Lectures de diumenge.

Llegint el diari del diumenge i els seus corresponents suplements dominicals, m'he trobat amb algunes notícies curioses que m'han cridat l'atenció.

En primer lloc, llegeixo que el proper 29 de juny, un rèplica d'una de les àncores del Titànic, recreada per Alfredo Escalante, arribarà al Museu d'Àncores Philippe Cousteau de Salinas (Astúries). Aquesta rèplica, anirà acompanyada del perfil de la proa, com a fons, i amb 1521 llums que simbolitzaran cadascuna de les persones mortes en el naufragi.
A més, es presentarà a la UNESCO la candidatura del 29 de juny com a "dia mundial del nàufrag"... cosa que no acabo d'entendre, perquè si es fa en motiu del fatídic transatlàntic de la White Star Line, aquest es fa enfonsar la matinada del 14 al 15 d'abril de 1912... Altrament, encara que el Titànic sigui una gran icona i el gran símbol de moltes de les catàstrofes del segle XX, a part d'una gran tragèdia humana, no és el major naufragi de la història, ja que aquest es va produir durant la II Guerra Mundial, el 30 de gener de 1945, quan un torpede va impactar i enfonsar un vaixell hospital. En fi, misteris...

Parlant del Titànic i de tot el que representa (i les múltiples casualitats i fatalitats que es van donar en aquesta història, que donen, com a mínim, per un article propi), durant tot aquest any i fins al març del 2008, al Museu de les Arts i de les Ciències de València es pot visitar l'exposició "Titanic: The Exhibition" (per cert, gran títol per a l'exposició, molt eloqüent ¿^^), on es mostren varis objectes recuperats (com les vaixelles, roba, rellotges, etc.), recreacions d'algunes parts del vaixell, com les cabines de les diferents classes o la famosa escalinata central de proa, entre altres, a banda de fotografies i molta informació del mític transatlàntic i la seva curta història. Molt interessant. Això sí, els preus de l'entrada són "d'infart"... però, al meu entendre, s'ho val. ¿^^

A la contraporta del "Periódico de Catalunya" he pogut llegir una entrevista a l'Alexis Arquette (Alexis nom de dona) amb el títol reclam (o almenys la frase que m'ha reclamat a mi ¿^^): Alexis Arquette: "Sóc feliç sent una dona transsexual". No m'ha semblat gaire interessant, de fet, ja fa temps va aparèixer una entrevista a un transsexual masculí (crec que era en Roger) i tenia molt més de suc, però m'he quedat amb les paraules de l'entrevistadora (o, com a mínim, amb la traducció d'aquestes paraules) a l'hora de fer les preguntes. Sí, em refereixo al gènere en què les expressava:
- Com se sent un transsexual a Hollywood? (però si és una dona (transsexual)... ¿-_- )
- I la premsa, ¿com el tracta? (ídem)
- Recorda la primera vegada que es va sentir dona? (o_O !! I tu? Ho recordes? ...Què significa sentir-se dona??)

No res, no sé perquè fan una entrevista a una persona transsexual si ni tans sols tenen un mínim de tacte i de coneixement de la realitat transsexual... ¿-_-

Passem a una altra notícia: profusió de festivals de cinema... a Barcelona. Durant els propers dies es celebraran el MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani), el FICMAC (Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient de Catalunya) i el FCJ (Festival de Cinema Jueu). Amb tanta oferta i tant interessant dóna gust.
I ara que s'acosta l'estiu, aviat podrem gaudir de la nova edició de la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lèsbic del Casal Lambda. (cinema lambda)

Per cert, avui he vist un anunci (televisat) de certa "corporació dermoestètica" que m'ha fet posar el crit al cel ¿-_- . Cadascú que faci el que vulgui (o el que pugui) amb el seu cos, però em sembla molt fort que facin un anunci on una noia s'opera perquè el seu nòvio l'ha encoratjat i, a sobre, després surti ell dient que "se la ve más feliz". Per favor... -_-

Finalment, una notícia que no sé com qualificar, curiosa, divertida i extravagant és poc. ¿^^ Al bell mig de Picadilly Circus, a Londres, ha sorgit Amora (sí, es diu així...): l'acadèmia del sexe i les relacions. Una nova proposta on, segons ells, pretenen ensenyar-nos sobre l'atracció, el sexe i les relacions. És una espècie de complex amb vàries sales (boutique inclosa, of course...), com la sala Amora Sutra (... molt subtil no és) per explorar el Kama-Sutra, el sexe tàntric que està tant de moda o per trobar-se el famós (però poc localitzat) punt G, tant de l'home com de la dona; o bé la Sala Amorgasm "The Orgasm Tunnel" (aquesta m'ha encantat ^^), on s'exploren les diverses fases de la resposta sexual (allò de l'excitació, la meseta, l'orgasme i la resolució). Per gustos colors...

La tenacitat del campió.

Tots els esports (o, com a mínim, la gran majoria) requereixen una gran concentració i un nivell de compromís molt elevat. De fet, en certa manera, l'esport és com un paradigma de la vida aplicat al joc: n'has de conèixer les regles, has de saber quines són les teves capacitats, has de determinar quina és la meta (l'objectiu del joc) i com assolir-la (la tàctica), tot respectant les regles prèviament acordades. Com diu en Clarence Thomas, fa falta una persona amb una missió per a que un objectiu s'aconsegueixi. I per arribar a la teva meta necessites concentració i deixar-hi la pell, donar el màxim de tu i millorar dia a dia. Tant se val si parlem de la vida o de futbol, d'escacs, de natació, d'arts marcials, de tennis, d'orientació, ciclisme, triatló, raids, curses de resistència, etc. L'esquema és el mateix i la paraula clau és la tenacitat.

