt solvent, encara que de metratge un pèl excessiu (uns 135 minuts de res...), producció japonesa basada en l'homònim manga del gran mestre Osamu Tezuka, autor, entre moltes altres obres, de les populars Astroboy, La Princesa Caballero (aquí coneguda com a "Chopy y la Princesa"), Black Jack o Adolf.
Dororo ens presenta el periple del jove samurai Hyakkimaru, que ha de vèncer a 48 dimonis i altres entitats paranormals per tal de recuperar les quaranta-vuit parts, ara artificials, del seu cos que aquests es van emportar abans del seu naixement, quan el seu pare, amb ànsies de poder, hi va fer un pacte. L'espectacle està servit, en una pel·lícula que respecta a la perfecció l'estètica manga i els gags de l'obra original, doncs precisament la sensació és aquesta, la d'estar veient un manga amb actors de carn i ossos. El que no entenc, però, és la fixació d'alguns japonesos pel flamenc i el "zapateao", que estan presents en alguns moments d'acció de la pel·lícula i fins i tot en els crèdits del final, amb un resultat graciós, però que també es fa una mica pesat.

El segon passi de la marató ens va oferir l'última adaptació cinematogràfica d'una obra de Stephen King, 1408, en la qual podem seguir les investigacions d'un escèptic escriptor de relats de terror basats en suposats fets paranormals que ocorren en els diferents hotels i mansions en els que busca, amb escàs èxit, aquestes experiències. Fins que s'interessa per l'habitació 1408 de l'hotel Dolphin... i aquí començarà el misteri, els ensurts i la tensió (en una sola suite d'hotel!) fins al final de la pel·lícula.
Dirgida per Mikael Hafström i protagonitzada per un esplèndid (com sempre) John Cusack, aquest film, que s'estrenarà el proper novembre, no deixarà indiferent a ningú. Això sí, no espereu sang (no gaire) i fetge, això és tensió (de vegades gairebé insuportable) i terror psicològic pur i dur.

La tercera pel·lícula amb la que ens va obsequiar el comiat de luxe del festival va ser, precisament, la guanyadora d'aquest: The Fall, dirigida, produïda i finançada pel director angloindi Tarsem Singh, més conegut pel seu treball com a realitzador de videoclips (va ser el responsable, per exemple, de l'èxit de R.E.M. Losing My Religion). The Fall és un remake d'una gairebé desconeguda producció búlgara dels anys vuitanta titulada Yo Ho Ho. Ha estat rodada en diferents escenaris arreu del món, obtenint unes imatges espectaculars de bellíssims paisatges i ens parla d'una tendra, commovedora, divertida i alhora trista història, barrejant realitat i ficció, endinsant-nos en la narració del protagonista, Roy, un jove actor especialista en escenes d'acció que pateix un accident que l'obliga a ingressar a un hospital, on rebrà les constants visites d'Alexandria, una nena de cinc anys ingressada amb un braç trencat.
Potser no és la pel·lícula de l'any, però sí és una esplèndida obra visual i narrativa, un conte moral, amb unes interpretacions magnífiques per part de tot el repartiment i, especialment, per part dels dos protagonistes i actors principals: Lee Pace (Roy) i (què gran!) la graciosa i extraordinària Catinca Untaru (Alexandria). Si algun dia arriba a les vostres mans, doneu-li una oportunitat, no us la deixeu perdre.

Finalment, després de l'última pausa de rigor, ens preparem per enfrontar-nos al desconegut: el colofó final de Sitges'07 només podia ser la guanyadora moral del festival (premi del públic i de la crítica), la gran i terrorífica (i no és conya, esteu avisats...) [REC], d'en Jaume Balagueró i en Paco Plaza. [REC] és un experiment de grandíssimes dimensions, un muntatge extraordinari que us farà posar la pell de gallina, us deixarà sense alè amb una tensió insuportable en alguns moments, amb unes imatges dels últims deu minuts que difícilment podreu esborrar de la retina, que us deixaran la por al cos, i una frase que no oblidareu: Pablo, grábalo todo. Tenemos que seguir grabando, la gente tiene que saber lo que está pasando.
Estrena oficial a tots els cinemes el proper divendres 23 de novembre. Benvinguts a la casa del terror... ara ja és massa tard per sortir... Prepareu-vos per passar-ho molt, però que molt malament... Això sí, cal tenir en compte que, com va dir un espectador del festival que va aparèixer al programa "Cinema tres": "Això és Sitges, carai! Qui vulgui veure una altra cosa que se'n vagi a la Seminci!".

