Sense paraules.

De vegades, les coses que més ens marquen, per bé o per mal, arriben de manera inesperada. Situacions, moments, mirades que ens sorprenen, ens poden paralitzar o donar embranzida, però allí estan, perquè sentim com la sang flueix amb força per les nostres venes. Hi ha una frase que ho expressa a la perfecció: "La vida no es mesura per les vegades que respires, sinó pels moments que et deixen sense alè."

A mi em va deixar sense alè amb la seva joventut, la seva intel·ligència, la maduresa, la sensibilitat, la cultura, l'atreviment, la dolçor, la capacitat per seduir, la seva bellesa exòtica. Són poques les vegades que trobo algú així, però a mi m'agraden els jocs entre dos, no entre multituds, i tinc massa present el dolor i el patiment de l'estimar com per provocar-lo en els altres. M'hauria sentit una persona afortunada si hagués tingut l'oportunitat de conèixer-la amb tranquil·litat, sense presses, deixant fluir les coses. No vull ser només un trofeu anònim en la vitrina d'algú, ni tampoc vull que ho siguin per a mi. No, ara no és això el que vull.
J'aurais voulu t'embrasser et te baiser. Te protéger, t'écouter, apprendre de toi et partager aussi mes conaissances avec toi, mais je n'ai jamais su me devélopper dans ces situacions si difficiles. La tentation est si forte et la responsabilité est tellement grande qu'elles me paralyzen.
En aquests casos, o acceptes les regles del joc o millor et retires a temps, amb tacte i elegància, perquè qualsevol altra opció implica enredar-se en un esbarzer. Però el tacte i l'elegància queden ben lluny quan un es troba immers, de manera voluntària o no, en les profunditats insondables de la introspecció, presa de la inseguretat i dels dubtes. I un es pregunta on està aquella fortalesa i decisió que sap que té, en algun recòndit paratge del pit latent.
La primera espina clavada, la més profunda, és la de no haver fet tot el possible per donar el millor d'un mateix quan hi ha algú pendent de nosaltres, i saber, a més, que molt possiblement no hi haurà una següent ocasió. Errare humanum est, sed alea iacta est.
Je te souhaite le meilleur.

Flower, colored bright
I am strong I can fight
But I don’t know.

Tower, brick and stone
Make my way on my own
But I don’t know

I don’t know why, I don’t know how
If I can fly, can I fly now?
Are my wings strong enough to bear
the winds out there?
Hey, I don’t know.

Tell me it’ll never fade
And I’ll go forth unafraid
Because I don’t know.

Show me rain and flood
To cool the fire in my blood
Because I don’t know.

I don’t know why, I don’t know how
If I can fly, can I fly now?
Are my wings strong enough to bear
The winds out there?
Hey, I don’t know.

Darkness, edge of night
You are here, I’m in flight
Now I know, now I know
Now I know

[I don't know, Noa]