En el món del tennis, ja fa uns anys que va sorgir una figura que representa a la perfecció aquesta idea: Rafa Nadal, l'actual número dos del món, segons la classificació de l'ATP. És molt jove, només té 21 anys, però ha aconseguit una quantitat de fites i de títols dignes d'elogi: 21 títols individuals, entre els quals hi ha dos Roland Garros, i 81 partits invicte jugant en terra batuda, ratxa amb la qual va acabar Roger Federer, l'actual número u, el passat diumenge 20 de maig al Master Series d'Hamburg.

La veritat és que és tot un espectacle veure el seus partits. Alguns poden arribar a durar fins a tres hores i mitja, o més (és el que té el tennis...), i, malgrat tot, fins a l'últim segon et pot sorprendre amb les seves increïbles jugades i cops sorpresa.
Però el millor de Rafa Nadal és que, vagi com vagi el marcador, no desisteix, lluita fins al final per anar guanyant terreny, de punt en punt, fins aconseguir el set. Aquesta actitud, per una banda agressiva, requereix d'una capacitat de concentració, un esperit de lluita, una resistència mental i una determinació molt grans. Qualitats realment admirables que regala partit rere partit, encara que és molt més esgotador el desgast mental que el físic, en qualsevol aspecte al que s'apliqui.

Perquè la realitat és aquesta: "No pots vèncer a algú que no es rendeix" (Babe Ruth). I amb aquesta idea et quedes, amb les ganes d'esforçar-te i de lluitar al màxim, després de veure un partit de Rafa Nadal.

Qui fos un campió!

Re: Debilitats.

Degut a un error "inesperat" de blogger (...), al missatge anterior no s'han pogut publicar comentaris ni respostes, ja que no hi apareixia la opció. He estat mirant el codi, però no he pogut accedir al codi sencer de la pàgina més articles, així que m'ha estat impossible arreglar l'inconvenient pel meu compte.

Com que hi ha hagut algú que m'ha enviat per correu una resposta, la publico i replico aquí. Si algú vol fer el mateix, espero que aquest cop ja apareguin els comments. ¿-_-

Comment by anònim:
"Cuando desperté la mañana del día de mi cena con Sheba, me prometí solemnemente no empezar a hacer ningún tipo de preparativo hasta el mediodía. Es un gran reto para mí no dar una importancia desmedida a este tipo de ocasión. Cualquier cambio en mi rutina -cualquier variación en la secuencia de trabajo, compras en el supermercado, televisión y demás- tiende a adquirir un significado desproporcionado. En ese sentido soy como una niña: capaz de vivir, en términos psicológicos, con toda la atención puesta en una expectativa nimia durante varias semanas, pero siempre corriendo el peligro de aplastar el acontecimiento esperado bajo el peso de mi esperanza excesiva.
[...]
Cuando vives sola, tus muebles, tus posesiones, siempre te obligan a enfrentarte a la pequeñez de tu existencia. Sabes con una exactitud dolorosa de dónde viene todo lo que tocas y la última vez que lo tocaste. Los cinco pequeños cojines del sofá permanecen rellenos e inclinados en su ángulo desenfadado varios meses seguidos a menos que los desordenes teatralmente. El nivel de la sal en el salero disminuye al mismo ritmo insoportable, día tras día. Sentada en la casa de Sheba -observando la mezcla de desechos de sus numerosos habitantes-, comprendí el alivio que se podía sentir al dejar que tus escasos objetos se junten con los de los demás." ("Diario de un escándalo", Zoe Heller)

Aquesta és per a mi la veritable solitud. Crec que correspondria al segon tipus de soledat que tu has posat en el teu article. Per a mi, aquesta és la veritable i única solitud, ja que les teves altres dues són opcionals i voluntàries, com tu has escrit, per tant, en el moment que tu vols posar-hi fi, desapareixen. De manera que no són res més que pseudosolituds, un luxe més de la burgesia que no ha superat l'adolescència. La soledat de veritat, la de Juan Ramón Jiménez, la que es pateix, no t'abandona, és la teva companya imposada i dolorosa. Aquesta no es tria i se't clava a l'ànima sense pietat. És la que unifica classes socials i posa al mateix nivell als marginats i als aristòcrates. No sé si la coneixes, em fa l'efecte que no. Per cert, al teu article no dius quina solitud és la que et sembla acceptable.

Respecte al fragment de "Notes on a Scandal", on es reflecteix molt bé la brutal solitud de la Bàrbara (que clarament faria referència al segon tipus de solitud, tal i com els vaig diferenciar a l'article anterior), aquesta seria la solitud amb majúscules, la que fa mal, la que et porta a desconfiar, a ser egoista, la que t'emmalalteix. Aquest tipus de solitud que et fa embogir i que, en el cas de l'exemple que poses, porta a la protagonista a un nivell de baixesa moral i maquiavel·lisme bastant punyent (a mi em va semblar molt forta la pel·lícula).
No penso entrar en detalls personals, però sé prou bé com n'és de dolorosa i desesperant aquesta solitud.

Jo no sé quina mania tens amb la burgesia... ¿^^ Encara no he llegit a Marx, així que en certes qüestions no et podré seguir, però hi ha dues coses ben certes: tots naixem i morim sols, en això tots som iguals: "tant mor el rei, com el papa, com aquell qui no té capa".