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Sitges'07 (FICFC).

Estem d'enhorabona: el proper dijous 4 d'octubre torna el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, conegut popularment com a Festival de Cinema de Sitges, que enguany celebra el seu quarantè aniversari en més bona forma que mai.

Si l'any passat el cartell de l'edició corresponent retia homenatge a l'obra del cineasta David Lynch, fent especial referència a l'orella de Terciopelo Azul, aquest any li toca el torn a l'extraordinària Blade Runner, amb el detall de les figures d'origami i part d'un dels edificis centrals, doncs es dedicaran algunes sessions retrospectives al Final Cut de la pel·lícula, per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari, juntament amb altres mítiques pel·lícules de la gran collita del 1982.

Es tracta d'un dels festivals de cinema més veterans i el més important del món quan a cinema fantàstic i de terror, que ha tingut com a directors l'Àlex Gorina, en Roc Villas o l'Ángel Sala (actual director del festival), entre d'altres, i que ha comptat amb la presència de personalitats del món del cinema de la talla de David Lynch, Guillermo del Toro, Woody Allen, Tim Burton, Takeshi Kitano, Jodie Foster, Quentin Tarantino o... Vin Diesel... ¿^^

Com cada any, en aquesta edició podrem gaudir de grans estrenes de pel·lícules molt esperades, com:
- Redacted, de Brian de Palma, sobre un dels casos més horribles i odiosos d'abusos a la població iraquiana per part dels soldats nordamericans de "l'exèrcit d'alliberació" (sic).
- Stardust, de Matthew Vaughn. Una gran notícia pels amants de la ciència-ficció.
- Cassandra's Dream, l'esperada nova estrena de Woody Allen, aquest cop sense l'esplèndida Scarlett Johansson.
- 1408, de Mikael Hafström, nova adaptació d'una novel·la d'Stephen King.
- El Orfanato, anunciada opera prima de J.A. Bayona.
- Gedo Senki (Tales from EarthSea), de Goro Miyazaki, que segueix l'estela del seu pare, el genial mestre Hayao Miyazaki.
- [·REC], l'última proposta d'en Jaume Balagueró, després de Los sin nombre, Darkness i Frágiles.

Durant el festival també podrem participar de la presentació de les òperes primes d'altres autors, com La habitación de Fermat, de Luis Piedrahita, o Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, o bé descobrir noves propostes i obres que d'una altra manera difícilment podríem veure, doncs són comptades les ocasions en què s'arriben a distribuir en el nostre mercat. Aquest últim és el cas, per exemple, de les pel·lícules recuperades pels crítics a la secció Seven Chances (... set crítics, set pel·lícules, set oportunitats).
Algunes de les rareses proposades per l'actual edició són: Tekkonkinkreet, Senseless, Nocturna, Vexille, Chrysalis o Teeth, que promet divertiment i horror a parts iguals.
Podeu descarregar la programació sencera del festival aquí.

La veritat és que veure una pel·lícula al gran Auditori de l'Hotel Meliá de Sitges és tota una experiència, guardo molt bons records i grans sensacions de les projeccions de Sen to Chihiro no kamikakushi (El viaje de Chihiro), Howl’s Moving Castle (El castillo ambulante) o La moustache (gran i desconeguda pel·lícula!), per exemple. I no parlem de la màgia que es crea entre els espectadors de les sales d'El Retiro o el Casino Prado (quantes vegades veureu i sentireu aplaudir o xiular en un cinema en una participació i catarsi total del públic, immers completament en l'espectacle que se li està oferint?). O senzillament passejar i gaudir de les magnífiques vistes i de l'encant de Sitges, mentre descanses de les maratonianes sessions de cinema.

Un cop més, doncs, emocions intenses durant deu llargs dies a Sitges'07. Bon cinema!

Més informació:
- Web del Festival de Sitges.
- (Magnífic!) El blog no oficial del festival.

dimarts, 25 de setembre del 2007

J'hésite.

Parfois, j'hésite trop...

Hesitar: v intr
1. No decidir-se a fer quelcom, a prendre un par- tit, per dubte o temença.
Sinònims: vacil·lar, dubtar, fluctuar, titubejar.


El dubte és inherent a l'ésser humà, com a éssers racionals que som, sovint vàries vegades al dia som preses dels dubtes que ens creen les múltiples oportunitats, els diversos camins a elegir, direccions a prendre, formes d'actuar davant d'un fet o circumstància... Perquè (en el millor dels casos) tenim la llibertat de decidir i de vegades la llibertat és un pes pesat.