Sobre això que les altres "pseudosolituds, són un luxe més de la burgesia que no ha superat l'adolescència", discrepo. El temps per a un mateix el necessitem tots, independentment de si ens el podem concedir o no (l'ideal seria que així fos, però amb els temps que corren...). En canvi, el fugir de les situacions que ens violenten o que ens fan patir sí que pot ser un clar senyal d'immaduresa.

Quan a quin "tipus de solitud" em sembla més acceptable, no ho he dit perquè em sembla evident: l'única vàlida és la que ens dóna un espai d'intimitat.

Debilitats.

"Si creus que no ets capaç de controlar-te, torna al desert. Però no t'enganyis: escollir la solitud és una debilitat." (Verba Seniorum)

Hi ha diversos tipus de solituds. Jo, com a mínim, en conec tres, i d'aquestes tres solituds, només una em sembla acceptable.

Per una banda, tenim la solitud voluntària, necessària per a tothom, per estar amb un mateix, per cuidar-se, per sentir-se, per autoconeixement... en fi, per créixer. És difícil evolucionar i madurar sense aquest tipus de solitud, ja que quan estem envoltats de gent no tenim el mateix nivell d'autoconsciència, no ens podem escoltar de la mateixa manera, tranquil·lament i amb sinceritat. Representa el nostre espai personal, els moments per a nosaltres mateixos. Crec que la podríem definir bastant acertadament amb el lema: "Nosce te ipsum" (Coneix-te a tu mateix).

A l'altre extrem, hi tindríem la solitud obligada, la pitjor de totes. No ho desitges, però, per les circumstàncies que siguin, et veus obligat a estar sol... o et trobes irremeiablement sol i no saps com sortir-ne. Aquesta és la solitud patològica, la que et fa sagnar, la que et corca per dins, la que et torna egoista i covard, la que t'embogeix.

Però en un terme mig hi ha un tipus de solitud diferent, també voluntària, tot i que forçada per certes situacions amb les quals ens és difícil enfrontar-nos, o que ens resulten desagradables. Seria una solitud de fugida, fugir d'alguna cosa que ens provoca malestar.

I aquí és on entra en joc la frase que he deixat al principi. Perquè potser és una debilitat, és bastant probable, però, per dir-ho d'alguna manera, és una temptació molt gran fugir d'aquelles situacions davant les quals ens sentim increïblement dèbils o insegurs, quan no ens creiem capaços ni amb prou forces per afrontar-les. Fins i tot quan s'emmarquen en una situació que per a nosaltres podria ser plaent, però hi ha alguna cosa que l'esguerra... i ens fa renunciar a tot... o, com a mínim, aconsegueix que tinguem la intenció de tirar la tovallola i marxar.
Perquè ara mateix em sento així, i dubto i dubto... i no arribo enlloc. Per una altra banda, els temors i les recreacions prèvies també ens poden condicionar de manera decisiva a l'hora de viure-les, aconseguint que finalment passi allò que temíem.
On és el punt d'equilibri? M'agradaria de debò poder subscriure les paraules de l'Anaïs Nin: "Hago retroceder a la muerte a fuerza de vivir, de sufrir, de equivocarme, de arriesgar, de dar y de perder." ... Perquè "todo lo que no es dado es perdido" (proverbi hindú).

Acabo amb aquest videoclip amb imatges de "Loving Annabelle", ... porque me siento tierna... (m'encanta la foto de dalt ^^ )

La seguretat dels objectes.

Mentre passejava, un home es va trobar una llàntia vella i polsegosa. La va recollir, la va observar detingudament i la va fregar per netejar-la. Mentre estava enlluentant la llàntia, de sobte, en va començar a sortir una bafarada de fum i, sorprenentment, va aparèixer un geni!

El geni, sense immutar-se, li va dir a l'home, amb una veu d'ultratomba:

- Et concediré tres desitjos. Tria.

L'home, després de meditar uns minuts, va respondre:

- Desitjo tenir la intel·ligència suficient per poder triar sàviament els altres dos desitjos.

- Concedit!. - va satisfer el geni.- Quin és el teu següent desig?

I l'home va dir:

- Res més. Gràcies.

Anònim (23/IX/2001)

Pressuposar l'heterosexualitat.

Fa uns dies em va arribar un d'aquells típics correus en cadena (els famosos Fw, és a dir, reenviats) que, en aquest cas, adjuntava un document .pps (PowerPoint) titulat "Campaña anima a una amiga". Em va fer gràcia, tant el text de l'assumpte, com la persona remitent, així que, tot i que ja m'olorava alguna cosa, sobretot tenint en compte qui me l'enviava ¿^^ (ai picarona...), vaig decidir mirar de què es tractava (cosa que no faig molt sovint amb els fw).