Davant del dubte, la raó ens porta a sospesar les diferents opcions, analitzar-ne els pros i els contres per tal d'intentar destriar entre unes i altres, per assumir el cost d'oportunitat derivat d'entrar en un dels varis universos paral·lels que creem en escollir i deixar de banda per sempre més el altres.
Però de vegades el dubte s'allarga i amb un silenci opressor comença a formar part de la nostra vida conferint-li un pes afegit al nostre ja de per sí carregat farcell. Potser perquè tenim una lluita interna entre la nostra part racional i la vessant emocional (l'etern conflicte entre el cor i la ment). Potser perquè les nostres decisions afecten a altres persones i això ens fa tirar enrere, perquè, ho vulguem o no, estem indefectiblement vinculats els uns als altres, existeixen dependències insospitades i els efectes en cadena poden estar fora de la nostra imaginació. Ja sigui per por al compromís i a un possible fracàs, fins i tot per pura i simple indiferència o bé per falta de fe en les nostres capacitats, recursos o possibilitats, en algunes ocasions dubtem de manera exasperant i anem aplaçant sine die la nostra resolució, fins i tot amb conseqüències tant indesitjades com acabar perdent oportunitats o tancant-se portes. Com va dir Francesc Cambó: "Hi ha dues maneres d'arribar al desastre: demanar l'impossible i retardar l'inevitable".

Confesso que més sovint del que desitjaria sucumbeixo al que s'anomena "síndrome de Hamlet", és a dir, dubtar massa, demorar una decisió més temps del que seria aconsellable i assenyat, matar l'acció amb la indecisió. Northrop Frye ens explica perquè al dubte desmesurat se l'anomena "síndrome de Hamlet", perquè pren el nom del "famós príncep de Dinamarca" i quina relació té amb la llegendària tragèdia de William Shakespeare: "Durant el segle XIX i bona part del XX, "Hamlet" va ser considerada l'obra central i més significativa de Shakespeare, perquè abordava una preocupació fonamental de l'època del Romanticisme: el conflicte de la consciència i l'acció, el sentit de la consciència com una retirada de l'acció que es podia encaminar cap a la futilitat i, tot i així, era l'únic que podia impedir que l'acció esdevingués del tot absurda."

Quan vaig començar a escriure el post, el dubte que m'oprimia i em treia el son era de caire emocional. En menys d'una setmana el dubte ha quedat si fa no fa resolt i un cop l'esperança ha mort encara algunes fiblades al pit fan que m'ennuegui de tant en tant. Però he triat. Actualment, les meves hesitacions són més aviat de tipus acadèmic, o fins i tot professional, i una de les meves pors és, precisament, el dubte de si sense l'estabilitat i l'energia que atorga l'esperança anterior, seré capaç de tirar endavant els projectes que se'm presenten sense defallir en l'intent.

Davant d'aquests dubtes i pors i amb la certesa que no hi ha (gaires) més certeses que la certesa última (si se'm permet la redundància) em remeto a la següent cita: "El remei per a la claustrofòbia de la consciència és l'acció". Per tant, arribem a una conclusió o, més ben dit, a una paraula clau: el risc. Cal arriscar, "qui no s'arrisca no pisca", diu el refrany popular, no existeix la neutralitat, doncs no fer res ja és decidir, quedar-se massa temps reflexionant amb el cap entre els braços és escollir la no-acció. Però el risc produeix incerteses i les incerteses fan que anem a les palpentes i caminem sobre la corda fluixa. Per això cal estar preparat i mentalitzat, ser conscient que cal adquirir un compromís, una responsabilitat: la de buscar l'equilibri i la diplomàcia però, sobretot, la responsabilitat de saber perdonar, especialment, saber perdonar-se un mateix... i tornar a arriscar-se.

Parfois, j'hésite trop... Mais j'ai besoin de choisir.

divendres, 7 de setembre del 2007

Educació per a la ciutadania.

El proper dimecres 12 de setembre s'iniciarà a Catalunya el nou curs escolar amb una novetat que ha aixecat molta polèmica (per una altra banda "incomprensible", com veurem més enda- vant): la incorporació al nou currículum escolar de l'ESO de l'assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans.