Doncs bé, el fet és que en les imatges del powerpoint, després d'una petita presentació, es succeeixen una sèrie de fotos d'un noi (se suposa que de bon veure) posant com un model, a ritme de, encertadament, "It's rainning man" ¿^^. Molt graciós ¿^^. El pps acaba, com a colofó, amb un: "¿Ya te animaste?" ¿^^

Però la realitat és que, a mi, una imatge que em pot alegrar de debò el dia podria ser, per exemple, aquesta:

:)__ Sí! Una foto de la bellíssima Scarlett Johansson. ^^

Tot això treu cap al fet que és un error molt comú el pressuposar que una dona es sentirà atreta per homes i un home es sentirà atret per dones. Bé, certament no és que sigui molt comú sinó que, de fet, aquest és el pensament predominant per defecte i la creença que molts volen que segueixi imperant. Això, creure que només t'atreuen les persones del sexe oposat, és el que s'anomena pressuposar l'heterosexualitat i forma part de l'heterosexualitat obligatòria (o heterosexisme) i del contracte sexual (com diuen algunes acadèmiques, com Monique Wittig, Adrienne Rich o Judith Butler), però, encara que moltes vegades és així, tots sabem que això no sempre és dóna, és a dir, que hi ha una ampli ventall de gustos i tendències, dintre de les tres principals orientacions afectives i sexuals, que són, com ja sabem, l'homosexualitat, la bisexualitat i l'heterosexualitat. (afegim la queer? ^^ )

Per comprovar com n'és de punyetera l'heterosexualitat obligatòria, només cal recordar quantes vegades haurem sentit algú dir-li a un nen: "què, quina nena t'agrada?". O bé preguntar-li a una companya, "tens nuvi?"... ¿-_- Però, què senzill seria preguntar, per exemple, "t'agrada algú?" o "tens parella?". Aquest tipus de preguntes, evidentment molt més obertes, són les que et fan quedar bé, les que no posen contra l'espasa i la paret a l'altra persona o li creen el conflicte de si toca o no sortir de l'armari, conflicte que, per una altra banda, pot ser més o menys gran segons si la persona viu en un entorn opressiu o no.

Tornant a l'acte o representació de sortir de l'armari, sense les imposicions del patriarcat (i, per tant, de l'heterosexualitat obligatòria), aquest fet no tindria cap sentit, perquè no es surt de l'armari un sol cop sinó que es fa contínuament al llarg de la vida, cada vegada que es coneix gent amb la qual es vol mantenir algun vincle. Això a mi em fa veure com n'és de ridícula la situació, perquè si cap fill ha de dir als seus pares "sóc heterosexual", per què ho ha de declarar una persona que tingui una orientació sexual diferent? O per què s'ha d'estudiar quin és l'origen de l'homosexualitat i no fer-ho també amb l'heterosexualitat? Altrament, els estudis sobre sexualitat i sobre gènere probablement no estarien al punt en què es troben avui en dia si no fos per gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals, perquè, contràriament al que molts creuen el terme homosexual precedeix a la paraula heterosexual, ja que aquesta última es va trobar per denominar a aquelles persones que no eren homosexuals.

Love sees no sex, no gender.

L'amenaça fantasma.

Davant de l'estupor que em causen certes (ignorants) paraules de certs (ignorants) personatges, no em puc estar de comentar aquesta notícia (cliqueu per saber-ne més). Segons el vicedirector de la R.A.E. (Real Academia Española), el senyor Gregorio Salvador, "La discriminación del español hoy es más grave que la del catalán con Franco". o_O ¿-_-

Segons aquest home, "en ciertas comunidades autónomas, el español no puede aprenderse en las escuelas". (...) "Imponer, como se hizo en la dictadura [això ho reconeix ¿-_- ], una lengua que hablan 400 millones de personas, es menos grave para las víctimas del atropello que imponerles, como se hace ahora, una lengua de un millón y medio o de tres millones [de 1 a 3 milions hi ha una mica de diferència, encara que "molt subtil"... ¿-_-] de hablantes." o_O O_0 Més, "parece mentira que no se ponga remedio a esta situación, porque es un atentado contra los derechos humanos." (!!!) +_o

I, a sobre, el senyor Arturo Pérez-Reverte li dóna la raó. Quina decepció! Em vaig llegir gairebé totes les seves novel·les, quan era adolescent, i m'agrada força com escriu, però les seves opinions respecte a la llengua (i algun altre tema, com l'homosexualitat) m'ofenen profundament.

No és per res, però, per exemple centrant-nos només en el meu barri, jo no conec a ningú que no sàpiga parlar castellà (el tema d'escriure ja és una altra cosa... tot i que jo diria que el problema de la manca de correcció en l'escriptura és gairebé internacional), però són comptades les ocasions que puc sentir una conversa en català pel carrer.

Durant tota la meva etapa educativa he tingut assignatures que s'han donat en català i d'altres que s'han ensenyat en castellà (com les matemàtiques, o les ciències naturals de 8è d'EGB, de les quals encara en conservo els llibres de text), a més de tenir les assignatures pròpies, tant a l'EGB com al BUP i al Batxillerat, de Llengua i Literatura Catalana i Lengua y Literatura Española (per cert, a 7è i 8è d'EGB vaig tenir un gran profe de castellà, el senyor Mateos, que em feia molt de respecte i era molt sever, podríem dir que de la "vieja escuela", però era un gran mestre i vaig (vam) aprendre molt amb ell). A l'etapa de l'institut, BUP i Batxillerat, les assignatures de Dibuix, Ciències Naturals, Castellà (evidentment ¿-_-), Geografia, Matemàtiques (segons el professor), etc., s'impartien en castellà. De fet, és el professor el que decideix en quina llengua s'impartirà l'assignatura, tant a l'institut com a la universitat, on ara mateix tinc assignatures que es donen en català i d'altres en castellà i absolutament tots ho entenem a la perfecció, encara que són ben pocs els companys de facultat que parlen en català durant les seves converses.

Jo diria que més aviat, i malgrat la política de normalització lingüística, en realitat és el català el que va en retrocés!

Encara que molts no ho vulguin reconèixer, els catalans tenim una llengua, una cultura i una idiosincràcia diferents, i Catalunya, potser per totes aquestes raons, sempre ha estat una nació oprimida, tot i ser històricament, juntament amb el País Basc, un dels motors d'Espanya, gràcies a la seva posició geogràfica privilegiada.

I no només això, aquestes opinions colonialistes de que més val parlar una llengua comú a centenars de milions de persones a parlar-ne una més minoritària, ha fet desaparèixer moltes llengues, perquè no ho oblidem, les llengues tenen, evidentment, la finalitat importantíssima i vital de comunicar-se, però també formen part del patrimoni de la humanitat, perquè una llengua representa una cultura, una història i les vides de tots els seus usuaris, tant si en són quatre com si en són vuit mil.

Avui en dia moltíssimes llengues i dialectes minoritaris estan a punt de desaparèixer i aquest és un drama que no tindrà solució si no hi ha polítiques de protecció, d'estudi i promoció d'aquest patrimoni, i protegir-ne i fomentar-ne una no significa pas discriminar-ne una altra més majoritària.

L'agonia d'una llengua
Lenguas en peligro de extinción

Visca la diversitat lingüística!

Polònia.

Un dijous sense el Polònia no és un dijous ¿^^ (bé, per si de cas, els diumenges abans del telenotícies migdia fan la repetició).

Tot un encert aquest programa, sàtira i crònica de l'actualitat política catalana (i espanyola ¿^^), dirigit per l'historiador i periodista Toni Soler. I és que els "nostres polítics" donen molt de sí ¿^^, i si a sobre comptes amb un grup de magnífics humoristes (què grans el Queco Novell, el Bruno Oro, l'Agnès Busquets, el Toni Albà... tots!), aleshores la cosa pot arribar a provocar el deliri.

Són impagables els gags de la Mònica Terribas ("I per què? Perquè ningú s'interposarà entre la veritat i jo" ¿^^), l'Acebes, en Franco ("españoles..."), la Montserrat Tura, el Zapatero, el Papa, en Ferran Adrià (i les seves "esferificacions", mindundi) o la Carme Ruscalleda (i els seu hort de Sant Pol), per dir-ne només alguns.

La veritat és que Polònia suposa un oasi en el panorama televisiu actual, juntament amb altres produccions catalanes com, per exemple, Silenci?, i és d'agrair trobar un programa d'humor intel·ligent, satíric, amb un equip de guionistes competents que saben estar al dia de l'actualitat cultural i política i que es treuen de la màniga uns cops d'efecte genials, la major part de les vegades.

Per oferir una petita mostra, us deixaré aquí un dels gags que més m'agraden (cada vegada que el veig em descollono... ¿^^), encara que des del punt de vista històric el tema en realitat sigui bastant dur, però no hi ha com treure-li ferro a les coses... Així que, pels que vulgueu lluir figura, ara que ja arriba el bon temps, us deixo amb... "el régimen de Franco":

Catalans, visca Catalunya!
Dobry do widzenia!
Koniec. ^^

Invisibilitat lèsbica.

Ahir, un com- pany de l'Espai Jove de Salut d'H2O i jo vam fer una petita xerrada sobre sexualitat i con- ceptes bàsics LGBT a la Fa- cultat de Cièn- cies Jurídiques. Aquesta xerra- da estava em- marcada dins del treball titu- lat "La crisi de l'heterosexualitat" que van realitzar unes alumnes de Treball Social per a l'assignatura de Pedagogia Social.

No és que siguem unes eminències en el tema, ni molt menys, però sembla ser que va anar força bé, a la gent li va agradar i, segons diuen, van entendre més clarament els conceptes, tot i que el professor de l'assignatura no ens ho va posar gaire fàcil. ¿^^

De totes maneres, a mi el que més em va cridar l'atenció és el fet que, tot i que el treball tractava de sexualitat i homosexualitat, el fet lèsbic era pràcticament inexistent, tant en la documentació, com en els diferents elements que van aportar, com revistes, flyers, etc. I aquest fet encara em sembla més indignant si tenim en compte que la totalitat de l'equip estava format per noies!

Tot això és una trista prova de la invisibilitat lèsbica, o com a mínim a mi m'ho sembla. Si la dona pateix una discriminació, més o menys subtil, en un món predominanment masclista i falocràtic, la dona lesbiana pateix una doble discriminació: com a dona (és a dir, per tenir socialment assignat un rol considerat inferior al de l'home) i com a lesbiana (és a dir, per tenir una orientació afectiva i sexual on l'home no hi pinta res (dins de la parella)).

Per aquesta raó, reuniré aquí algunes webs interessants, per començar a crear una mena de "directori" de recursos online per a dones lesbianes i que més endavant podrà servir com a guia.

- Llibreries:
Antinous llibreria cafè (BCN)
Cómplices (Barcelona)
Nosotras (Barcelona)
Berkana (Madrid)
Llibreria Pròleg (BCN)

- Blogs de llibreries:
Cómplices
Antinous

- Revistes:
Colors (cat)
Lesbia Magazine (fr)
La Dixième Muse (fr)
Curve (eeuu)
Diva (uk)
Girlfriends (eeuu)
Revista Cultural (Berkana, es)
LesbyPrincesas (es)
On our backs (uk)
Lesbilicious (uk)
RSMagazine (Chile)
Mujer x Mujer (es)
Femme Fatale (es)