Només pel títol de l'assignatura, ningú s'hauria d'alarmar, doncs és un objectiu desitjable que els estudiants i joves tinguin coneixements reals i pràctics sobre Drets Humans i sobre convivència ciutadana. De fet, aquesta matèria podria ser molt propera a la que abans es coneixia com a Ètica i que s'impartia a aquells alumnes que no cursaven l'assignatura de Religió (Catòlica, of course). Però per alguna "estranya raó", la proposta d'impartir Educació per a la Ciutadania i els DDHH a les escoles ha aixecat moltes ampolles, curiosament, entre els sectors més conservadors i en l'església, que últimament han agafat el gust per les manifestacions (amb motius ridículs...) i les objeccions de consciència (abans això semblava patrimoni dels rojos i les esquerres...).

El fet que s'implanti ara l'assignatura no prové d'una genial pensada d'algun ministre amb poca feina, sinó que forma part de les directives de la Unió Europea en matèria d'educació per a la ciutadania democràtica i que l'any 2005 va celebrar l'Any Europeu per a la Ciutadania a través de l'Educació.
Revisem, doncs, quin pot ser l'escandalós contingut de tan polèmica assignatura. Per exemple, llegim aquest document, on s'explica en què consisteix l'assignatura, els objectius, els continguts i els criteris d'avaluació.
Segons el document, l'assignatura en qüestió "situa la preocupació per promoure una ciutadania democràtica com a part del conjunt dels objectius i les activitats educatives, en la mateixa línia en què ho fan altres organismes internacionals." A més, recorda que l'article 14 de la Constitució espanyola estableix la igualtat de tots davant de la llei i rebutja qualsevol tipus de discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Seguim llegint: "Respecte a les obligacions de l'Estat en la formació de tots els ciutadans i ciutadanes en valors i virtuts cíviques que afavoreixin la cohesió social, l'article 27.2 diu que l'educació tindrà per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat en el respecte als principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals, que han d'interpretar-se segons l'establert a la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya."
Així, algunes de les competències bàsiques desitjades són: aprendre a aprendre, adquirir autonomia i iniciativa personal i millorar la comunicació lingüística i interpersonal.

Fins aquí tot sembla bé, no? Anem a llegir alguns dels objectius:

- Reconèixer la condició humana en la seva dimensió individual i social, acceptant la pròpia identitat, les característiques i experiències personals respectant les diferències amb els altres i desenvolupant l'autoestima.

- Reconèixer els drets de les dones, valorar la diferència de sexes i la igualtat de drets entre ells i
rebutjar els estereotipus i prejudicis que suposin discriminació entre homes i dones.

- Identificar la pluralitat de les societats actuals reconeixent la diversitat com a enriquidora de la convivència i defensar la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones, rebutjant les situacions d'injustícia i les discriminacions existents per raó de sexe, origen, creences, diferències socials, orientació afectivo-sexual o de qualsevol altre tipus, com una vulneració de la dignitat humana i causa perturbadora de la convivència.

- Valorar la importància de la participació en la vida política i altres formes de participació ciutadana, com la cooperació, l'associacionisme i el voluntariat.

En fi, podríem seguir enumerant continguts i analitzar textos durant dies i dies, però vegem on està el problema, perquè les principals queixes i raons per demonitzar l'assignatura tenen una relació directa amb el tractament i reconeixement de la diversitat afectiva i sexual i altres conceptes relacionats amb la sexualitat, com el sexe segur i l'avortament (ull, que s'ha d'anar amb molt de compte amb aquest tema), i la construcció social de les diferències de gènere (que no de sexe). Segons els grups objectors, aquesta assignatura suposa una ingerència en l'educació dels infants i adolescents, "adoctrinant-los" en temes ètics que només els pares (i l'església) tenen dret a tractar... A veure senyors, fer creure a la gent que la sexualitat es divideix en "normal" (heterosexual) i "anormal i antinatural" (totes les altres opcions), tal i com se'ns ha volgut fer creure fins no fa gaires anys per una "simple qüestió" d'omissió i ignorància, és un adoctrinament de dimensions i repercussions monumentals! La sexualitat és un fet natural i intrínsec de totes les persones i el que és "normal" és que tothom la pugui viure d'una manera sana i lliure sigui quina sigui la seva orientació afectivo-sexual, i remarquem lo de afectiva, perquè les persones LGBT també ens enamorem i estimem amb bogeria i el nostre amor és tan vàlid, sòlid, enriquidor i productiu com el de qualsevol altre.