- Editorials:
Ellas Editorial
Editorial Egales
LesRain

- Locals i festes:
NexTown (BCN)
Elephant (BCN) (alguns diumenges fan les anomenades festes Silk)
Aire (Sala Diana del grup Arena, BCN. El primer dijous de cada mes celebren la Stupenda)
D-Mer (BCN)
El misterioso secreto de Amparo (Lesbian Summer BCN, chiringuito d'estiu ;-) )
The legend party (rave lèsbica, es celebra cada agost a Sitges)
El mos d'Eva (València)
Deja vù (BCN)
LesFatales (BCN)

- Hotels Only for Women:
MontyMar (Miami Platja, Costa Daurada)
Artemisia (Berlín)

- Esports:
Les Guerreres

- Webs:
Lesbonet (fòrum i chat per a dones lesbianes, bisexuals i transsexuals, amb un disseny molt bo)
Lesbian Lips (pàgina molt interessant, amb directori propi de recursos, fitxes, fòrum, notícies...)
Cultura lesbiana (blog amb informació molt interessant)
Lezz'Go (interessant magazine i site web)
Relatos lésbicos (conté una interessant recopilació de pel·lícules les)
OutFilms (interessant recopilació de pel·lícules de temàtica LGBT, actualitzada periòdicament, site en anglès)
Rompiendo el silencio
Barcedona
Ciudad de mujeres
Lesgou
Art i assaig (^^ , no us emocioneu, no és gaire explícit)
Alliage (Bèlgique)
Lez-attitude (fr)
Tasse de thé (fr)
Leztime (fr)
Shoe (en)
Pseudoghetto (molt interessant)
All things lesbian
After Ellen (en)
Degeneres-e
Lesbianas tv
Lesbianas tv (cat)
Bollosfera (blog)

Podcast by Ana Satchi
De otro planeta (blog)
Queerles (Slow Dating per a singles les i gais)
Opción Bi (per a dones bisexuals)
Políticas Lésbicas (fòrum de l'àrea de polítiques lèsbiques de la FELGTB)
OurChart (sí, la teoria del everything is connected de l'Alice (Leisha Hailey) ) --> Tancat
Buxara Libros Les (blog de buxara amb informacióm i recopilació de e-books les)
Lesbicanarias (interessant blog)
Lezzone (fr)
Lesbarcelona
Lesbianes (cat, en construcció)
Lesbiana
Lesbiatopia (en)
DivineGirlz (es)
4lunas
Bollo and Butter (es)
Mujer x Mujer (es)


- Sexe Segur i VIH:
Tú escoges (Stop Stida)
VIH/Sida (COGAM)
Los placeres de Lola (Sexshop, Madrid)
VIH/AIDS among Women Who Have Sex With Women (CDC)
Primary Care for Lesbian and Bisexual Women
Sexo lésbico (Tríbadas, XEGA)
Guia de salut sexual (Tríbadas, XEGA)
Kamasutra lésbico
Lesbian Kamasutra
Revolution Les (sexshop)

- Ebooks:
Recopilació de temàtica (by buxara)

- Foto Calendaris:
I love london girls.
L- Calendar, de Cristina de la Madera.

- Sèries TV:
The L Word (la sèrie lèsbica per excel·lència ;-) . Hi Marina! Hi Carmen! ^^)
Chica busca chica ("The L Word" a l'espanyola)
Apples la sèrie (producció espanyola que es pot gaudir online)
3 Way (sèrie online, en anglès)
Sugar Rush (en)
South of Nowhere (en) / (es)
Dante's Cove (encara no tinc clar si és només gay o també hi ha lesbianes i dones bisexuals...)
Xena (tot un clàssic ¿^^) (es) / (en)

- Còmics:
Strangers in paradise (la web del còmic)
Anime Lila (genial recopilació de yuri manga, disponible per descarregar)
Lililicious (yuri manga)
Yurilandia
El rincón del lirio
Shoujo ai
Yuricon
Yu-Me
Supercake (es)
Jane's World (en)


NOTA: Aquest post s'edita de tant en tant per afegir o actualitzar recursos.

Última actualització: 25/08/09 (revisió de tots els enllaços i afegir novetats)

Les presidencials franceses.

Després d'unes presidencials i d'una segona volta una mica agitades, podem dir que França és tot un exemple en quant a eleccions i campanya electoral. Els canditats es limiten a fer bé la seva feina, és a dir, a exposar els seus programes (o com a mínim les intencions i ideals), a fer campanya, a fer debats equitatius (cada candidat disposa exactament del mateix temps, aquí no s'hi val allò de "jo tinc més escons, o sigui, més representació, i em mereixo més temps"), en fi, un exemple de seriositat i de bon fer. A Espanya tot això equival a menysprear-se els uns als altres i fer-nos empal·lidir de vergonya aliena amb mentides i jocs de criatures al mig del Parlament...

Les eleccions a França són seguides massivament per la població, que participa activament tant dels debats televisats com dels diferents mítings i segueix l'actualitat a la premsa, a les tertúlies de cafè i fins i tot a la blogosfera. La participació va arribar a la quota del 85,04% o_O , o sigui, el 85,04% de la població va anar a votar, fet absolutament impensable aquí, on la gent prefereix anar a la platja a exercir els seu dret (i deure!) a vot (i això que, per exemple, a Espanya les dones a penes fa 76 anys que tenen dret a votar, encara que fos, suposadament, per fer un favor a la República...).