Per a certs sectors de la dreta espanyola més rància i intolerant, tot els grups que no estiguin d'acord amb les seves idees constitueixen un
lobby, com els agrada dir... I la pedra angular de les seves queixes és tot el referent al matrimoni (el (suposat) terme de la discòrdia) entre persones del mateix sexe i la diversitat i pluralitat familiar (que sempre ha existit, per una altra banda, encara que no amb recolzament legal). El pitjor de tot és que a arrel de totes aquestes disputes, les editorials, que també són partidistes i també tenen interessos, han tret edicions del llibre de text amb un tractament de la informació ostentosament diferent, ometent, ignorant o accentuant determinats temes.

Tot això em recorda a la matèria de
Ciències Naturals que s'imparteix a molts joves als EEUU (i que s'està tornant a posar de moda en altres països...) on estan obligats a estudiar les teories creacionistes (amb motius i interessos religiosos, evidentment) en comptes de les evolucionistes de Darwin, àmpliament acceptades per la comunitat científica. Evidenment, els grans perjudicats per totes aquestes manipulacions són els milers de joves que, no ho oblidem, són els ciutadans que han de mantenir la societat (cívica i democràtica?) en un futur pròxim.

Més informació:
- Contigut de l'assignatura (font: M.E.C.)
- Recomanacions del Comitè de Ministres als estats membres de la U.E.
- Altres documents respecte a ciutadania i educació.
- Objeción de conciencia (no els hi vull fer propaganda, però cal llegir "la seva versió" dels fets)
- Notícia: Primer curs amb l'assignatura EpC (font: LaMalla.net)
- Tot un arxiu de notícies al respecte (font: Dos manzanas)
- Gag del Gran Wyoming (font: AmbienteG)

dijous, 6 de setembre del 2007

Tutto Pavarotti.

Ara en veure les notícies (per un dia que no escolto la ràdio pel matí...) m'acabo d'assabentar del decés del gran tenor Luciano Pavarotti, fet que m'ha produït un impacte, similar al disgust que vaig tenir quan va morir la genial i difícil Katharine Hepburn. Se'ns en van les grans figures... Avui en dia ja gairebé no queden aquelles personalitats carismàtiques del món de l'art i la cultura o, si més no, per formar part de la història actual (de masses), la cosa queda molt més diluïda. Sí que tenim figures mediàtiques, creades sobretot a nivell de màrqueting, la majoria relacionades amb el món de l'esport, de la televisió o de la música més comercial, però, almenys des del meu humil punt de vista, crec que és difícil trobar grans personatges que hagin marcat una època en l'actualitat, estil Andy Warhol, Marilyn Monroe o Maria Callas, per dir-ne alguns. El fet que estem immersos en una cultura del consum ràpid i excessiu, de l'èxit fàcil i efímer i de l'emprar i llençar, fa difícil la creació de veritables icones (les perdurables). En fi, el temps dirà.

Algunes cançons i àries interpretades per Pavarotti han format part de la meva infància, doncs l'equip de música de casa les reproduïa pràcticament cada cap de setmana, començant alguns dies a hores massa matineres, cosa que de vegades suposava una tortura per a mi... Malgrat això, vaig agafar un gust especial a aquest disc: Tutto Pavarotti: Songs and Arias (1989) i ja fa uns quants anys que me'l vaig fer meu, escoltant amb deler peces com Caruso, Core'ngrato o Nessun Dorma.
Pavarotti tenia una veu especial, jo no he escoltat cap Caruso ni cap Nessun Dorma interpretat per un altre tenor que hagi igualat el seu nivell. Fins ara, qualsevol altra versió era poca. A l'igual que tampoc em convenç cap Casta Diva que no canti la Callas.

A Luciano Pavarotti també se'l recordarà per les seves tasques humanitàries, realitzant concerts benèfics a favor de les víctimes de les guerres dels Balcans i col·laborant en altres projectes de les Nacions Unides, organisme del qual en fou nombrat Missatger de Pau l'any 1998, com els (encara a assolir) Objectius del Mil·lenni.

Com a dedicatòria, m'agradaria finalitzar amb l'ària Nessun Dorma, pertanyent al darrer acte de l'òpera Turandot, de Puccini. La qualitat del so no és tan bona com seria desitjable, però aquí queda. A mi se'm posa la pell de gallina cada cop que l'escolto.

Luciano Pavarotti (R.I.P.)
12 d'octubre de 1935 - 6 de setembre de 2007
In memoriam

diumenge, 26 d’agost del 2007

Hi ha algú allà fora...