Finalment, amb un 53,35% de vots a favor, el president electe ha estat Sarkozy. Segons el titular d'avui de la Vanguardia: "Sarkozy presidirá Francia con un triunfo aplastante", i a la pàgina 3: "Una amplia y contundente mayoría de franceses votó por Nicolas Sarkozy para sustituir a Jacques Chirac en el Elíseo"... A veure senyors..., amb un 53,35% de vots per a Sarkozy i un 46,65% de vots per a Ségolène Royal jo no diria precisament que ha estat una victòria "amplia y contundente" ni que ha estat "un triunfo aplastante"... Un "triunfo aplastante" i "una victoria amplia y contundente" és, al meu entendre, un 80% contra un 20% per exemple, o, si ens posem menys rigorosos, un 60% contra un 40%, però no un 53% contra un 46%...
Ha estat una segona volta competitiva, on s'hi jugaven moltes coses. Al final ha guanyat la dreta francesa, la disciplina, com diuen alguns titulars d'avui (tornaran a haver-hi disturbis i incendis a les banlieues de les ciutats?). Alguns, molts, afirmen que l'agressivitat mostrada per Ségolène Royal al debat televisat li ha passat factura, que va perdre els nervis davant d'un Sarkozy dòcil i seductor que no va dubtar en aprofitar l'ocasió. Diuen que no tenia un programa del tot concís (sí, educació, però com? què més?), mentre que el de Sarkozy era clar: "major flexibilitat en contractacions i acomiadaments, creació d'un Ministeri de la Immigració i la Identitat Nacional, i penes més dures per als delinqüents", és a dir, les típiques polítiques de dretes: empresa, (in)seguretat i patriotisme.

Tot i que, en general, aquest resultat no és del tot sorprenent, m'hauria agradat (a mi i a molts), que hagués guanyat Ségolène Royal (la Zapatera, com ja se l'anomena per aquí), no només per la il·lusió de veure per primer cop una dona presidint França (qui sap si precisament el fet de ser dona no li ha restat vots i credibilitat als ulls d'una part de la ciutadania) sinó perquè prometia, i molt. Jo crec, humilment, que ha estat massa ambiciosa en certs aspectes, li ha faltat rigorositat (se li ha criticat molt el tema de, finalment, donar suport als matrimonis entre persones del mateix sexe, quan ella mateixa està en contra del matrimoni, de fet, ni tans sols està casada amb la seva parella, amb la qual porta més de 30 anys), però tenia una pugna molt dura al davant, fins i tot dins del seu propi partit, sobretot per ser dona, així que tampoc l'hi ha anat del tot malament.

I quan a dones presidentes, ja tenim, per exemple, el cas d'Angela Merkel, a Alemanya, o bé el cas de Michelle Bachelet, a Xile. De totes maneres, per molt que em faci il·lusió veure una dona com a cap de govern (quan tindrem una candidata digna a Espanya o a Catalunya?), això no vol dir que voti a la primera dona que es presenti... ¿-_- , per molt dona que sigui, a mi mai se m'ocorreria votar a Condoleezza Rice, per dir algú, ¿-_-

En fi, ja s'acosten les eleccions municipals que, com bé sabem, són l'avantsala de les generals, doncs decidiran com es repartirà políticament el pastís, així que res, que guanyi... el millor?

El dia de la mare.

Això del "dia de" sembla una collonada i, de fet, aixeca moltes sospites, però si ens hi fixem un moment podem veure (o almenys a mi m'ho sembla) que existeixen, si fa no fa, dos tipus de "dia de": el que serveix per honorar una figura o concepte (com pot ser el dia de la mare o el dia del pare) i el que serveix per reivindicar un fet, recordar una injustícia (aquests són els orígens, per exemple, del dia de la dona, el dia de la infància, el dia mundial contra el sida, contra el càncer, etc.). Així doncs, avui, dia de la mare, moltes felicitats a totes les mares del món i, per extensió, a totes les dones del món, encara que si bé totes les mares són dones, no totes les dones són mares.

Per cert, per què el dia del pare és el 19 de març (un dia fix, peti qui peti) i el dia de la mare és "el primer diumenge de maig"? ¿-_- Misteris irresolubles o coses del patriarcat...?

Ser mare deu ser tota una experiència. L'Anna Grau fa poc va publicar un llibre al respecte: "Per què parir: crònica d'un desengany", per aquelles que s'hi vulguin aventurar ^^ (encara que també els hi podem preguntar a les nostres mares i àvies, que per a això estan).
Sí, ser mare deu ser tota una experiència... i tot un patiment. Des d'aquí vull recordar totes les mares que viuen en condicions deplorables i que no poden garantir la supervivència dels seus fills, i les mares a les quals l'estupidesa humana els les ha arrencat, com las Madres de Plaza de Mayo (Argentina) o les mares dels centenars de dones brutalment i impunement assessinades a Ciudad Juárez (Mèxic), on les autoritats encara avui en dia són incapaces de frenar el degotall de dones desaparegudes. Prou violència contra les dones!

La Tete Carrée.