Fa uns dies llegia la notícia del trentè aniversari de la recepció de la senyal "Wow!".
El 15 d'agost de 1977, el Big Ear, la ràdio antena del Ràdio Observatori de la Universitat d'Ohio, va captar una senyal de 72 segons i una intensitat molt més elevada que l'habitual monòton so del cosmos.

El Big Ear (1963 - 1998) formava part del programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence), creat amb la intenció de detectar l'existència de transmissions d'alguna civilització fora de la Terra.
Aquell 15 d'agost, l'astrònom Jerry (Wow) Ehman, aleshores voluntari del programa SETI després que el congrés dels EEUU n'hagués retirat la subvenció econòmica, va descobrir una señal anòmala en les dades recollides i al costat va anotar-hi "Wow!", batejant així la senyal.
Des de llavors s'ha investigat quin podria ser l'origen d'aquesta senyal, quedant gairebé descartada l'emissió des de la Terra, amb una esperançadora possiblitat que la senyal vingués de l'espai, encara que la seva procedència segueix sent avui en dia un misteri.
Malgrat tot, fins ara no s'ha tornat a rebre cap senyal similar i el Big Ear va ser desmantellat el 1998, però el projecte SETI no es va aturar i gràcies a l'auge dels ordinadors personals, va aparèixer el projecte SETI@home, que amb l'ajuda de software com el BOINC, mitjançant un protector de pantalla, aprofita el temps d'inactivitat dels ordinadors participants per analitzar les dades que es reben en temps real des de l'observatori d'Arecibo i enviar-ne després els resultats. D'això se'n diu computació distribuïda o sistemes distribuïts, on els components estan localitzats en ordinadors en xarxa i comuniquen i coordinen les seves accions mitjançant el pas de missatges, és a dir, amb la col·laboració de centenars de milers de persones que instal·len el programa en el seu ordinador es pot aprofitar la potència de càlcul per analitzar molt més espectre d'espai, obtenint d'aquesta manera els beneficis d'un supercomputador (i fins i tot més) però sense l'elevat cost d'aquest.

Actualment hi ha molts projectes de computació distribuïda (Grid Computing) a banda del SETI, com el PrimeGrid, per la recerca de nombres primers (importantíssims en criptografia i, per tant, en qualsevol àrea on hem de fer servir claus privades d'identificació, com per exemple el PIN d'una targeta de crèdit) o altres interessants projectes relacionats amb el món de la medicina i que poden ajudar a trobar solucions a malalties tant importants com l'Alzheimer o el VIH/SIDA.
D'aquesta manera, amb una connexió decent a Internet, qualsevol persona pot contribuir en tasques de recerca simplement oferint el seu ordinador durant el temps que no l'usa, per tal de fer càlculs i analitzar dades, i una part de l'ample de banda de la seva connexió, per tal de rebre les dades i enviar-ne el resultats.

Tornant al tema de l'univers, les condicions perquè hi hagi vida (tal i com nosaltres l'entenem) en un planeta són molt concretes i el fet que finalment es reunissin una sèrie de casualitats que donessin lloc a la vida al planeta Terra són poc menys que un miracle. Tot i això, tenint en compte la immensitat de l'espai i la magnitud de l'univers conegut o visible, podria ser massa agosarat descartar l'existència d'alguna forma de vida (intel·ligent) extraterrestre (que probablement estarà lluny de la nostra (comprensible) visió antropomòrfica d'un ésser de l'espai exterior).
També hem de tenir en compte algunes dificultats en les observacions, com el fet que la velocitat de la llum és d'uns 300.000 km/s i, per tant, les imatges que ens arriben de grans distàncies de l'espai són en diferit, és a dir, que, segons la distància, observem el que va passar fa milions d'anys en comptes de l'estat actual, o bé la possible expansió de l'univers (tenint en compte l'energia fosca, la teoria actual més acceptada és l'expansió de l'univers, és a dir, l'allunyament de les galàxies i el seu refredament).

Curiosament, l'any 1974 (tres anys abans que el Big Ear rebés la senyal Wow!), des de l'observatori d'Arecibo es va enviar cap a un cúmul d'estrelles l'anomenat missatge d'Arecibo, creat per Carl Sagan entre d'altres, i que contenia, en codi binari, informació sobre el Sistema Solar, el planeta Terra i l'ésser humà. El missatge trigarà (un quants mil·lennis...) a arribar al seu destí, però potser pel camí topa per algun lloc interessant... Si més no, seguirem esperant.