Després de 5 dies de viatge per la France, aquesta és la imatge que més m'ha impactat: la Tete Carrée (Nice), edifici/escultura que alberga una biblioteca ^^. Sí senyor, ni els iots, ni el Casino, ni els Ferraris, Aston Martin, Lamborghini o Smarts (sí, n'hi havia un aparcat a la porta del Casino ¿^^) de Mònaco, ni el suposat turisme glamurós de Cannes (...), jo em quedo amb la Tete Carrée de Niça, amb les mans d'Akira Kurosawa i David Lynch :-O al carrer de La Croisette, davant del Palais des Festivals, a Cannes (també hi havia les de Christopher Lambert ¿-_- ... en fi, sense comentaris...) i, evidentment, amb les magnífiques vistes al mar d'Antibes Juan-les-Pins, a les quals podíem accedir privilegiadament des del nostre "alberg de luxe". ¿^^

Cannes em va decebre bastant, perquè a part de ser l'escenari d'un dels festivals de cinema més importants del món (per no dir el més important, junt amb la Berlinale) i de les seves vistes al mar, pràcticament tot el que queda és turisme de platja (amb visa gold, això sí) i paradetes de souvenirs (no precisament a preus de saldo...). Per cert, per a penes dues setmanes no ens trobem immersos en el festival. :-(
L'anècdota: la cambrera del kebab on vam sopar era clavadeta a l'Scarlett Johansson! o_O Però només d'un costat, de perfil! ¿^^ Vaig tenir un sopar distret ^^

Mònaco em va produir sensacions contradictòries, per una banda, té molt d'encant, per la seva història i la seva "arquitectura" (i el mar ^^), i per una altra banda em produeix cert rebuig, però més que pel tema del luxe frívol i les aparences, jo diria que és per la seva disposició arquitectònica i geogràfica, que fa que tot el "luxe" quedi aglomerat ¿^^ (vaig tenir un empatx de iots ¿-_- ... i de carallots). Llàstima que no haguéssim enxampat el campionat de F1, que es celebrarà d'aquí ben poc, m'hauria agradat viure-ho en directe.
L'anècdota: el toc anti-glamurós el vam posar nosaltres al fer el nostre súper pícnic/dinar a base de poulet (poc fet, mooolt poc fet...), amanida de patata, fromage frais i confitura de pera, tot això envoltats de gavines (cada cop eren més ¿^^, sobretot tenint en compte que ningú volia el poulet... no sé perquè... ¿^^). Sort que ens vam asseure en un jardinet darrera del Musée Océanographique i no passava gaire gent per allí ¿-_-

Niça em va agradar molt més, té molta més vida, cultural, al carrer, moviment de gent, les paradetes, le marché de fleurs (un ram de roses precioses a 8 euros!!!), les librairies, el mar, el casc antic, le Musé Matisse, Cimiez, l'esglèsia ortodoxa, le parc du chateau... La visita a Nice s'ha de repetir, bien sûr.
L'anècdota: vam enxampar un macro concert gratuït. El so era... com ho diria... rap dels '80? Molt millor quan feien les proves, mentre dinàvem, com a mínim sonaven U2 i els Red Hot ^^.

Finalment, Antibes, un altre lloc on tornar. També té molta activitat cultural, història... i la place Charles de Gaulle, on els crios (i no tant crios ^^) s'ho passen pipa remullant-se a les fonts sincronitzades. No vam poder arribar a visitar le Fort-Carré, havíem de donar una volta de 2km. ... ens faltava temps...

Les anècdotes del viatge: vaig estar els cinc dies amb una afonia inesperada ¿^^, el primer dia per la nit, a l'arribar a l'alberg, gairebé no tenia veu, i no la vaig tornar a recuperar d'una manera mínimanent decent fins el dimarts al marxar..., ni fet expressament ¿-_-
L'altra anècdota... És curiós com de vegades és necessari desplaçar-se "en el temps" i en l'espai per poder començar a cicatritzar certes ferides, per veure les coses des d'una altra perspectiva. I és curiós com canvien les coses en un moment: mires... i no passa res, tornes a mirar... i alguna cosa ha canviat... i tornes a sentir... i tornes a estar viu. (gracias Ángela)

Vive la France!

Quod Erat Demostrandum.

Trobo que una bona manera d'inaugurar aquest blog és parlant del següent títol: Quod Erat Demostrandum. Es tracta d'una locució llatina que significa "allò que es volia demostrar" o, com a mi m'agrada dir, encara que no sigui del tot correcte, "queda això demostrat". Aquest és el colofó oficial de les demostracions matemàtiques, ja siguin de teoremes, corol·laris, lemes, etc., que apareix abreviat en q.e.d. o bé amb el símbol d'un quadret, i significa que s'ha arribat al resultat que requeria la prova (allò que es volia demostrar).

Recordant la malaguanyada etapa de mates, la veritat és que era un alleujament veure aquest símbol després d'algun teorema, especialment si t'havies perdut entre els passos de l'argumentació ¿^^, cosa no gaire estranya arribats a cert punt del semestre...

La carrera de Matemàtiques és una opció desconeguda o bé irritant per a la majoria de la gent. Tenint en compte que ho he viscut en pròpia pell, puc dir que és una carrera dura, sí, s'ha de treballar molt, a menys que siguis un il·luminat (o fins i tot així...). Però també és una carrera preciosa i molt satisfactòria quan, poquet a poquet, vas obtenint els teus resultats.

I no només això, sinó que és una professió necessària. Molta gent és pregunta per a què serveixen les matemàtiques, sense adonar-se que les fem servir contínuament (què fem, doncs, quan, per exemple, anem a comprar?) i que la matemàtica és la base per a l'aplicació d'altres ciències o disciplines. Moltes coses que tenim al voltant i que emprem de manera quotidiana no funcionarien si no hi hagués una sòlida base matemàtica al darrera (podríem pensar en els coets o en els avions, però no cal anar tant lluny: electricitat, cotxes, televisió, internet i tot el relacionat amb la informàtica, etc.)

Des d'aquí, inaugurant el blog, vull retre un petit homenatge a les Matemàtiques i a aquelles persones que s'han dedicat a estudiar-les i a fer-les (fer-nos) avançar: als matemàtics i a les matemàtiques.